sábado, 31 de mayo de 2008

Monsters of Rock


heavy metal thunder, val, no portem motos, pero anirem ràpid igualment (i sense mulllar-mos)







Hi ha dies que et lleves de mala gana, d'altres amb ganes de menjarte el món, uns dies vols dormir fins tard i d'altres (no massa) matinaries amb il.lusió, hi ha cops que et desperta el gos del veí i d'altres et despertes maleint les copes de la nit anterior, és cert que siga com siga el fet de despertar inmflueix en les tasques diaries d'una manera determinant. Avuí per cert he despertat amb un sms i puc considerar que ha estat un d'eixos dies bons. En el missatge de texte telefónic es podia llegir literalment "Zaragoza. Metalway. 11 d Julio, Iron Maiden. Iced Earth.Más grupos. Miratelo. Si te conviene organiza & I'll ride by your side."... com el meu telèfon no és físicament el mateix, m'apareixia un número extrany, com un home com jo, creient en els deus, sap llegir els missatges profètics, ja coneixia perfectament al remitent de tal repte i tot just em dirigí cap a l'ordinador per confirmar tal megaconcert.

La meua sorpresa ha estat majuscula: IRON MAIDEN, TWISTED SITER, RAGE, DEEP PURPLE, SLAYER, entre d'altres, 95 euros l'abono de dos dies a Saragossa (3 o 4 horetes d'ací). Seguidament m'he desmaiat.

Pau , Juan , Rubén y Curro en 1993... abans que Rubén es fera grunge i marrano...



Quan he tornat en sí ja no estava a ma casa sino sobre el terra gelat dins d'uns gegantesca sala d'estil gòtic, amb antorxes als costats. Un coro de veus es sentia a la llunyania, més enllà d'un passadís replet d'imatges de batalla i runes hi havia una gran sala de banquets repleta i bulliciosa amb un gran trò al fons, sobre el quan onejava un fran pabelló amb el signe del martell.

Tímidament m'arrimava a la sala i pugué observar a la gent que allí bevia, menjava i brindava: Jaume I, Cujulain, Attila, Godfred of Bouillon, el rei Artur, Conan, Janos Hunyadi, Crazy Horse, Pep Querol, Guillem le Marechal, Robert Guiscard,Ozzy Osbourne, Raymond de Sant Gilles, Beowulf, Eric el roig, Sven Trigverson, Vasily Saizev, Alexander Nevski,Alice Cooper, Gengis Khan, Salah-ad-Din, Hercules, Thor entre altres deus i uns quants avatars de shiva i visnú que servien les copes. En el lloc on estava el trò, el deu Odin i el seu corb, rodejat de quatre figures, dos a cada costat: Scott Columbus, Karl Logan, Joey De Maio i Eric Adams, indiscutiblement alegres per tornar-me a veure.



Com és habitual als concerts heavies, hi hauran milers de xatis...


Tot callaren quan xafí la sala de banquets i el princep Odin es dirigí a mí amb tò sever.
- Little trooper, vell amic. Temps fa que tallares els teus cabells i adecentares la teua imatge. Coixejes del peu esquerre i a més, estás un poc més gros. Pero aixó no t'ha impedit sentir la crida i renovar el jurament. I aqui estàs.
- Que m'ordenes de nou, oh gran Odin? -li respongué consternat.
- Reuneix als teus guerrers i marxa a Saragossa per Juliol.

Llançà un raig i aparegué davant meu un Alfa Romeo 147, amb 2000cc de motor i 120 cavalls que conduia una exhuberant walquiria.
- Pero Odín, els meus guerres estan vells i calvs, alguns són funcionaris i tot.
- Un guerrer és sempre un guerrer, i sap com respondre, aquells que seran dignes de sentir la crida podran seguir considerant-se un dels nostres.

De repent un sentiment d'energia va recorrer el meu cos, la walquiria del cotxe m'entregà un gran martell (1handed) i el vaig alçar. Un tró impactà en l'arma que comença a brillar i una atronadora música de guitarra es sentí i tots en la sala feren un evil chek tot seguit del simbol del martell.

- A Saragossa, Odín ho vol! - vaig cridar alçant el martell.
- A Saragossa, Odín ho vol - respongueren tots a la vegada.
Tot seguit em dirigí cap al cotxe i una vegada a la porta vaig mirar a Odín:
- Pero, i la walquiria també vé?
- No- digué Odín rotundament- a eixa la guarde per a quan envie als quatre warlords que m'acompanyen, i et torne a convocar, molt prompte.

- Vaja home, ja te podies estirar, cabró. -li vaig respondre rient.

Conduí el cotxe cap a la bruma , deixant el Valhala, era evident que encara no havia arrivat el meu moment per romandre a brindar amb la multitud, aquest ja arrivarà...
M'he depertat aquest matí al sofà tot suat, a les mans tenia un martell de guerra i les claus del cotxe. Mentres escric aquestes paraules un corb em vigila orgullós desde el balcó... the time to strike is now... a Saragossa 11-12 juliol de 2008, ja en som dos i en caben dos més, també es pot agafar un atre cotxe si escau, el "jenet pàlid" que m'acompanya supose que no tindrà cap problema, tal volta ha tingut el mateix "somni" que jo...




Bruce and The Iron Maiden wants YOU in Zaragoza


miércoles, 28 de mayo de 2008

Lehendakari BAI



Su misión es la de proteger...




Si no vaig anyadir al lehendakari Juan Jose Ibarretxe entre els meus herois personals és perque creia que l'inclusió d'Enric Nomdedeu ja cobria la plaça "política" de la llista. Pero el cert és que avuí en dia, fora de la política municipal, als nacionalistes valencians tan sols ens queda fixar-nos (en el meu càs amb una enveja evident) en altres formacions de la "tercera espanya" (eixa de la que té por de parlar Machado, o bé era molt més bort i miope del que creia...) on les coses estan molt més clares. No mai he amagat la meua profunda admiració pel Pnv i els seus dirigents (també per EA, no ens enganyem) tot i ser un partit democristià (dels de veritat).



...Euzkadi de los ataques, de seres de otras galaxias.

Com ja va siguent habitual, el brunete mediàtic comença a "El País" i van a tindre una bona temporada de titulars fins a que el TC vete de nou l'exercici de la democràcia a Espanya, els mitjans d'informació socialistes tocaran la música de la espanyolitat atacada i ultrajada pels dolents nacionalistes i les seues reiterants queixes, esgrimiran arguments com "legalitat", "constitució" i inclús "ciutadans de 1era i segona classe", totalment manipulats i fora de contexte, amb una cançoneta llastimera i hipócrita que irrita. Obviament els cocolitos del TC tombaran la consulta en forma de parrafada legal i el govern d'Espanya la prohibirà. I deprés? Doncs ja es veurà, pero el cert és que no crec que rés torne a ser el d'abans. O bè el PNV es tira enrere, perdent les eleccions i demostrant la seua debilitat davant dels abertzales o bè, i espere que així siga, la tire endavant, provocant a l'estat i encenent les ires dels populars. Davant s'aixó al govern espanyol i a l'oposició espanyola li quedarà una jugada ja cantada, desautoritzar la consulta i presionar per a que els seus no voten al referendum provocant una baixa participació i ridiculitzant després al govern basc en tots els periòdics i mitjans de comunicació. Per aixó el govern basc deuria fer el possible per internacionalitzar el màxim el fet de la consulta, començar a treballar ja (gastant els diners que calguen) i que a la llarga puga provocar un judici internacional de tot el sainet, el fet que hi haja opinió ja serà un èxit. No me crec que els espanyols tard o prompte no utilitzen la violència. I? ... doncs no se... tal volta la burgesia basca començe a veure que amb espanya tenen poca cosa a fer i opten per altres vies polítiques.



Dels abertzales? doncs crec que amb tot aixó el més humiliant seria no encapçalar el procés d'autodeterminació com sempre han pretés, i que aquest es poguera desentendre i separar de l'ETA d'una vegada per totes (si el pacte de Lizarra i Eh al 1999 hagueren prosperat, d'una altra historia estariem parlant).



I ara les preguntes de marres?







1. ¿Estás de acuerdo en apoyar un proceso de final dialogado de la violencia si ETA manifiesta su voluntad de poner fin a la misma?



- Clar, la fí de la violència és el que es s'està buscant a l'espanya dels mundos de yupi... o és la fí del nacionalisme basc?







2. ¿Estás de acuerdo en que los partidos vascos inicien un proceso de negociación sobre el derecho a decidir del pueblo vasco y que sea sometido a referéndum?



- El derecho a decidir su futuro en Paz y democracia es inmanente en toda sociedad moderna para conseguir así la felicidad de sus ciudadanos (eehhhh que un que jo me se ha estat professor d'Etica!) . Els partits bascos, que ho són, es clar que aceptaran. Ara bè, els partits espanyols no ho aceptaran, de fet no aniran a votar (bè, supose que IU anirà a votar i votarà que NO, si és que encara els tirarem a faltar i tot...) .







Jo, per desgràcia, no votaré, ja que es tracta d'un altra nació, pero tot i així m'agrada veure com els mapes d'Europa i Àfrica canvien, espere que el mapa polític de la península ibèrica també i prompte...

lunes, 26 de mayo de 2008

PUTA MERDA





Mi reino por accionar el gatillo de ese blaster y disparar al de la barba...chapucero



Mai haguera pensat que escriuria aquest post, i és que avuí, més de 20 anys després de veure el que era, és i serà, el meu film preferit, els mateixos protagonistes han aconseguit que odiara per quasi dues hores el cinema.
I vos ho diu una persona aficionada a tragarse "meravelles" del 7té art si més no, de gust qüestionable. Indiana Jones and kingdom of the Crystal Skull és una merda.


Exagerat, diran alguns, o friki, diran altres. Crec que no es tracta d'expectatives, tampoc demanava molt, tan sols un film de Holywood megacomercial, propi de la factoria Lucas i segellat per Steven Spielberg, el qual, no crec que puga caure més baix (sí amics, a mi em va agradar fins i tot Hook ).

No és falta d'agument, és carència total. No l'explique perquè no es podria resumir el no rés...

No es tracta de personatges mal dibuixats, és que tenen la mateixa profunditat que un acodit de Guillermo Summers als films del seu germà. Fins i tot Indy és una caricatura d'ell mateix, plè de situacions forçades (HARRISON T'HAS LLEGIT EL GUIÓ ABANS D'ACEPTAR?!!) i referències cutres a les tres obres d'art de la trilogia.



Els dolents són de risa, sobretot el personatge principal, carent de la mística d'abans, i això jo per Kate Blanchett haguera creuat la Tierra Media amb un cigrò al peu i una camiseta del Madrid, pero després de veure aquest film ni la convidaria a pipes en Castalia. Els comunistes no triomfen, tot i que al final s'explica on anaren a parar els vots i militants d'IU.

Plena d'errors històrics i geogràfics garrafals (Stalin en 1957 està mort, a l'amazonas no parlen maia i ni molt menys construeixen piràmides...) tan sols la referència a Gordon Childe i al difussionisme salva el corpus teòric de l'arqueòleg... recordem que en la primera eren les excavacions de Naucràtis i a la tercera les tres veritats de l'arqueologia (que el propi Indy contradiu en aquest film)...



¿Como pudiste hacerme esto a mí? Yo que te hubiese querido hasta el fín. Sé que te arrepentirás...



L'ambientació és nefasta, plena de planols curts, efectes per ordinador i una manca alarmant d'exteriors reals. La màgia del món misteriós i ample d'Indy al que feia referència en el post anterior no apareix en ningún moment, sembla una atmosfera pròpia d'una d'eixes sitcom espanyoles d'A3.

Karen Allen està grossa i vella, encara què conserva eixa mirada de dona dura que ens captivà a Indy i a mi en Raiders of the Lost ark , la seua interpretació s'assembla més una ama de casa d'un film familiar nadalenc que al personatge de Marion Ravenwood (recordem que regia un tuguri alcoholic al Nepal i era campiona de veure xupitos de qingke, lícor típic del Tibet que un servidor va provar en Lhasa tan sols com a homenatge a aquest personatge).


La proxima vez que vayas al 1,2,3 elige el dinero...


El "James Dean" que els acompanya sobreactua en sobremanera i el seu personatge és del tot estupid, al igual que l'amic d' Indy Jones, actors tan nefastos deurien d'esser afussellats.

Jon Hurt, al llarg de la poca vida que li queda, recordarà amb dolor la seua interpretació en aquest film. El líder fascistoide de V de Vendetta, Trevor Bruttenholm pare adoptiu de Hell Boy, el segon oficial Kane de la Nostromo en Alien el octavo pasajero, entre d'altes, així com les seues dues nominacions a l'oscar en el hombre elefante y El expreso de medianoche se'n van a norris després del seu paper d'arqueòleg boig en la quarta entrega d'Indiana Jones. Quan estiga mort els seus ossos encara es mouran sense repós de vergonya.

Hasta en Oropesa te odian por esta peli, barbas
De kate Blanchett ja ho he dit tot, pero menció especial mereixen els dobladors espanyols fent accent rús, ara en versió femenina (algú ha sentit al professor captiu en Iron Man o recorda a Rasputin en Hell Boy?) .

No rés, reitere que Steven Spielberg, a mi , sempre m'ha agradat, pero aquest cop deu haver rodat el film malalt d'almorranes. Del seu amic George Lucas, ja vaig donar gràcies a Deu de ser un Trekkie, crec que ja no podem esperar rés més de bò...


Aquesta és la meua opinió i la defensaré al camp de l'honor en una lluita a mort, o en el seu defecte en una partida de boxa a la Wii...




No vull adelantar rés als que no l'han vista, pero el final no és feliç

viernes, 23 de mayo de 2008

Vuelve el héroe

Fer arqueologia matant nazis i tirant-se rubies, gran Indy


Efectivament, després de quasi 20 anys (l'últim film era de 1989), torna Indiana Jones a la gran pantalla. Com no podía ser d'un altra manera, tot i que no entenc perquè, un Harrison Ford geriàtric encarnarà de nou al doctor Henry Jones, arqueòleg, viajant i aventurer. Tot un icon del cinema i un maldecap per als professors d'arqueologia (un servidor que es va dedicar a cursas asignatures d'especialitat no va coneixer a cap que no fera bromes i sarcasmes sobre els métodes d'informació i excavació del personatge.

Personalmet és un heroi que sempre m'ha apasionat en sobremanera, ho podeu veure en la llista que vaig fer tot i començar el blog, i amb el qual comparteixo passions i sentida professió (el doctor Jones, principalment, es dedica a la docència). I espere amb impaciència que aquest film no acave amb un dels mites de la meua infantesa, adolescència, joventut i... que collons, també ara de tant en tant torne a veure els film de la trilogia, sobretot en moments de crisi, els quals ja conec de memòria en 4 idiomes.


Aixó et pasa, Indy, per liarte amb una de Castelló, que només volen lligarte i que sigues un funcionari...


En el primer film, Raiders of the lost Ark , el doctor Jones s'enfronta als nazis i a un d'aquestos dolents que marquen época (i dels quals parlaré algun dia) , l'arqueòleg francés René Belloq (Paul Freeman) en busca de l'arca que Deu entregà als israelites.
El segon film, Indiana Jones and the Temple of Doom, Indy viatja a l'India fortuitament (després de fugir dels xinesos dolents en la Shangai de 1936... collons, jo també vull viatjar a la Shangai de 1936!!) i s'enfronta als adoradors de Kali en busca de les mítiques pedres de Sankara.
En el tercer film molt més seriós en quant a temàtica, el doctor Jones torna a enfrontarse als nazis (nazis como los odio...) en una carrera trepidant per trobar el sant Graal.
Sempre m'ha agradat l'ambientació de les aventures d'Indy, als anys 30, en un món turbulent, canviant, on tot és posible, ple de mística i encant, on els herois desenvolupen les seues habilitats extraordinaries i on la gent creu en sí mateixa.
Acàs Belloq va pensar en les sortides laborals abans d'estudiar Hobitos? (vos ho diu una persona a la que li varen tirar en cara "¿que salida tiene estudiar hungaro?") Indiana Jones va asolir un plaça de funcionari per a fer viatges organitzats en periodes estivals i a setmana santa? te indiana jones hipoteca? I markus Brody? Un món en el qual és més fàcil morir d'una depressió o d'una embolia treballant en una oficina a l'agost perque no t'han donat vacances que esclafat per una pedra gegant mentres corres amb un ídol precolombí maleit a les mans, doncs, la veritat, quina merda de món.

En aquest nou film, Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull, pel que tinc entés, Indiana ja és gairebé un jubilat i l'acció transcorre a sudamèrica en les darreries dels any 50. Els dolents són els Russos, com no podria ser d'un altra manera en aquestes dates i realment no en vullc saber més fins el dilluns, que aniré a veure-la. Només vull dir-vos que si El tropilla fora el director (o l'heroi) seria posible que el gran Indy viatjara a Asturies a buscar la calavera d'Azaña recoverta d'or de Moscú i es trobe amb un culte ecosocialista liderat per Gerardo Iglesias que viuen en una mina de carbó i veuen partits del Sporting per Localia...


Markus, Alí, seguidme, conozco el camino...

miércoles, 21 de mayo de 2008

Me caguen Eurovisión

El tropilla animarà des d'un bar de copes a Dustin the Turkey, el candidat Irlandés...


Bravo, aquesta vegada ho han aconseguit. No ha estat una casualitat, ni tampoc qüestió de sort. El chiki-chiki i Rodolfo Chikilicuatre, el subproducte espanyol que la televisió espanyola ha creat per a engatusar a la població i que aquesta mostre un interés extraordinari pel decadent festival d'eurovisió, ha triomfat. I ho ha fet abans del festival, siga quin siga el resultat (que supose serà molt favorable, si d'espanya espere poc de gran part d'europa 3/4). L' espanyolitat cutre i popular ven, i molt. Veient aixó pense que inútils eren els liders del Pp quan pretenien enaltir el confús patriotisme espanyol amb banderes gegants, renconquistes d' illots pelats i séries de televisió. Aquesta TVE socialista ho sap fer millor, lo cutre i els tópics patrioteres en aquest país son molt més atraients. No pocs, per no dir gran part de la gent es quedarà a casa per veure el chikichiki en la nit de dissabte, alguns d'ells (els més patétics) organitzaran sopars al voltant de la tele per fer l'espanyolet barat. I si guanya, bè, alguns ja estem preparant un exili próxim a algun país de l'est.



No amigo Antonio, para los españoles listos ser cutre y soez debe tener también su estilo...


El fet de l'elecció ja entreveia una cosa així. Un personatge popular extret del programa d'humor de Buenafuente (el preferit pels llestos i els progres), què, a més no va guanyar, pero gràcies a una extranya desqualificació 1 hora abans de tancar les votacions, privà a "la bicicletera" de Antonio Gonzalez el Gato de passar a la gran final. Un personatge que segurament es faria més dificil de vendre que el chikichiki.

Aquest estiu doncs "más españa para todos" servida com un plat de callos musicals amb salsa d'eurocopa, menys mal que que un servidor pararà (lo menos) per Kentucky i que com deia un grup de música que només participaria a Eurovisión representant a la CCCP: Menos mal que nos queda Portugal.


Algun dia se'ns calentaran les castanyes i us direm per on ficar-vos a Espanya, templats...

sábado, 17 de mayo de 2008

Viva Grecia, cabrones!!!

SI TE HA PILLAO LA VACA, JODETÉ, JODETÉ...

Ningú s'ho esperava i aixó és bó. Ja era un temps que la Nike, Adidas i el madrid de los "galácticos" feien "ponzonya" en el món futbolístic amb anuncis estil matrix de Figo, Zidane, Ronaldo, kluivert o Del Piero. Era el partit inaugural de l'Eurocopa de Nacions de Portugal, i enfrentava a l'anfitriona plagade d'estrelles com Deco, Figo, Rui Costa o un jovenet Cristiano Ronaldo contra uns autèntics desconeguts en el Estadio do Bragao en Oporto. Com els grans killers que no fan patir a les seues víctimes Karagounis al minut 7 ja els ensenyaria a mitja europa que en l'esport possar collons val més que les mil firmes i les 10.000 exaltacions de falsa superbia patriòtica que països del 3er món intelectual com Portugal, Espanya o Rusia esperaven d'una competició que enfrontava jovenets en calçotets dins d'un camp d'herba. Basinas de penalti acavaria la jugada tot i que Cristiano Ronaldo al 93 maquillaria un resultat favorable al helènics per 1-2. La sorpesa estava servida.
En Espanya, el brunete mediàtic es frotava les mans una vegada més davant la desfeta aliena sobretot després de la pírrica victòria de la "roja" davant de Russia per 1-0. Els grans rivals havien estat vençuts per una banda de cutres i a més el gol de morientes davant Grècia en el minut 28 posaven als hispànics com a caps de grup i amb posibilitats d'esperar uns creuaments asequibles. Pero ahi va apareixer , del no rés, en lúnica ocasió de gol que tingueren els helens un angel vengador, un grec emergent que va respondre a una pilotá de mig camp d'eixes que només els deus de l'olimpo poden possar i només els herois més osats poden rematar. 1-1, resultat final i els mamons espanyols i tota la seu decadent propaganda tindrien que toparse amb els anfitrions lusos a vida o mort. Grecia començava a molar i molt.


Sagapó, perimeno, diodecapente, helleniki...


Els meus nous amics per enredonir la troca , pergueren contra Russia 2-1 en un partit de merda el 20 de juny a l'estadi algarve, tot i que la "roja" (Raul inclós) pergueren irremesiblement 1-0 amb un gol del gran Nuno Gomes, que els condenava una vegada més a unes vacances anticipades i mereixcudes.

Una vegada fora aquestos petardos i eliminada la meua gran favorita (la selecció italiana de Maldini per mérits própis) les simpaties anaren directament cap als grecs, sens dubte. De futbol bàsic i ronyós com éll mateix, que convertia en aiguaxirri la fantasia de jugadors de valia i en inoperants les avançades tàctiques dels mestres del futbol europeu. El somni continuà quan s'enfrentaren a la vigent campeona d'europa, la selecció francesa, d'Henry o Zidane entre d'altres. Un gol de nou del gran Charisteas de cap deixà a "les bleus" sense plome i cacarejant, així com un vitajet cap a frança en concorde, oh la la ...

Pero aixó no era tot i en el dolorós caminar dels grecs cap el titol es trovaren amb la selecció Txeca, posiblement la que millor futbol havia fet fins al moment, tota una escola d'assagistes virtuosos que es quedaren muts aquell dia 1 de juliol del 2004 en Oporto quan Dellas enviava a la xarxa en el minut 105 de partit (darrer de la 1era part del temp afegit) un baló celestial bombejat desde el corner (com no) que els despedia, contra tot pronóstic de la gran final.

I a la fí, la gran estocada, en el Estadio da Luz de Lisboa de nou contra els anfitrions el grandíssim Charisteas tornava a atacar rematan un corner davant de la pasivitat de la defensa lusa. Una cabotada a les estrelles, per deixar sense arguments a tots aquells superbs e hipócrites que donaven ja per guanyades les coses sense combatreles i que es trobaven ara sense arguments davants d'aquestos gegants que de la mà de Otto Rehhagel coquerien el máxim honor futbolític continental. Grècia era la campiona.


Esto, esto , esto es todo amigos... mu ha ha ha ha ha


pd. Puc donar fè que aquell dia vaig tindre un conat d'orgasme escoltant a Angel De la Casa i a Michel (quasi tan gran com el dia de Korea, que ja recordaré en un altra ocassió).
http://es.youtube.com/watch?v=qr-4Ef1MvD0&NR=1

jueves, 15 de mayo de 2008

Malalts de progressia

Donde fueron a parar los votos de Izquierda Unida?



- Doctor House, estoy enfermo.
- Digame usted que le pasa por favor-digue amb tò de poc interés el metge.
-No sé, es una sensación extraña que hace unos años que siento... creo que desde el 11 de marzo del 2004, o quizás de un poco antes... sí... de febrero de 2003 cuando la guerra de Irak...
-Prosiga por favor.
-Pues mire. Antes yo era un español de esos que disimulan serlo con internacionalismo rancio, me gustaba la ecologia y el transporte público y/o de motricidad a pedales. Comía variado y bebia cerveza de la marca mercadona. Me gustaban entonces las fiestas en casas ocupadas, salas oscuras y demás zoos por los que un estudiante urbanitas gusta merodear. Me sentía un hombre liberal con mi pareja, apoyaba las causas sociales, a los gays, la liberalización de las drogas, el aborto libre y gratuito, odiaba a la iglesia y escuchaba música comprometida y alternativa. Votaba ecosocialista tanto en las locales como en las nacionales. Me gustaba el teatro y el cine de autor, y sin ninguna duda, los animales me chiflaban.
-¿Los políticos con barba?
-También, también... además tenia sendos posters de causas internacionales como Cuba, Palestina, Sudáfrica... odiaba a Israel y a los Estados Unidos, a las multinacionales, así como a todo tipo de extremismos políticos.
-Era ustéd un hombre de izquierdas, vaya.
-Sí, eso exáctamente. Me sentia feliz con mis ideales y mis creencias. Me manifesté contra la guerra imperialista de Iraq fervientemente, exigía que los Estados Unidos y Aznar pararan la matanza de seres humanos en el país. Como uno de tantos salí a la calle. Y cuando sucedió lo de Madrid.. vaya... fue la gota que colmó el vaso.

- ¿No me diga usted que creyó que fue ETA?
- Pues en un principio sí, y así lo deseaba. Más vale echar la culpa a mal conocido que a una cosa que desconociamos. Estas cosas siempre pasan en lugares lejanos o en el País Vasco.
- Nunca pasó algo así en el País Vasco. ¿Cree usted que lo del 11-M fue un atentado terrorista?
-Claro ¿Que otra cosa podia ser?
- Pues- asentí el doctor- Quizás un acto de guerra. España le declaró la guerra a otro país junto con una coalición, y los simpatizantes de este país agredido atacaron a la sociedad española con un acto bélico de pequeña escala, por sorpresa, y consiguieron su objetivo echar a España de la guerra.
-¿Como? Las guerras se libran en paises lejanos, y hay batallas, tanques, aviones y soldados. Ni siquiera los españoles estabamos de acuerdo en intervenir en Iraq.
- Pero esa decisión no la deciden los ciudadanos, sinó su parlamento, y este era mayoritario de un solo color. El rechazo a la guerra se debió a un hecho coyuntural que se fue disolviendo a medida que dejó de ser noticia y a los españoles, una vez más, volvieron al redil. Obviamente, el cambio de timón se produjo gracias a una mala gestión de unos políticos mediocres.
- Y conseguimos echarlos, los españoles votaron y los echaron.
-Le recuerdo -digué sarcàsticament el metge- que el peso del cambio se debió a las zonas donde la política es mal plural, el bipartidismo no existe, con mayoria nacionalista por cierto.Pero volvamos a la terapia, que nos henos desviado del problema.

- Tiene razón doctor, nos estamos desviando. Esa fue la primera vez que voté socialista. Y desde entonces lo vi todo de otra forma. Comencé a usar el coche, me compré un piso y me fui a vivir con mi pareja. Me convertí en un vecino con obligaciones. De repente empecé a sentir miedo, mucho miedo. Quería proteger lo que tenía a toda costa. Empezaron a molestarme los ruidos, los perros de los vecinos, los callejones oscuros, los rumanos y moros que no trabajan, el uso indiscriminado de las drogas, los nacionalismos...
- ¿Y votó usted al Pp el 9 de marzo?
- No por dios! Yo odio a Fabra y a Rajoy, a Lubasa y a las demás constructoras y sus chanchullos. No quiero el PHN, ni la explotación laboral, tampoco tolero la exhacerbación nacional, ni a franco, ni a la conferencia episcopal. Incluso me han invitado a alguna que otra boda gay, tengo muchos amigos que lo són.


En un futur Star Trek Espanyol, les pibes seran així



- ¿Me permite que le haga unas preguntas muy personales?
- Claro doctor, para ello estoy aqui.
- ¿que periodico compra?
-Pues no suelo comprarlo, pero cuando lo hago compro El País, especialmente los domingos.
- ¿Habla usted valenciano?
- Si, puedo hablarlo, y estoy a favor de que se use en la admistración, pero que no obligue a ello ni que todos los documentos esten solo en esa lengua. Ya sabe que en cataluña hay niños que no entienden el castellano.
-¿Escucha usted a Serrat y a sabina?
- Pues ahora que lo dice, empecé hace poco a oir a Serrat. A Sabina lo escuchaba de más joven y ahora me gusta ponerlo para dar ambiente a la casa los domingos de relax.
- ¿Le gusta la cultura en general?
- Pues me gusta leer, sobretodo a Perez-Reverte. Me gusta el teatro y el cine de autor, aunque prescindí hace tiempo de Ken Loach, ahora me inclino más por Isabel Coixet, Medem y el cine europeo en general. De Yanqui me gusta Woody Allen.
- ¿Que le parecen Rodolfo Chiquilicuatre, la selección española de futbol y Fernando Alonso?
-Como? Pues por partes. Fernando Alonso creo que es un gran deportista y me gusta que gane, en el futbol no tengo los colores demasiado definidos, aunque la selección española la veo con gusto. Lo del tio de eurovisión me parece una burla, al principio, bastante friki y divertido después. Será una risa y ojalá gane como aquesllos tipos vestidos de monstruos...
- ¿Se refiere a Lordi?
- Sí a esos mismo.
- Pero Lordi era un grupo con 3 discos conocidos más o menos dentro de la música gótica, y esto es un producto comercial elaborado especialmente para el festival...
- Ja, ja, si, pero es divertido.
-¿Que edad tiene? ¿Ha hecho usted el servicio militar?
- Pues tengo 32 y no, me libré por estudios hasta que se suprimió.
- Bueno, ya entiendo.
- ¿De verdad? ¿Ya sabe lo que me pasa?

-Pues le seré franco. En un principio era usted un claro ejemplo de rebelde enlatado, de esos que se forman a base de estudios y pocas responsablidades reales. Cuando se dió cuenta de su verdadera situación, y sobretodo, cuando afrontó la vida real se volvió pequeño como una lombriz y se convirtió en un progre. No se asuste ni se culpe. Pertenece usted a una generación que ha vivido siempre en democracia y que ha formado sus opiniones a base de ideologia comparada, alimentada por medios y vias de comunicación perfectamente encauzados y controlados. Dificilemente vivirá usted una guerra, una de esas con soldados o aviones, las vera por televisión en lugares lejanos. Aunque si la vive dificilemente se dara cuenta ,ya queesta no sera como usted esperaba. Obviamente rechaza usted los excesos, incluso aquellos por los que podria verse atraido en otro tiempo. Rechaza usted las manifestaciones de patriotismo exhacerbado, y estrañamente se le vera izando una bandera española. Pero al mismo tiempo acepta el patritismo soez de diversa manifestación, tanto enmascarada de cultura como de chabacanez o eventos deportivos donde este se convierte en popular, anodino y tremendamente más eficaz que el generado por militares, reyes o dias de la hispanidad. Por contra cree usted estar en la buena linea, el evitar el exceso le hace salvaguadar su sentido crítico, sin darse cuenta que este rechazo límita sus sentidos y por tanto cualquier postura que adopte u opinión que emita sera totalmente previsible y ,por tanto, intrascendente e ineficaz. Llegan años en los que ustedes deberan tomar el control y muy a mi pesar le digo, que va a ser más de lo mismo. Ustedes van a ser incapaces de aceptar, a la larga, que en la realidad extisten muchos más colores, y progresivamente los van a ir ignorando y/o desdeñando, en poco tiempo no va ha haber gran diferencia entres ustedes y los otros, almenos como yo lo veo.

- ¿Y que me recomienda? ¿Que sugiere que debo hacer?

- ¿A usted? No se, pero yo almenos me alegro más que nunca de ser Norteamericano.


Definitivament, les esquerres a sudamèrica molen més



Pd. I'm back...