The amazing world of the Little Trooper

Lies and prides on the middle east... nothing new afterall...

2010-06-01T14:58:00.000-07:00

There's time since I ve not witten in english. I think that my tiny domain of this language deserves from me a special atention.

Sleeped... no way... tired... for nothing ... expecting... for what? Maybe the summer will bring to my brilliant head new ideas... but anyway, I woke up yesterday.

The last book I've been reading ... "Israel, dream and tragedy" Joan B Culla... one of my masters in the Universitat Autonoma of Barcelona. A great historician and a good friend of the jewish culture (as I am) .

The news were really bad... the Tsahal attacked a fleet of ONG and killed 10 people. Everydody was excited and angried here. There're 2 catalans jailed by the Israelian authorities, and the intertational press and the europeans goverments blamed the action of the Nethanyahu goverment. The same song and music we use to heard, so many times. Our goverment called the israelian embassy and protest the action and the result. The arab countries, Iran and Turkey cry for justice...

Too easy to judge, too easy...

So I thought. Nothing is too easy.

The Turkish fleet carried medicins and food for the Gaza string unable to carry it by land... and I asked... why? Looking about the convoy I saw this "IHH"... an organization created to aid the muslims in the Bosnian war in 1991, that have actions in Pakistan, Checheny and 120 countries, many of them muslims. IHH is not recognized in Israel because its relations with the "zakat", and as many say, with HAMAS.
So... if the result of the action is a surprise, why an organization that have not authority in Israel try to reach the Israelian watters?
It was the ninth attemp to break the israelian "block" by sea, and their insistence to arrive to Gaza has been interpreted by Israel of an menace...

The other way is to attack the ships in the international watters and open fire to the people who were in the ships. Israel has acted on this ways since 1956, when they think there's a menace, so they act in consequence. Nothing new afterall.
Who is the fool that planned the operation? what did he expect? What has been the price and the benefits of the action? were there other ways? Why did they refuse the board of the israelian troops? All is really strange.

The usual countries (Iran, Lebannon and Siria) condemed the attack with energy and Turkey (the IHH is a turkish organization) ask for consequences... as I can imagine, the turkish prime minister has an advantage with this action. And the information I read from Israel confirms it.

Turkey is in a dificult crossroad, the target point of the reislamic wave that is invading all the arab countries, with a prime minister Recep Tayip Erdogan with the intention of changing the constitution to allow the religious people to normalize their situation, and, (in my opinion) to destroy the laic state. The option of the islamic forces in turkey is to near the objectives and thought with the rest of the muslim countries, and the victim, ones more is Palestine. Two months before the project about the constitution Erdogan has the "motive" to test the muslim sense in his own country, and to redirect the angry toward their old allied...

Anyway, the israelian premier Benjamin Nethanyahu is showing his incompetence to read in the international theather, as he did in 1998 with Lebbanon, the action under his command will provoque a deep wound not only in the region, aslo in his own society. Israel is a democracy that acts always in a extreme agony mode... showing the crawls as soon as feel the menace... unless this menace, like this time, is only a ghost.

And the palestinian... well, fucked and used as puppets again by everybody, will suffer the rage of israel again and the hipocresy of the rest of the arabs. Unabled to create another dialogue, embrace Hamas and The Muslim Brothers, the religion and the same history, words and quimeric fevers as always. Meanwhile, the dream of an own state will disapear killed by their own dreams of "total victory"... because one thing is sure, the israelians will fought hard to defend the land they has defended these 60 years, and without doubth, Israel will prevail.

And afterall, I love that land: Israel, Palestine, Siria, Lebbanon and Jordan, I would like to travel around all this countries again and discover new ones like Irak, Persia or Egypt... as the people says here "there's not an evil that last 100 years"... we hope it.

Tel Aviv blues...

2009-03-11T05:09:00.000-07:00

Va bo, ja se que no tinc massa temps per a escriure... be la veritat es que si que el tinc, pero no tinc internet a casa i ara estic escriguent altres coses. També teniu que tindre en conter que prompte començare els viatges pels voltans... l'altra setmana vaig estar a Israel per viure el purim i la veritat és que la festa s´hi val.

Braut, et confese que en Tel Aviv he conegut a Michael Jackson...

pero tranquils, molt prompte tindre coses que contar...

More fotos!

2009-01-21T09:12:00.001-08:00

Great expedition of 3 wise men to the City of Heaven... who better than us!

4 hours waiting in the Israel`s border, your face can be like this...

Valencian patriots

Jerusalem East... like Castellon but with fireguns...

Goldstar, 100% Israelian beer...

Ja prou de Silenci!

2009-01-21T07:43:00.000-08:00

Tots sabem que Raimon va ser un diseny de Jim Henson... si no de què?

Hola! Avui no escriuré an anglés, o siga quina siga la llengua amb la que al meu pessar estic escribint últimament, tan en la meua vida privada com l'última entrada al blog...

Un bon valencià quan blasfema i remuga ha de fer-ho sempre en la seu llengua, és el principi irremediable de tota normalització lingüística... que millor que recuperar el nostre idioma quan algú o alguna cosa ens toca els collons, quan sentim la incombustible flama de l'indignació surt de la nostra gola, expresa el que els demés no volen sentir, maltractar la naturalea que ens maltracta, destrueix les bones formes amb sonoritat líquida, usant pronoms febles i la "c" trencada.. hi ha un plaer major per a un valencià després del sexe i la mascletà?

Uneix-te a l'Eix del mal...

Doncs ara que estic indignat, ferit en la meua antropologia, acavat d'arrivar d'orient mitjà i amb l'esperança de tornar massa prompte... puc cagar-me amb els deus, els morts i la vida de tots aquells que suporten el silenci com a mitjà de vida, la calma com a dirvesió i l'esterilitat del veinatge com a convivència. Jo no vull viure en un món mig mort a mitja tarda i sepulcral després de sopar, pero sobretot, el que no vull és que me l'imposeu a cop d'hipocresia i policia municipal, el respecte al descans dels veïns ja no significa res sense tindre en conter el respecte a la vida dels veïns, i la vida amics meus, es sorollosa... si un nadó no plorés quan neix mala senyal, si en carrer no es sent una ànima, mala senyal, si en casa no sentim rés, ja ens podem cagar als pantalons... la mort és aqui.

Jo no demane una setmana de magdalena o falles amb descontrol acústic... no, no només demane aixó... jo demane que els malfainers de l'INE (sí, paco, sí, tu també...) feu una enquesta i una estimació de quin percentatge de la població és incondicional del soroll, amb total llibertat es clar, i el govern actue amb conseqüència... que som un 15%, un 10%... doncs per decret llei que es proclami l'anarquia acústica, 15 o 20 dies a l'any, el reste el deixem per als demés, que dret pareix que en tenen... i jo tornaré al 3er món, que per sort, encara existeix.

I si no... Cal inventar un nou país...Valencians! Usem la nostra antropologia per reivindicar lo nostre i alliberar-nos de l'eclavatge que suposa espanya i els seus cretins... la meua generació ha fallat, pero uns nous valencians s'apropen, el valencianisme que triomfarà és el que més soroll puga fer... mascletaes, bandes de música, trabucaires, dolçainers, tabaleters!!! El sabotatge acústic és la via a l'alliberament nacional!

No saben del que podem arrivar a ser capaços...

Donem-los pel cul fins que la terra sigue lliure!

Blues from the border line...

2009-01-08T06:14:00.000-08:00

Amman, looking for Wally...

Hi people,

yeah, I know. Almost two month without news. The people can think that I left my blog forever... but nothing so far away from the reality.

The people who knows me good, and by fortune there're many of them, never can imagine how terrible I feel this winter, far away from home, without work , in a cold and desertic land, and in love ...again? of the wrong woman... no my god... maybe is the pasion of the lost causes that makes me do the things I do... or maybe something diferent, make up like stupidity. The people who knows me can remember how much I hate the cold... and the winter.

Anyway, the little trooper has back. I could have lost many things, but never my curiosity in the world we live, the world we walk, the world we love... and hate too.

What happened this last two months?... Can I explain in a post? ... No my dear, you have to be the 17th january in that wc, trying to hold the white line with your card to know it... I can only imagine two or three of you... you know who will be. You have to live that night with me to understand it... it's not so far away. Can you join to me?

Jordan is a strange place, sad, grey, and artificial. The people is good, but far away of our world. Exactly they live in the edges of it. A land of easy money, of consumism, of apareance, but empty of rights, empty of hopes... that we dont want to dream, there's here like a reality.

I like the arabs like themselves, not their society, nor their actitud toward the women (If I have to be woman, I have to be really stupid to be with an arab), but I like their actitude to the world, always expecting something better, but far away to sacrifice nothing to get it.

The israelis are diferent. Two times I visited that country in the last month... I have been really scared. The borders of the western world, the front line of the "modern democracies", the society of the wellfare cooked into the threat sauce and the oil of the hipocresy. A society reflex than ours, not so far away... how many things are you going to sacrifice to reach the total security? To carry guns in the streets is not for spanish, because the spanish let them to others (my friends of MCAN know that our security is in hands of the slime of the nation, anyway).

We create an unperfect system, full of contoversities, full of lies, full of hipocresy, but with the false hope that is the best we can reach, or (like the right people thinks) the less unfair of all the systems... what jerks are us...

The bombing and invasion of Gaza is not new. Only a step more, another lie more, another product of the mass media... how about Iugoslavia, Somalia, Guantanamo, Argelia, Haiti, Grenada, Cuba, Libia ... Iraq. Many bricks in our sistem to fix our world... or their world? Are we the same than the americans? Really? I dont think so... in the last years I've heard some of us blaming the americans, awakening of this stupid slumber we live, our leaders knows it and try to put the right icons to make us believe that europe has reached perfectly the postcapitalist world. All this is shit.

Europe is land of revolution. Of failed systems, yes, but a land where the future is a proyect, not an image. We're not americans, my god. I heard Ervin Nagy and Krisztina Horvath blame the USA, David Garcia dream about our conscience, Sebastian and Manuel Bretones discuse that the CCCP was not so grey, Toni Manya hates our fate like catalans but inside of him there's this hope we all mantain, Milda Bujanaite hates the cruelty and wish to pay it back with the same coin (I support it too), Paola Micali see how the mafia and Berlusconi eat all the good that exist in "our" island, Victor Sos dont like the greens, Leandre Messeguer blame them all, and Josep Braut laughing of them all :-)... Just make and focus our rage to see that we are not like them. Italians, french, germans, Spanish, Greeks, Lituanians, Polish, Slovenians, Catalans, Basques, Nordics, Portuguesse, Bulgarians, Hungarians, Romanians... we are many, diferent, and undoubhtely... europeans. Our diference that has separate for centuries makes us strong now... and only admiting it we can ellaborate a discuss enough to face the problems of the world, with justice and fair... not seeing it like a big market of our own.

I am really disapointed with the people of USA, I see them here like teenagers more interested in drink, fuck and became a rightfull piece of their system than in understand what is happening. No one of them is worth to be like the people I mentioned first. I know that they are in other plane of existence, but is really frustrating see the muslims (and the europeans) following their game. I hope the day they know that this world dont belong to them, than they can not move as freely as they can now... maybe this day they will learn how to respect the others... and the system they built too. Hizbullah, al quaeda, hamas... only names.

My experience in history (who of you can defy me in this?) show me that all the empires finally fall, and that there's people like us than likes to find the bricks to do it. Only we need people to believe in it... and act in consequence.

Land of hope?

From Hell... (nova versio a mitjes entre Charles Manson i la nova Canso)

2008-11-11T09:31:00.000-08:00

...sufriras, moriras, esa es su voluntad, pero aun hay aqui, hijos de Cain...

Eren les 15 hores de fa una setmana... un dijous que semblava qualsevol en una qualsevol pista de l'ordinaria universitat de jordania en Amman.

En la pista els restes de la batalla i el suor en la seua camisa, el 7 lluent en roig i verd, coixejant de la cama esquerra ( Si eixa, que tinc de fusta) i en el maracador un contundent 7-2 a favor de Saudi Arabia que no reflexa la realitat de la lluita que varem protagonitzar.

No deberias firmar con tu sangre pactos demoniacos en magdalena, piltrafilla... ara a la caldera...

Pero lo que mes l'inquietava era eixa bandera roig i gualda que onejava a l'estadi... haguera pogut esser pitjor, ens hagueren pogut possar la marcha de granaderos per iniciar el partit... menys mal que aquestos arabs son bons tipos- pensava mentres es retirava satisfet pel bon partit que, a sobre, hi havia realitzat.

En aquell moment es dirigi cap al vestuari, ja tots els "espanyols" (recordem que hi havien 2 italians, un rus circasia i un jorda...) eren fora lligant amb les envelades natives. Es lleva la camiseta satisfet amb si mateix quan senti la melodia... Jo vinc d'un silenci, antic i molt llarg... esglaiat es gira cap a les desertes dutxes... que pasa? que estic sentint?... res... tan sols sera fruit de la meua ment cansada per l'esfors i l'agotament... No es res.

Jesus m'esperava fora junt a la meua language partner, una noia jordana promesa amb el seu cosi, a la qual intentava ensenyar espanyol i a qui suposava que mai veuria si en veritat tenia cabells i orelles... Es dirigiren al markis al lugat dispostos a repasar l'examen que la noia tindria la setmana seguent... El adjetivo... El articulo en espanyol... el imperfecto.... Heba repetia com un loro tot allo que li deia i prenia notes presurosa a no perdre ningun detall.

De repent la noia deixa d'escriure -cosa que adverti ell de sobte- i comensa a parlarli amb una veu desconeguda usant un jerga incompresible seguida d'articles salats... De matinada han trucat, son al repla de l'escala... amb els ulls en blanc i una rialla sarcastica.

Ell s'esglaia sobremanera, mentres es retirava escales amunt, mentres la xica del hijab blanc avansava amenasadorament ... que volen aquesta gent, que truquen de matinada... corre Pau, corre... pensava mentres pujava per refugiar-se a l'oficina de Mamoun Faouri, el coach i amic.

-Mamoun, Mamoun! tenemos un problema!... -crida al senyor prim del bigot que seia divertit en la cadira del despatx.

-Keifak ia Pau? Mada fahaltuka huna? - digue Mamoun compartint l'esglai mentres el "jove" tancava la porta.

-Ja se que no em comprens Mamoun, i no se per on comensar... confese que he jugat amb Espanya i he defensat els seus colors... pero tambe ho fan Xavi, Pujol i Albelda...

En aquell moment sona el telefon, en la pantalla posava el nom de Tawfiq, el director del centre, el qual segurament cridava per tranquilitzar-los i dir que la boja musulmana poseida per Maria del Mar Bonet havia estat detesa.

Mamoun despenja el telefon i sona una veu cavernosa, mentres s'enxufa misteriosament el mans lliures... La gallineta ha dit que prou, ja no pot pondre cap mes ou a fer punyetes aquest show que fa tans anys que m'esclavitza... Era la veu de Tawfiq, pero ell savia que no era Tawfiq imitant accent oriental...

Mamoun no entenia res. Era aquest el seu cap? Que feia aquell extranger esglaiat? Que era eixa rumor de gent que es sentia arremolinada baix les escales... Som de la Pelitrummmpeli... En el moment de maxim pavor i quan es sentien multitud de passos lents pujant les escales, Mamoun es gira cap ell i digue... poca forsa que tinc, i tant de temps l'he malmanada...

Va obrir la porta com si li hagueren possat un dit al cul, cames per a que us vull! Corregue pel pasadis i salta per la fisnestra trencant els llibres. Ferit d'un peu corregue i corregue cap a la sortida de la bab assamaliia de l'universitat (quiero ser mas rapido que ellos, echar todo a perder un dia tras otro...).

Corria mentres tancava els ulls... no es real, no es real... al vent, la cara al vent, els ulls al vent... els obri davant de la jamuah imbrahim al lawzi... els habituals que sortien de l'oracio de la tarda el miraven estupefactes... un d'ells s'avansa i somrient cinicament afegi... A la pobla hi ha un vell, a la pobla hi ha un vell que li diuen Tio Canya...

Qui eres? Qui t'envia?... eres el fantasma dels 25 d'abril del futur?... el mitologic ciborg d'accio cultural que no ... Ho sento molt, no tornare a jugar amb Espanya! No per favor, no per favor! Ho sento, ho sento molt! Jo soc un militant de l'esquerra independentista, del MCAN, excoordinador temporal de la CEPC autonoma, exmilitant del BEI, exmilitant ho confesse d'ERCvalencia! M'he menjat una paella feta per expresos de Terra Lliure, he vist decenes de concerts d'Obrint Pas, li he tirat els trastos a militants femenines de totes les organitzacions i partits catalanistes i independentistes! He estat a tots els punts del correllengua! A manis d'ACPV! M'he alegrat quan lo de Corea, Fransa i Nigeria! Yo odio a los romanos como el que mas! He votat a Erc a Sant Joan d'Espi i ho haguera fet a Sabadell! Tot i que no m'agrada gens les CUP puc dir que tinc amics alli! He seguit el proces de Vinaros fins el final! He llegit nosaltres els valencians! Diguem-li Catalunya... diguem-li Catalunya! Diguem-li Catalunya! ... Jo no soc espanyol... No soc espanyooool!

A dios pongo por testigo... que alguna vegada m'he possat una estelada de capa!

Tot seguit es desmaia.

Es desperta en seu llit tot suat... blanc... exclama... uf... tot ha estat un somni, fruit tal volta de hashish libanes que pilla Hugo ahir, o tal volta, del shawarma amb salsa del bar d'estudiants... quin infern.

De sobte s'adona de la presencia d'un altre cos al llit que es velluga... collons si que ha estat extranya la nit...

Pero mes enlla de la rao, en eixe lloc on moren els records i pensaments mes oscurs, on l'horror no te nom perque seria impronunciable... alla on mora Serrat, Miguel Rios, Ana Torroja i La Union... d'alla on tot no es oblidable... d'alla va sortir aquella cara i aquella veu, que es l'ultim que va vore i l'ultima cosa que va sentir...

Ia, Ia! Yogh-Sothoth...

Mes fotos, mes fotos... que es la guerra!

2008-11-07T11:22:00.000-08:00

Amb tots vosaltres, gran part de l'equip de futbol sala del Markis al-Lugat...

El paregut de Rami (en el mig) amb el princep Blai es pura coincidencia...

Dia y noche, suenya con llegar... el desierto es su prision...

Els taxistes a l'orient mitja, eixe colectiu personatgil... per cert, el taxista es el del mig amb la gorra...

Les primeres fotos...

2008-11-06T11:36:00.000-08:00

Tal i com vaig prometre, algun dia penjaria fotos de veritat, d'aquestes que es veu per fi la gent de la qual em rodeje... i aci estan... almenys alguns d'ells...

De dreta a esquerra en la festa de la primera setmana a casa dún suiss que no he tornat a veure més... Houston (Memphis, Tenessee), Hugo Pedrosa (Oviedo, Asturies), Jesus Castaño (Albacete, La Mancha), Miguel Lucena (Cordova, Andalucia)...

Tambe vaig prometre en un blog amic que penjaria una foto de l'atractiu president de Siria... en una tanca en el centre de Damasc.

Benvinguts a Wadi Rum!!! (sempre he vollgut dir aixó...gran Auda Yibutai)

Dessert rats!!! amb Chou-chou i Mou Mou de Taiwan (vos jure per Alice Cooper que els noms no son inventats)

Hugo, Jesus i Jo amb el gran Mamun, secretari del centre de llengües i el nostre entrenador en la lliga interna, el veritable rei de Jordania...

Liders mundials

2008-11-03T01:32:00.000-08:00

Convindria que hi haguera un editor de mons a l'estil age of empires, on diferents civilitzacions s'enfrentaren construint models de viure, infraestructures, mitjans de produccio i liders politics.
Caldria doncs incluir a tots, i quan dic tots son tots, aixi cadascu de nosaltres podriem construir un mon a la nostra mesura. Una vegada tot estaria al seu lloc fariem una reunio mundial de cocolitos per decidir el desti de l'humanitat, la meua tria seria la seguent:

Obama es guai, aixo diu "El Pais", a mes es negre i aixi mola mes. Barak deu guanyar, i encara que soc partidari de politics en cara de conill, he de confesar que la seua oratoria que no he sentit mai m'ha cautivat. 2008, vote for obama please...

Dimitri Medvedev, com a bon davanter del Racing, i de pas, president rus, mola molt tambe. M'agraden els president que s'inventen paisos imposibles amb noms com Abjasia o Osetia, demostrant que les normes internacionals que propugnen alguns tambe es publiquen en versio "paper higienic", avui estas bombardejant Siria i dema construint paisos, bravo! Li tindre que passar un email que posa PPCC per si d'encas...

Hereu d'una nissaga de grans Gordons, com Gordon de Khartoum o Flash Gordon, Gordon Brown es un politic de moda en aquest moment. Famos per no destacar en res es nota que encarna l'esencia actual del imperi britanic, "un cero a l'esquerra" es seu estil de govern es podria convertir en una de les maximes mes revolucionaries en la politica de l'union jack de cara al proxim segle.

Un dels reis actuals de la politica internacional, va saber derrotar a l'endemica Segolenne regina dels guais europeus tot i tenir un caracter "zafio", ser un calavera amb la seua exsenyora i molt inteligentment canviarla per una nova de molt, pero que molt, millor vore. Sarkozy es un tipo que diu el que vol i fa el que vol, la grandeur de la france esta asegurada en mans d'aquesta artista del balo.

Tots els que viscut a italia sabem que Gino Strada mola. Es un altre estil d'intelectual i politic. Sense pels a la llengua i enemistat de per vida amb els peines, Gino portaria a Italia al lloc que li correspon en l'univers, i si , a mes, contrata a Yoko Ono com a ministra o asesora encara molaria mes.

El dia que vaig descobrir a Tzipi Livni el meu cor es va enamorar irremediablement. Era en un congres de fans de Golda Mair on intercanviavem fotos erotiques de dones soldats d'Israel i em varen mostrar una de quan la meua Tzipi feia la mili. De repen vaig recordar eixa canso que diu " has sido tu, te crees que no te he visto, has sido tu la que me dio el mordisco, has sido tu, chica cocodrilo". Res mes a anyadir al respecte.

No diuen que tots els xinesos son iguals? pos si es aixi Stephen Chow deuria esser president de la republica popular xina, a la llarga el seu film "Shaolin Soccer" ha estat tan vist com el llibre roig de Mao, del qual encara no han fet pel.licula (tal volta Cristopher Lambert). Ben segur que amb Stephen arrivarien ministres com Jet Li o Jackie Chan i ajudaria per a que Tony Haa fora el nou president de Tailandia.

Tot el mon te el que es mereix i Esapnya tambe ho deuria tindre. Que millor per a un pais de veins que una presidenta d'escala. Rosa Diez encarna totes les virtuts espanyoles presents: es mentirosa, intransigent, hipocrita, tiranica amb els febles i rastrera i pusilanime amb els poderosos, 100% espanyola. Vamos Rosa...

Mai que ocultat la meua predileccio per Xabier Arzallus, un dels millors politics de l'estat espanyol en les darreries del segle XX. Xabier mai mor, mai es retira mai es cansa, es ferm en les seues decicions i en un estat independent basc, be , el millor seria ell..

He, he, que vos pensaveu? Els Paisos Valencians tambe serien independents en la meua partida del Age of empires i qui millor per a esser el president que Enric Nomdedeu. Saludant a Strada, rebent a Sarkozy i senyora en el palau imperial de Xativa, discutint a l'Onu amb Brown i Arzallus, veient el prego al costat d' Obama i Stephen Chow, Enric sabria quedar be amb tots el liders mundials i marcaria una epoca d'or dins la l'ata classe politica valenciana.

LEGENDS

2008-10-29T11:46:00.000-07:00

Obrint el periodic (digital, es clar) m'he enterat que Maradona sera seleccionador argenti. Com a fervent seguidor de l'esglesia maradoniana m'he alegrat en sobremanera.

I ho he fet just despres de cordarme les botes i posar-me la camiseta verd i roja que el meu equip de futbol sala llueix orgullosament en la canxa del madinat arriadiia de l'universitat de Jordania.

En nostre equip, pintoresc i poliglota, englova a un grup de jugadors de diferent origen:

1. Jesus Castanyo es un gran tipo, conegut com Aszus en el markis al-lugat, es un noi d'Albacete que estudia filologia arab a Granada. Tot un personatge baix els pals el qual, lluint orgullosament una camiseta de Casillas, es preocupa en sobremanera cada gol que reb (ja n'han sigut uns quants per desgracia, incloent un als 20 segons de partit).

2. Vicenzo, es un italia de l'Abruzzia petit pero bragat, llicenciat en Literatura Italiana a Perugia. Corre com un puta i no es queixa mai, de moment es el maxim golejador.

3. Miguel Angel Lucena. Un xavalet de Cordova estudiant de filologia arab en Granada. Ha jugat al seneca de porter en aquells anys en els quals fa ilusio jugar a futbol. Preocupat mes per la nutrida presencia de dones arabs a les grades que pel propi partit la veritat es que es un dels pulmons de l'equip.

4. Hugo Pedrosa. He de confessar que mai havia conegut un asturia abans de tan a prop, i aquest xaval de 20 anys m'esta sorprenent en sobremanera.

5. Murad Romanenko. Un circasia de 19 anys, campio de russia de ball llati, un personatge dins i fora del camp, on sempre va amb alguna (o totes) prenda del barsa. \

6. Nicola Perrazo. Un genoves de 26 anys, diu haver jugat en el Genoa quan era molt jove, la veritat es que es nota que sap tocarla pero s'ha de confessar que esta molt mes cremat que jo...

7. Rami, un estudiant d'espanyol de jordania. Li agrada el Rock and Roll i la musica heavy, tot i que la sol mesclar amb els sons mes disparatats i esgarrifisos. Jugant a futbol es un paquet, pero ens ha servit de traductor dels insults i anims que ens venen de la grada (i del propi camp).

8. Be, l'ultim jugador ja el coneixeu prou. Un valencia de 31 anys, que deia haver estat professor de secundaria algun temps. Dins la seua vida deportiva destaquen els 4 anys del Rangers i els de davanter estrella del Tremendo.

L'universitat de Jordania ens ha agrupat per nacionalitats i juguem un campionat contra altres paisos. En contra de la meua voluntat i davant del desencis d'italians, jordans i circasians, el nostre equip va passar a denominarse "Espanya" i no "Unio Europea", inclus han penjat una bandera i tot.

Aixi que, el vell jugador es veu defensant la bandera dels seus enemics, pero envoltat de nous amics. El sorteig ha estat molt crudel amb nosaltres, el primer rival va ser Argelia, i varem empatar 5-5 en l'ultim minut. Anarem perdent tot el partit i a falta de 4 minuts marcarem 3 gols per empatar in extremis.

El segon partit el jugarem contra els campions de l'any passat, l'Iraq, i ens pelaren 7-1. El mes destacat va ser la monumental tangana que protagonitzarem alguns dels jugadors (un servidor incluit) a pocs minuts del final.

I aixi arrivem a la vispera del 3er partit. Un face to face contra Arabia Saudi, jugant-nos la clasificacio. Amb un jugador borrat i un altre lesionat, el vell guerrer dels Rangers pren mes protagonisme de nou, com sempre, el 7 en l'esquena, que porta desde temps inmemorials nomes ell sap perque. Despres d'un paper testimonial als dos primers partits, la precarietat ens crida a la porta i es hora de treure l'orgull, l'epica i el coratge. Enfront tidran als fills de sheiks de Riyad i potser Medina o la Meca fins i tot, xiquets multimillonaris que golfejen a Jordania abans de tornar als seus palaus plens de luxe i esclaves filipines. Ben segur que al seu voltant dema veura els fantasmes de vells companys caiguts: Jon Foruria, Pep Querol, Juan Montolio i Ruben Cansino, els Villores Rangers; els esperits de Miguel Salva i Carlos Gonzalez amb la seua magia tambe l'acompanyaran; pero sobretot eixa figura groseta i fantasmal que amb una camiseta blava solia correr al seu costat, amb un 9 en l'esquena i una llegenda promocional en el pit, Tremendo Mundo, el soroll d'aquelles vesprades de sacrifici, lluita, triomf i gloria resonara de nou en les seues orelles, el vent segur que moura el seu ara escas cabell. Per un moment tornara a sentir la melena d'atres temps... la forsa de nou en les cames, la mirada del tigre... dema per la vesprada els muecins de la meca lamentaran una nova derrota... es l'hora de la veritat, l'ultima batalla d'un Villores Ranger.

El 7... el perque per fi desvelat...

You know I'm not good...

2008-10-18T10:08:00.000-07:00

Pillar cacho en el Raspa... casi que me demanare un altre cubata...

Un mes despres ja m'acostume al so de les mesquites quan, irremediablement, cau la nit a Jebbel Amman. Tire amunt per Rainbow street observant mentres paseje la gent com passa, l'olor dels locals de shawarma em conviden a entrar pero , errant, camine cap al downtown. No se molt be cap on vaig mentres pense i imatgine com maravellosa seria aquesta ciutat si la rossa d'Ankara haguera aceptat anar al cine amb mi a veure Hell Boy...

L'activitat comensa i aixo que es dissabte i dema hi haura que treballar. Dins el store Hakim sonriu al veurem entrar, ja em coneix des que acavara el Ramadan. Passeje pels estants replets de llaunes d'alguna cosa pareguda a la cervessa i enfile cap a l'estant de l'importacio. Hakim sap molt be on vaig.

El Jim Beam de la frontera ja reposa en pau i el jack daniels del duty free diu les seues oracions mentres Amy Winehouse i Ozzy Osbourne el conviden a l'infern. Aquesta setmana tornaran a ser set dies especials amb noms i cognoms, ja m'havia acostumat a castello a contar-los nomes de dos tot i pensant ja en el seguent divendres. Potser una festa, potser un viatge, el dessert ens rodeja pero dins la ciutat, aquesta lletja ciutat de pedra i pols, em sento segur i acompanyat, tres milions d'animes em rodejen.

No me haras ir al Four Seasons esta noche por las buenas, Torres...

Em toca eixir del local amb l'ampolla a la bossa, fins al taxi... assalaam ualeikum, saadhabu ila bab assamailia fi ja'mua al urduniia... el taxista palesti asenteix amb el cap somrient... auleikumu salaam, said, min aina anta?... i comensa una conversacio d indis que irremediablement portara a l'angles, encara es massa prompte per mes. Se que podria ser millor, pero "don't be hasty my friend"... La festa comensara a l'hora senyalada.

Tot i que tambe manquen algunes coses, son massa les que queden per descobrir i viure, sense billet de retorn i pensant seriosament contemplar l'arrivada de la primavera a Amman mataria per un treball, pero sobretot per un fosc local amb taules on uns vells expatriats melenuts plens de tatuajes desafiaren l'orient mitja amb versions de la cridens, ac/dc o ,si pot ser, Alice Cooper. Mentres la rossa d'ankara obriria el xampany, un servidor es fumaria un puro i diria allo de: "Me encanta que los planes salgan bien"... Tal volta en Tel Aviv aquest lloc existisca...

No es facil dir que no a certs vicis despres de tot...

Parlar massa no es propi de gent intel.ligent, i mes ara que s'apropa l'hivern i l'hora de les veritats ens dira qui som i que fem. Pero les intencions ahi queden i per sort en aquest pais, en aquesta ciutat, en aquesta cas, en aquesta anima, la nit no significa encara que es hora d'anar a dormir...

Un Ramadan per recordar

2008-10-10T06:53:00.000-07:00

Con ese pelo, David Soul, muchos vampiros vas a cazar...

M'imaginaria una versio de "Que bello es vivir" en el mon arab en general si la meua ment poguera concebre a James Steward vestit com un sheikh i a Donna Reed amb vel, aixi com a Frank Capra dirigint-la en un Jebbel Amman nadalenc nevat fins al cim... lo qual segons diuen per aci es molt possible en decembre.

La veritat es que tan sols coneixia el mes de Ramadan per referents literaris i histories de turistes enojats per la manca de serveis al llarg d'aquestes 4 setmanes. Posem que a l'habitual seriositat dels arabs es suma una manca flagrant de regularitat horaria, manca de transport, mala llet general al llarg del dia, paralitzacio total de tota activitat per 40 minuts durant l'iftar i imposibilitat d'encontrar aliments decents fora dels exigus limits de les barriades cristianes...

I love Ramadan diriem els noctambuls... ja que per la nit l'activitat humana es dispara, vinga gent pel carrer, centres comercials i tendes obertes, la gent de bon humor... vaja, com viure en Salem Slot despres que marxara David Soul.
Jo vaig arrivar a Amman el 3er dia de Ramadan i fins fa una setmana l'he patit i disfrutat al mateix temps. Ahi queda l'imposibilitat de prendre certs transport cap al dessert de siria en l'aid, els preus hipertrofiats, eixes tres palisses que hem rebut al markis allugat football team per tipos arabes que no podien beure (11-1, 10-1, 6-1), el dia que ens varen prohibir l'entrada al krak des chevaliers a les 16h, la frontera de siria durant l'iftar... i tota una seri de peripecies heroiques com comprar vodka en una tenda en Amman a l'estil chicago anys 30, empalmar un divendres pels carrers d'Amman o cantar alcohol alcohol pels carrers de la capital.

Ramadan en la Vall, un altra manera de viure el Coran...

Living Ramadan, living dangerously...

En el cor de les tenebres

2008-10-06T08:46:00.000-07:00

Encara podria anyadir mes coses...

Allah, el gran, el misericordios... sonava el cantic quan ja havia caigut la nit a Damasc. Era l'hivern de 1917, a prop de la bab assmalia, dins del barri cristia. En poc dies comensaria el Ramadan i en aquell tuguri de mala mort deixarien de servir alcohol de forma legal.

L'heterogenea multitud, alli congregada, mirava abobada a un exotica corista de marcats trets semitics com destruia una darrere l'atra diverses cansons en frances compostes molt lluny d'alli a;guns anys abans.

Tres oficials otomans fora de servei que maleien totalment ebris mentres jugaven els estalvis al blackgammon, savedors tal volta que aquesta seria la seua ultima nit; alguns adinerats turcs gastaven milers de dinars en aconseguir unes centenes de francs baix ma i qui sap si alguna lliura esterlina; un grup de cristians siris esperaven en un raco, continents de l emocio, amb les jerres en la ma dispostos a brindar pels temps que canvien; prostitutes eixutes, traficants de somnis, conductors de caravanes al no res, grossos senyors artritics i malfainers pauperrims de diverses confesions oblidades i rites totalment minoritaris rient plegats enfront d'una taula de joc trucada. Tal era l'atmosfera del Zarquaq aquella nit.

Ella no es para ti, ella no es para ti, las chicas listas saben elegir...

Passejant incansable Hussein , el propietari, parlava animadament amb la clientela: "No saps que els autralians l'han cagada a Gallipoli?"; "Diuen que a Russia les coses van calentetes des que apresaren al Tsar"; "Lawrence i Feisal ja estan a Dera, sera convenient aprendre frances en els dies que corren" ; "Si puguera encontrar uns diamants vendria les meues cases i marxaria a Ankara"; "Donc jo no pense establirme a Istambul, diuen que despres de la guerra els anglesos li regalaran la ciutat als grecs i mataran a tots els musulmans"; "Els veritables negocis es tanquen ara a Tripoli i a Beirut, el meu cosi Hassan s'ha establit prop del port per comerciar amb datils quan entren els francesos". Moltes converses, en la linea intermitja que separa la veritat, la mentida, el temor i la pocavergonya. Hussein les absorb totes, les clasifica, ben segur que un poc de tot sera de gran utilitat en els dies que corren.

La taula del fons, baix el retrat de Mustapha Kemal que poc a poc anava ocupant un lloc mes fons en el local, comprenia un extrany grup de clients: el pare Nicola, missioner genoves dispost a confessar a bona part de les clientes, anava de taula en taula oferint els seus serveis i consells a aquelles mes extrovertides i alegres; un mariner cordobes de risa facil i mans rapides anomenat Miguel bramava ebri cada cop que la corista movia els malucs; Jesus, un mercant de la manxa, feia el senyal de la creu cada cop que l'andalus maleia i basfemava, pero sense deixar de mirar a la sensual bellesa arab que cantava; un tal Pedrosa, natural d'asturies, vividor postadolescent de llengua facil i caracter brau, comentava els avatars del local mentres xuclava infatigable el narguile; i per fi, en el raco mes fosc, una figura trista i pensativa beu aiguardent mentres aspira fortament la sisha amb l'intencio de soltar uns minuts de vida en forma de fum a cada exhalacio, a cada 10 bategs del cor.

Era un personatge curios. Diuen que havia naixcut a algun lloc mediterrani, prop de Valencia tal volta. Acussat de dilentant per uns, poca vergonya i malfainer per altres, envejat pels mes inteligents, feia temps que havia perdut la seua nacionalitat real jugant a no ser major. No li agradaven les palmades en l'esquena d'aquells que tan sols saben dir allo que vols sentir, tampoc les frases fetes ni les dones i les coses predecibles. Enmig d'aquella confussio, d'aquell remoli d'oportunitats embotellades que representava el seu mon real, preferia somniar des d'un raco veient la vida passar, esperant a saltar en el moment mes esperat al tren, ja siga per agafar-lo o volar-lo pels aires, pero mai per deixar-se arrosegar ni embestir com una capsa buida ni com un cadaver acuirassat.

Deien que li agradaven les causes perdudes, de fet s'havia acostumat a perdre massa vegades per saber que ,de tant en tant, algunes guanyen. No li acavaven els boltxevics, massa amorfa de cretins, tampoc es sentia be entre la noblessa de Viena, ni entre els industrials de Liverpool que jugaven al bridge en el Seraton, i preferia la companyia d'una mala actriu exotica apenada per la vida a whitechappel abans que la d'una duquesa de costums eixutes i frangancies parisines en Chelsea. Tampoc simpatitzava amb la causa de Kemal, ni amb el Kaiser, dificilment el vorien brindar amb un junker o un pacha si no fos per afrontar l'abisme junt ells. Li agradava Budapest i la seua primavera, pero de nou havia arrivat tard per disfrutarla i maleia el dia en que l'oficial autrohongares s'havia endut a la corista Turca. Tambe trovava encantadora Siracusa al final de l'estiu, pero era conscient que per a arrivar a aquella tranquilitat calia encara caminar moltes milles, esperar moltes nits i, sobretot, viure un pocs anys mes.

No tindria por al dema si no fos perque pensava el dema es convertira en rutinari, en veinal, en gris, monoton i en esteril.

Des d'aquell fosc raco observava aquell mon tancat ple de fum, pudent de miseria, i agraia als deus que foren per haverli privat del sentit de l'olfacte, i per no destorbar-li els fums que tenen i provoquen els altres. El fum, per sort, es tan volatil que quasi no importa.

El pare Nicola se li arrima entre carcallades i ell li demana un altre ouzo. Intrigat l'italia li preguntava per la nova corista i ell asentia amb el cap. No es que no li agrades l'exhuberant bellessa siria de l'escenari, sino que potser era l'unic que en el seu lloc veia a la rossa d'ankara de la setmana anterior, i aixo el reconfortava i el tranquilitzava. Tal volta devia ser la mescla del seu narguile o l'aiguardent de creta, que li feien veure coses que per fortuna ell volia veure.

Un gran pena l'envai de sobte, disposta a menjarse el moment, tal volta podria pensar que era millor estar en qualsevol altre lloc, de fer qualsevol altra cosa. Pero uns segons despres comensa a recapacitar: tindria un carregament d'armes per Feisal que Lawrence pagaria a preu d'or, tal volta marxaria a Alep, Jerusalem i qui sap si Bagdad algun dia, Samarkanda l'esperava impasible enmig del dessert. Els secrets d'estat dins del fes de kemal estaven encara per robar, el Kaiser guillem i l'emperador Josep tambe tenien mals de pantxa i ben segur que alguns armenis, kurds i grecs li deurien algun dia la vida, i savia que, encara que mata-hari mai li mostara la roba interior, que l'or negre de mes enlla del nefud sempre fora liquid i llefiscos, algun dia des d'algun altre raco en algun altra taberna, acompanyat pels personatges mes diversos, alsaria el cap orgullosament i diria parafrasejant a algu: confese que he viscut.

I l'any que ve que? - Don't be hasty, booorraaarummm...

I la guerra, be, per sort encara no s'havia acavat.

Siria: Mission acomplished.

2008-10-04T15:34:00.000-07:00

Ni te cases, ni te embarques

Si, si, se que el viatge a Siria deuria d'esser explicat pas a pas en un post ple de fotos i videos, pero aquest cap de setmana no he parat i encara no he trobat un ciber on es puga llegir la targeta de la meua camera... potser en jebbel Amman?

Be, la veritat es que Siria es un pais que recomane a tots, tot i que anar de tursita es un poc cul per la gran quantitat de penya que vol aprofitar-se de l'extranger.

Ja explicare tot un altre dia que ara es tard, tan sols dir que estic be (hem viscut 2 atentats terroristes a Damasc) i hem tingut alguns problemes de comunicacio telefonica amb el mon exterior. Gracies a tots els que es varen preguntar que collons estava fen a Balad As-Shams enmig de tot els follons.

pd. que acollonant estar en un carrer centric de Damasc i que d'una tenda comence a sonar l'himne de hezbollah i tot el carrer comense a cantar, es com viure dins un musical pero amb barbes i kalashnikov!!

La tomba de Salah Addin

2008-09-24T09:44:00.000-07:00

"Que pretendes Yusuf? Tan solo eres un siervo de Nureddin y ya ansias para ti todo su poder. Nosotros que te hemos sacado de la nada sabremos devolverte a ella..."

Avui es dimecres, i mentres escric estes linees es faran les 20h... ja... comensa a cantar el muecin de la mesquita universitaria l'oracio del vespre. El ciber des d on refresque el blog esta a uns quants metres del temple. Fora comensa fer fred i d aci un parell d hores anire amb uns companys a fumar unes narguile de menta i discutir el viatge de dema mentres veiem el futbol.

Dema pot ser un gran dia. Apart de jugar el 2on partit en el equip de futbol sala del centre de llengues, del qual ja parlare tan sols tinga fotos, espere que la proxima oracio del vespre la pugue sentir des de la ciutat vella de damasc, prop de la gran mesquita omeia, on reposa el gran Salah Addin Yusuf ben Ayyub, senyor d'Egipte, Siria i Palestina, campio del Islam.

Anirem sis. Tres estudiants de filologia arab, un de Cordoba, un d Albacete i un italia, un de traduccio i interpretacio d'Oviedo, una estudiant de politiques d'Ankara i un servidor, que exactament no es sap que fa... Alquilarem un cotxe a Damasc per recorrer Siria: Alep, Homs, el Krak des Chevaliers i Ebla; despres visitarem Beirut. Tot aixo en una setmana.

Que Allah, el gran, el misericordios, ens protegeixa i ens siga favorable.

Tu no eres de la Vall?

Rick s Bar

2008-09-16T09:39:00.001-07:00

En el bar de Rick no se permite la entrada a madridistas

No se perque ara em venen a la memoria els freds matins de Budapest. Pot ser tal volta perque ja de bon mati (si, de bon mati, quan vaig a classe despres de dormir 3 hores per culpa del meu maleit insomni) en Amman fa un sol que vaden pedres. En la capital d hongria un servidor rebia classes de llengua nativa en una academia privada al costat del nemzeti muszeum, en el cor de Pest, no molt lluny de la kalvin ter. Alli ens juntavem una serie de personatges curiosos que sempre recordare: Marc, un Holandes economista cassat en una hongaressa adicte al haxis, a la musica electronica i gran aficionat a la fotografia, que llogava el seu pis en el centre d Amsterdam per treballar a temporades en l universitat politecnica de Budapest i pegar-se la vida padre, tot i tenir 2 fills; Ryan, un personatge d Ohio que mai vaig saber que feia, pero que s havia cassat amb una nativa i li agradava molt pescar al Balaton i pillar unes sepies d Arany Aszov que marcaven epoca; Tobias, un estudiant de fisica d Uganda, negre com el carbo, que li agradava ballar i estudiar poc; i per fi, Ugo Nobili, un exjugador de Rugby profesional del Bolzano, antiberlusconia convensut i representant de ceramica, separat a italia encontra l amor a hongria en una noia fantastica, triatleta profesional.

Encara recorde quan parlavem a la cafeteria de l academia sobre histories i temes diversos. En un hongares rudimentari que encara conserve i en l angles eixe de pandereta que tots coneixem , la vida no tenia ninguna pressa. Tampoc importava la religio i la nacionalitat, tots erem rebels d alguna cosa: Tobias seu pais convols i cruel, Ryan recordava a George Bush cada vegada que li feia mal el cap, Ugo parlava del inter i odiava al cavaliere, enfront d ells jo els parlava del meu pais que no existeix i de l estat de cretins en el que em toca viure, mentres, beviem cafe i xocolata dessertors de tota responsabilitat i amb la conciencia tranquila que debia esser aixi.

Be, doncs gairebe 4 anys despres, de nou estic en una situacio similar. Aquesta volta, tot i que encara no conec a ningu, veig que sera diferent. Les classes universitaries no son les academies privades, aci hi ha un titol en joc i la gent, tal i com he vist a l escola oficial, no pareix disposada a parlar l arab per gust i antropologia. Part de les meues companyes son Ruses o Rumanes casades amb un jorda que aprenen arab per a parlar als seus fills, hi ha un rus ballari que tan sols vol ballar, diversos matrimonis de menys de 27 anys americans, una alemanya d eixes que saben anar per la vida, un hongares que te pinta de ser del fidesz, un hindu anomenat SORESH (ho jure), una sudafricana, diversos australians i un parell de suissos. Gairebe tots estudians universitaris, repetint i agafats a estereotips nacionals.Tot pot ser que cada cop soc mes vell per integrar-me amb la gent i que per sort confie en que alguna gent fa 7 o 8 mil kilometres per viure en un pais exotic no tan sols per a anar als viatges que organitza l universitat pero be, ja veurem. Espere que la cosa millore o deure d explorar tot sol l orient mitja.

Mira xati, este es el millor pianista negre dels Paisos Catalans i

a aquesta copa aconvide jo que no soc castellonero...

Amman, regne Haxemita de Jordania, 11 e dia de Ramadan de l any de l hegira de 1425.

pd. per cer, la c trencada i els accents en aquest teclat son una utopia...

Un creuat amb carnet d estudiant...

2008-09-12T11:25:00.000-07:00

Sir Pau, mire una caravana de Oropesinos! -A per ells, per Sant Antoni!

Hola des d Amman, capital del Regne Haxemita de Jordania. Avui es un dia de festa, el primer divendres del mes de Rammadan. Abans de sentarme a un Ciber per escriure aquesta entrada he estat en el ruidos centre de la capital , en el barri de jebbel amman, prop de les ruines de la ciutat helenica de Filadelfia, del que queda d elles vaja, un de les ciutats pertinents a la decapolis, una xarxa de ciutats intercomunicades que constituien el poder roma a arabia. Aquesta es una gran ciutat, en extensio i poblacio. Caotica, bruta i ruidosa, com les ciutats vives de fora del primer mon. M agrada.

Ja porte quasi una setmana aci, i encara m estic adaptant a la vida jordana, tot i que el Ramadan esta siguent ubn tant pessat. El diumenge comence l universitat i per fi podre descobrir com son els diumenges al mati. (despres de dormir, clar)

Anire escribint tot el sobint que puga, tot i que no tinc internet a casa, en l universitat em puc conectar amb el portatil (si algu sap com debloquejar una linea baix clau que m ho diga, i aixi tambe tindria wifi a casa...).

Cert es que el meu objectiu "turistic" es descobrir l antic regne creuat de jerusalem, o almenys allo que es puga visitar sense arriscar massa la pell, supose que la primera visita sera Kerak , la setmana que ve. Seguire informant...

Els millors no vindran per diners, els millors vindran per mi...

2008-09-06T16:32:00.000-07:00

Bè, ja no és un secret, aquell que no m'heu vist aquest estiu , tardareu més temps a veure'm ... demà diumenge 7 me'n vaig a Amman per a fer un curs d'àrab de 5 messos. Una nova ciutat, una nova vida, un nou país, més cd's de video per gravar i moltes històries per contar.

Ja que no estaré tampoc per nadal, nom´s dir que aquells que vullguen vindre a Jordania tan sols han de dir-ho...

" DRYDEN- Que sapies Lawrence , que tan sols hi han dos tipos d'homes als que els agrada el dessert: els Bedu i els deus, i tú no eres cap d'ells.

LAWRENCE. - Serà divertit ."

Herois del Cercle Polar Àrtic... 6235 km d'anada... (revisited)

2008-09-06T13:57:00.000-07:00

¿De donde sacaran a estos tipos?

Sabeu oh príncep, que els temps que transcorregueren des l'afonament d'Atlantis i l'independència del Països Catalans hi hagué un época inconcevible on regnes rutilants s'extenien sobre la terra com un mantell baix les estrel.les: Alemania i les seues rectes autopistes, la seua cervessa tostada i la seua neteja inquietant; Dinamarca amb la faxe kondi i les seues fémines de vestits vaporosos; Suècia, boles de carn amb puré i mobles de baixa calitat i disseny minimalista; Noruega i els seus paissatges, els rens i els seus tunels interminables; pero sobretot, Finlandia, paradís del viatger, la tendror de les seues dones i l'alegria dels seus habitants.

I allí arrivà el meu senyor, amb barret de pell de jack i vestit de caqui, de barba masculina i cabells caducs, acompanyat de dos tios lletjos, roncadors, i grossos. Sortejant els perills i monstres que habiten el fons del mar bàltic, l'oceà atlàntic, el mar de noruega i el mar de barents, els trolls i bésties que s'amaguen els boscos més enllà de les valls d'Oslo i Lillestrom fins Rovariemi i l'interior del país dels Samis. Coquetejant amb princeses élfiques a la bónica Helsinki i la màgica Frederikstad, desafiant al temible finladés en botes dels supermercats rema 1000, més ràpid que el carter de la ciutat de Santa Claus i escoltant els savis consells de l'home de la Pipa... Aquest és el meu senyor, viatger incansable i diletant insofrible per als que busquen escuses a no saber caminar. Aquesta, senyors, continua siguent una época d'herois, i esta història en parla d'alguns d'ells.

Més endarrere d'Oslo i les seues maravelles, les cróniques estan perdudes, si bè el bard que les canta les coneix bè i així pot donar fé que tot alló aqui descrit és verídic...

... i el mesquí Leandre, follet de la furgoneta, es neguitejava de com no havia parlat amb les donzelles de la ciutat de Federik, i es dirigien mentres a l'encontre de sir Victor. Oslo era una ciutat per a viure-la. Tots tres entraren en una taberna ornada per vespes i motius "souleros". La velada podia ser molt llarga en el café Mono de la capital Noruega si no fos per la malvada bruixa del sopor musical... l'infame ELISABETH COOK!!!!

Mamá quiero ser artista y dar por saco en los pubs modernuquis del mundo...

Salvats de la malvada bruixa invocant el poder dels xarcuters alemanys i perque godzilla ja estaba per destruïr la capital noruega, els heroïs deixaren Oslo per dirigir-se a Bergen, en la costa occidental, més enllà de les montanyes dels trolls.

Si la montaña te derrota Gandalf... ¿Por donde pasarás?

Per cert que la ciutat de Bergen, antiga capital del regne de Noruega, deparava dies d'intensa pluja abans d'enfrontar-se a incesant viatge dels cavallers de la plana i la seua furgoneta cap al Nordkapp, uns 2200 km al nord creuant fiords, valls i la perillosa ciutat de Mo i Rana.

Les costums bárbares dels bárbars habitants de Bergen...

Melimes y Melames se comieron un besugo...

I tot deixant la ciutat cap al nord travesaren per llocs que els seus ulls mai havien vist, acampant en campings on solien estiuejar éssers mitológics i alguns holandesos...

Perdona que te diga Leandro, pero ahora si que estamos a tomar por culo... (paraules de Pau en el camping de Bela Lugosi, un lloc que mai més trobarem...)

Trondheim, Mo i Rana, Hell, Narvik, Narnia, Hibrasil... no son solo Orcos lo que guardan sus puertas...

Más allá del mar habrá un lugar, donde el Sol cada mañana brille más...

Ya estan aqui los subdesarrollados...

I per fí el cercle Polar Àrtic i la ciutat de Tromso, un lloc bucólic in sempre hem somniat arrivar amb un tipo amb un barret blau tipo "madrileño subnormal" i un altre en una camiseta de Stewie de Family Guy...

El Amudsen colega

El dia 11 d'agost de l'any de nostre senyor de 2008, els exploradors castellonencs arriven a la península de Nordkapp...

Los renos han cortado el camino! ... Maldición!

Michael Bolton como Kenny G! ... Adiós!

Bon viatge pel guerrers que al seu poble són fidels...

Una vegada arrivats al pun 71 graus, 20 minuts nord de la terra i amb la satisfacció d'haver-ho fet tan sols dir que tot viatge que te una anada, també té una tornada... via Finlandia plena d'aventures i personatges, es clar, pero que relatar-ho serà cosa d'un altra ocasió... tan sols dir que el dia següent a nordkapp, per l'altura de Rovariemi en Finlandia ens quedarem sense gasolina en el bell mig de la campinya finesa...

¿Te acuerdas Pau, te acuerdas de la lenceria femenina? ¿Que es lo que haces ahora aqui buscando gasolina?

TO BE CONTINUED...

Hurricane Days

2008-08-27T14:38:00.000-07:00

Viva Abjasia manque pierda!

La nit és extranyament silenciosa a Benicàssim. La calor però continua siguent insuportable en el primer pis, a ma casa. Els gossos busquen inquiets un lloc on hi haja corrent d'aire i mentres, un servidor, selecciona un disc compacte al sharp junt la taula del meu pare.

Estem a finals d'agost i fa pocs dies que he tornat d'un d'eixos viatges llargs i torbadors, als que fa temps ja que em dedique. La música comença a sonar i puc sentir una veu masculina assofrada, segurament extreta del mateix avern. ( I got a ticket to nowhere, I got no respect for the law...)

A la planta baixa algú amb insomni ha engegat el televisor i puc sentir com Russia ha ratificat l'independència de dos nous països: Ossetia del Sud i Abjasia. Mentres els països "occidentals" es rasguen les vestidures supose que en Kosovo començaran tots a obrir comptes a Suïssa. Si almenys Xina, Japó o Gondor reconegueren els Països Catalans! (...I got no use 'cause it's all abuse. It's the cutting edge of the saw...)

Busque a la meva estanteria de llibres, he decidit endur-me 15, la maleta no deu pessar gaire per no tindre que pagar sobrepés. Faig una ullada per les cróniques. (...Ain't got no time for the future; Ain't got no time for the past; I'm running up a down escalator, I'm going nowhere fast...) Supose que l'Ibn Khaldun que vaig comprar a Tunissia (tot i que en francés) em tindrà ocupat una bona estona, així com The history of the english people de Huntingdon, un llibre minúscul que mai he acabat de llegir. (...I'm hanging on like a spider. Blowing in the wind. This storm's gonna tear a hole. Right thru this web I'm in...)

Vaig a la meua habitació i agafe diversos llibres d'història que encara tinc pendents. El somni i la tomba de Payne, juntament a Las mujeres en las cruzadas de Regine Pernoud, per seguir amb l'ofici que m'agrada dir que tinc. També agafaré Contra el olvido de Francisco Espinosa i The balkan wars, un interesant llibret de diversos autors que vaig comprar a Eslovenia ja fa algun temps. (Thunder lightning, The wind outside is so damn frightening; But it's alright, all right...).

Les neurones que guarde per a la memória de coneixements dispars ja estaran del tot saciades i satisfetes , així que la resta de llibres els agafaré de literatura. (Stand clear; You're living in the hurricane years, in the hurricane years...) Aquesta és una bona ocassió per rellegir a Mallory i la seua Mort d'Artur, així com L'illa del dia abans d'Umberto Eco i Les mil i una nits, que mai he acavat. ben segur que Terry Pratchett no faltará, Hombres de armas i Guardias, guardias comprats per a l'ocassió. També agafaré Histories de l'illa sense costes de Miquel Torres, el qual tinc dedicat, i tot i que he llegit vàries històries de quan no era un llibre (o era un altre ens) encara no he experimentat la lectura global. Tampoc em faltarà aquesta volta The Childe Harold's pilgrimage, en l'edició d'Oxford que em van portar de Londres els meus pares quan tenia 19 anys i que m'ha acompanyat al llarg de les llargues estàncies a l'extranger, Lord Byron mai faltarà en les peregrinacions de Ferrando... (...I've been thru major destruction; I've seen thru terrorists' eyes. Sometimes I feel no emotion. Sometimes I break down and cry...)

Pel demés, vaja, encara tinc diversos dies per decidir-me, alguna cosa de literatura més fantástica encara i potser el que em queda per llegir de Leonardo Sciacia. ( ... I need to walk on a wire; I need a layer of skin; I need a preacher breathing fire; To burn away my sins...)

Si lees no conduzcas.

Tot seguit baixe els llibres a l'antiga habitació de ma germana i torne a pujar al primer pis. Doble click a l'explorer. Al diari espanyol progre digital "Condena unánime del g-7 a la política expansionista de Moscu" i "Crisis en el mar Negro". Canvie al diari diari digital de l'espanya conservadora "Sarkozy advierte a Rusia de que habrá consecuencias" i "El gobierno no contempla la recesión". Crec que en els llibres citats dalt que ja m'he llegit (alguns diversos cops) trobaré més coses noves que en la premsa espanyola informativa. Pase a l'informació esportiva. (....And I can't help the victims; On the side of the road; And I can't stop the cyclone; That's about to explode...)

En el periòdic més llegit per aquesta Espanya que tant deteste una línea de medalles aconseguida per esportistes espanyols: 5 d'or (ciclisme en ruta, ciclisme en pista, piragüisme, vela tornado i una en tenis, curiosament l'única en que coneixia a l'esportista); 10 d'argent en diverses especialitats entre les que destaca el bàsquet (de veres varen perdre?); i 3 en brontze (una d'elles en esgrima tan solo resta batirnos deuria dir l'esportista en qüestió). Continue clicant i em surt el medaller general. Les potències de l'esport com USA, Xina o Russia a anys llum de Gran Bretanya, Italia, França i Japó. Destaquen també les poderoses Corea del Sud, Ucraïna i Australia. Els espanyols en número 14, just detràs de Jamaica i davant de Kénia, federacions que no guanyen precisament medalles de "tiro al plato" ni de vela "100 estilos pijoteras". Pero el més curiós són les cróniques nacionalesportives referint-se als triomfs olímpics. L'afirmació "Las medallas que ganamos" i l'ús d'aquesta persona em fa dubitar i mire a l'estanteria en busca d'alguna medalla ganada por mi , així com si en porte alguna penjant del coll d'algun metall alié al mousse de xocolata del sopar. ( ...Turn my eyes to heaven; Watching all the clouds roll by; I see the blood moon rising; I know I'm way too young to die...)

La millor portada de Marca a l'història...

Aliviat pense "Es clar, haviem quedat que jo soc un traïdor" i tot seguit m'imagine als espanyols que conec practicant vela, tenis, basquet, gimnástica rítmica, esgrima, handbol i fins i tot piragüisme... i pense "Definitivament, no". Després m'he posat a pensar en els esportistes que s'esforçen i guanyen medalles per a que un panflet mal escrit per periodistes del cul fajen un gràfic amb una "rojigualda" i un número al costat, així com un ESPAÑA als titulars el dia que guanyes el metall... i la gran majoria no sap en que consisteix el teu esport i prompte olvidaran el nom que tens. El teu triomf serà tan sols un numeret més al costat de la "rojigualda". Et fa pensar si el citius, altius, fortius ja s'assembla més al dulce et decorum est pro patria mori... el Baró de Coubertin deia "Olimpia y las Olimpiadas son símbolos de una civilización entera, superior a países, ciudades, héroes militares o religiones ancestrales", es clar que avuí en dia ja no és així encara que ens ho vullguen fer creure, el pobre Pierre ben segur que es remourà a la tomba.

Apague l'ordinador i mire l'hora, crec que aniré a dormir. Demà seguiré preparant l'equipatge, diuen que el dessert és un bon lloc a la tardor. Ja vorem que tal en els temps que ens toca viure...

(Thunder lightning; The wind outside is sodamn frightening. But it's alright, all right; Stand clear You're living in the hurricane years; In the hurricane years.)

Gambiteros! Fib 2008, i ja en van 8...

2008-08-26T15:13:00.000-07:00

Hola, ja estic a Benicàssim. De moment no escriuré rés del viatge fins que no tingue les fotos. Els herois de la furgoneta mereixen una crónica a l'altura. Ara bè, pocs dies abans de moure varem asistir a una nova edició del Festival Internacional de Benicàssim. Aquest és el resultat...

Que pongan una de Baron...!

Que quins grups em varen agradar?! Doncs realment no recorde molt bé pero la puretona Siouxsie el diumenge ho va fer molt bé.

Uns tipos que són capaços d'aguantar 3 dies de macro i 3 dies després creuar europa en furgoneta...

Cert és que el nostre company de fatiga al llarg de gran part del Fib va ser David Ferris, com també la meua germana i algunes amigues, en el cas de Victor, David i un servidor ja te mérit, que superem la trentena...

Que era la nostra vida abans dels móbils amb cámera?...

Algú podrà dir que no m'he currat massa el post pero m'havien retat a que no penjava les fotos del Fib al blog... pobres...

pd. Ens ho varem passar d'alló més bè, que els deus del metall em perdonen

Torne el cap se setmana que ve...

2008-08-16T04:15:00.000-07:00

hola des de helsinki, on fa un temps de lujoi la cervessa és barata, la setmana que ve tornare a benicássim per torrar-me el que queda de l'estiu. El vitage en furgoneta está siguent un déixos vitages que tan sols els culs més durs podem aguantar. Un salut i fins dissabte...

Las malvades futuras del dr Trooper

2008-07-17T12:58:00.000-07:00

Bien sabido es que desde que compre la camara de video esta me suele acompañar a casi todos los viajes y eventos sociales, pero la verdad es que me esta costando aprender a editar cosas, más que nada porque no tengo un editor en condiciones. Aún así algo voy haciendo y hace poco descargue un editor de audio y las voces del locando, que aún no sé usar, pero que poco a poco voy experimentando... el resultado seran ha ha ha ha videos monstruosos! Como diria el doctor Octopus... EL PODER EN LA PALMA DE MI MANO!!!

Algún dia la mancha de agua del centro desaparecera y mis "personajes" del video hablarán estilo locando...

Qmv's Skandinavian dream 2008

2008-07-16T16:35:00.000-07:00

Del director de "Romeria Magdalena en la isla de Ruggen" i "El infierno de Cracovia".

Dels protagonistes de "Grecia 2003:Una guinyotà en Cnosos" , "China 2007:Qmv oriental adventures" i "Tunissia'08: Ratas del desierto"...

QMV produtions presents:

Qmv’s skandinavian dream: highway to Nordkapp.

starring

Leandre Messeguer

Victor Sos

Pau J. Ferrando

10.000 kilometres d'aventura, renos i furgoneta a través dels Països Catalans, França, Alemania, Dinamarca, Suecia, Finlandia i Noruega. Retrovament de vells amics en Oslo. L'arrivada al punt més al nord d'europa en NordKapp, atravesant la tundra lapona en un dia sense nit dins d'una furgoneta T-3 volkswaggen, una fita que no pot fer qualsevol, tan sols herois com els protagonistes seran capaços de fer-ho. Vikings, valkiries,Santa Klaus, rens i trolls ja ens esperen.

Eixida el dia 22 de juliol de Benicàssim rumb nord, Heiderberg i Copenhaguen. Estància en Goteborg i arrivada a Oslo el 2 d'agost. Viatge a Bergen i tot just després enfilar la carretera cap a Tromso y Nordkapp, per després descendir per laponia fins Helsinki el dia 14-15 d'agost. La fortuna, naturalmente, sonrie a los audaces...

Living Zaragoza...

2008-07-13T06:58:00.000-07:00

Se oye comentar a las gentes del lugar, los rockeros no son buenos...

Brazo peludo muestra las pulseras del honor, de los verdaderos héroes del rock

Una pedregada de 30 minuts (si arriva) destrueix l'escenari a les 20h del divendres i ens quedem sense festival Monsters of Rock i Metalway, sense Iron Maiden, Ni Twisted Sister, ni Saxon ni rés de rés... una mala nit per a l'univers del metal, pel r'n'r en general i per als asistents en particular.

Otra vez aqui, sintonizanos, ven y enrrollate dice un locutor, y en la noche suenaaa el Heavy Roooock...

El dia havia començat amb l'exàmen últim d'oposicions per uns, amb mitja jornada de treball per altres , i amb relax absolut per als més blanquinosos. A les 14h sortirem de benicàssim, 3 king of metal, 3 metal kings, camí de la capital dels manyos , conscients que el concert de Rege ja ens el perdiem pero que arrivariem a punt per Thin Lizzy i que la música i el R'n'R, Ted Nuggent, Deep Purple i Twisted Sister, per acavar amb Saxon, augurava una nit de R'n'R "viejuno" i amb el power metal com a final especial que augurava un dissabte de glória i música amb Baron Rojo, Avantasia, Iced Earth, Rose Tattoo i sobretot, Iron Maiden. Tot se'n va anar a pondre en 30 minuts , quan una pedregada destruí l'escenari i es suspengueren els concerts de tot el cap de setmana.

Princep Blai strikes back...

La decepció entre la nostra expedició va ser total, en el meu cotxe al llarg dels 300 kilometres havia sonat Avantasia, Twisted Sister, Manowar, Dio i Alice Cooper, i ens haviem fet inclús la falsa il.lusió de que aquest últim apareixeria del no rés per cantar els temes que té conjunt a Avantasia i Dee Snider, dins d'una comunió total entre el temps, l'espai i els deus del metal...
Inclús s'estava produïnt aquesta extrany succés, provocat pel power metal, que converteix a un pare de familia i autònom del transport en el Princep Blai i a un funcionari de l'INE blanquinós en Franz Metal, comptable de Satan.

No perdonaran mi pecado original de ser joven y rockero...

Tot i així el divendres agafarem un bus i anarem a un antro del metal en el casc antic de Saragossa per descarregar energies a base de R'n'R i cervessa... La festa ja va valdre la pena.

Sir Franz Metal... i la seua petaca.

Si has de vivir en el Valle del Rock, te alcanzará la maldición, nunca tendrás reputación, ¡Me da igual! ¡Mi rollo es el rock!

Bè, cal dir que el divendres per la nit ens ho passarem d'alló més bè, i que algun dia espere que puguem anar de nou a un concert de metal, aixó sí, que la proxima vegada toque algun grup!... Por la marcha que nos dio, larga vida al Rock and Roll...

Pd.

El que m'inquieta no és perque Blai sempre acava parlant amb tots els personatges, sinó el perqué un servidor s'acava fent una fotografia amb ells...

Les millors frases del metal

2008-07-09T16:21:00.000-07:00

Sense que sente precedent aci vos deixe algunes frases pronunciades pels grans del metal, les he tretes d'un altra pàgina web pero crec que valia la pena per continuar amb el tema d'aquesta setmana. Algunes són molt bones.

-A quien nos llame maricones le pegamos una paliza y nos follamos a su hermana.
(Poison, 1986)

- Nosotros nunca grabaremos un videoclip.
(James Hetfield, Metallica, 1986)

- Cuando algun miembro deje la banda, nos separaremos.
(Txus, Mago de Oz, 2003)

- Blaze es el mejor cantante que ha estado en Maiden
(Steve Harris, Iron Maiden, 1994)

- Nosotros comemos cadenas y cagamos Metal.
(Timo Tolkki, Stratovarius, 2004)

- ¡¡He vuelto de la muerte para joder a los medios de comunicación!!
(Phil Anselmo, de Pantera, recién despertado de una muerte clínica por sobredosis).

- Yo no necesito ensayar, soy demasiado bueno.
(Jari Kainulainen, Stratovarius)

-¿Que que pienso de las críticas? ¿Que críticas? Lo único que recuerdo estas semanas es despertarme vomitando, no se de que jodidas críticas me hablas.
(Jari Kainulainen, Stratovarius)

- Si hubiera seguido en Metallica ahora mismo seríamos más famosos que los Beatles
(Dave Mustaine, Megadeth )

- Quería agradecer este Grammy a Jethro Tull por no haber sacado ningún disco este año
(Lars Ulrich, Metallica)

- Yo vengo del rock and roll ,esta gente con monos de trabajo y caretas vienen del circo
(Lemmy, Motorhead, 2004)

- Yo Dios??? No, solo soy su mano derecha
(Gene Simmons, Kiss)

- Helloween solo es un pokito de tralala con algo de tralari y mucho lalala
(Kai Hansen, Gamma Ray)

- No puedo echar a perder mi voz en una banda de los esquemas de Iron Maiden
(Bruce Dickinson, Iron Maiden)

- Jamás volveré a Judas Priest
(Rob Halford, Judas Priest)

- Grabaría un disco con Madonna
(Scott Ian, Anthrax)

- Cómo no iba a meterme en el rock con un apellido así, ¿¿te imaginas de carnicero??”
(John Bonham, Led Zeppelin)

- A veces no se si realmente estamos viviendo en una nueva dimension donde los engranajes de la existencia siguen rodando
(Voivod)

- El blues es aburrido
(Y. Malmsteem)

- Aunque usemos el mismo productor, Metallica siempre sera Metallica, no Bon Jovi, ni Mötley Crue
(Lars Ulrich, Metallica)

- Creo que no estamos solos en el universo
(Steve Vai)

- Creo que George Linch esta colgado, creo que su cerebro no esta estabilizado
(Dokken)

- Mis letras que las juzgue un literato o alguien que conozca de la materia. La gente tiene un coeficiente y cada uno se expresa con él. Si alguien dice que algo es bueno o malo habrá que hablar con alguien que entienda. Cojamos a un poeta o un literato y que él juzgue las letras.
(Ángel, Tierra Santa )

- Si se disuelve la actual formación sería únicamente para que se reuniera la formación original”
(Michael Weikath, Helloween, 2000)

- No nos importa el dinero, sólo el amor de nuestros fans
(Joey DeMaio, Manowar)

- Si no tratas de investigar la mente del hombre no eres un artista
(Blackie Lawless, W.A.S.P.)

- Hubo una etapa en mi vida que me estaba metiendo una tercera parte de la economía colombiana por mi nariz
(Steve Tyler, Aerosmith)

- Si hubiera nacido hace 160 años seria el típico charlatán que vende elixires y se pira con la pasta
(David Lee Roth)

- Ni volvería a KISS ni me dejaría maquillar, por supuesto
(Ace Frehley)

- Sexo drogas y Rock & Roll deben ir en su justa medida, si te pasas con el sexo toda tu vida girará alrededor de él y no habrá nada más, si te pasas con las drogas no podras hacer sexo ni R&R, y si te pasas con el Rock & roll acabarás haciendo cosas jodidamente anales como Dream theater
(Dregen, Backyard Babies)

- Entrevistador: ¿Tienes algún problema con el alcohol?
- Ozzy Osbourne: Si, no encuentro ningún bar

- Me suicidaré a los 33 años
(Glenn Benton, más de 33, Deicide)

- Quien piense que nos repetimos, es porque no han escuchado nuestro último disco
(Cierto miembro de Tierra Santa, ante el lanzamiento de “Indomable”)

- En nuestro próximo lanzamiento vamos a introducir elementos progresivos
(Víctor García, antes de que apareciera el segundo álbum de Warcry)

- El sistema penitenciario en Noruega funciona fatal. Te dan cama, ducha y no usan violencia ¡¡es ridículo!! Les tuve que incitar para que me golpearan y les insistí en que me metieran en una mazmorra de verdad.
(Varg Vikerness)

- Nuestro último disco es muy diferente al resto de lanzamientos
(Matt Sinner, tras editar el Black Sun)

- Nosotros bebemos el vómito de los sacerdotes
(Contraportada del “Black Metal” de Venom, en la foto de uno de ellos)

- Prefiero que Hannibal Lecter se coma mis testículos antes de volver a salir de gira con Motley Crue
(Dave Mustaine, Megadeth)

En un entrevista a Dave Mustaine le preguntan si ha escuchado la version del “Anarchy In U.K.” de Mötley Crue.
- Cuando entras en un bar, ves que hay dos tipos de servicios… pues esto es igual: tienes una version para hombres, y otra para nenas.

- El úunico modo de prevenir el SIDA es abstenerse de sexo antes del matrimonio. No solo es lo seguro, es lo propio
(Robert Sweet, Stryper)

- La temática de las letras ha ido evolucionando, ahora no tendría sentido sacar un disco y hablar sobre dragones...
(DIO, presentación del Anfry Machins 1996)

- Tengo una polla enorme, soy cantante de metal y odio al mundo
(Phil Anselmo, Pantera)

- El día menos pensado aparezco en el club Megatrix dándole por culo a Mickey Mouse
(Oscar, Lujuria)

- El Reign In Blood es el mejor disco que he escuchado en mi vida
(Bryan Adams)

- Cuanto mas homosexuales haya mejor para mi, más mujeres libres habrá
(Joey Demaio, Manowar)

- El Rock seguira estando en lo mas alto mientras la gente siga bebiendo y follando
(David Coverdale, 1983)

- Limp Bizkit son como N`Sync pero con guitarras y con tatuajes
(Scott Ian, Anthrax)

- Ningun grupo hoy en dia puede tocar más rápido y duro que nosotros
(Kerry King, Slayer, 2001)

- Bon Scott meando en unos servicios, se le acerca un tio y le pregunta, medio riendose:
- “Hombre, Bon Scott, tú que eres la AC o el DC ??” (en alusión a la referencia que hacían estas cuatro letras a los bisexuales en ambientes gays)
- Bon Scott: “Soy el rayo de en medio, gilipollas”
- Y le arreó un zurriagazo que lo dejó seco.

- Dejó la banda por problemas medicos, me ponia enfermo…
(Ozzy sobre la salida de Carminne Appice de la banda)

- Por menos de un millón de dolares no me levanto del sofá
(David Coverdale sobre el caché de Whitesnake)

- A Def Leppard les importaba una mierda el rock, eran un grupo pop
(Bruce Dickinson)

- Era un inútil y un incompetente, se lo tenía merecido. ¿Porqué debía apiadarme de esa mierda de persona? Yo valoro más mis propias leyes que las leyes de la sociedad
(Varg Vikernes “justificando” su asesinato a Euronymous)

-¿Quieres oirlo con voces? Pues coge y canta, tengo la garganta hecha una mierda, yo no te pediria un redoble si se te cayese un brazo
(James Hetfield a Lars Ulrich durante la grabación del negro en la que James se jodio la voz y Lars queria oir las voces)

- Si no estas conforme, llama a tu abogado, que llame al mio y lo arreglen, ahora estamos trabajando
(Bob Rock, productor de Metallica, a Lars Ulrich)

- Si el tuvo cojones para operarse yo los tuve para liarme con el
(Lemmy respondiendo a la pregunta si alguna vez habia tenido relaciones con un transexual)

-Varg Vikernes:
1991: “El black metal vivira por siempre, gracias a bandas autenticas como Thorns o Burzum”
1997: “Yo nunca hice black metal, y espero q ningun seguidor de ese estilo haya escuchado Burzum y se haya sentido identificado. Los blackers no son mas q una panda de chavales con espinillas”

Varg Vickernes: Maté a Euronymous en defensa propia, un amigo suyo me dijo que queria dejarme inconsicente con una pistola de esas que aturden, llevarme al bosque, atarme y hacer una pelicula snuff conmigo
Juez: Que amigo?
Varg: “…” (silencio)… “un amigo…”

- La gente habla de power metal, classic metal, death metal, black metal… Cuando alguien nos pregunta qué hacemos nosotros le digo We´re the Iron fucking Maiden!!!!!
(Bruce Dickinson)

- Nunca mas voy a tocar ni el bajo ni la guitarra electrica, es un invento de negros………..
(Varg Vikernes, decia que a partir de ese momento solo va a utilizar samplers y movidas de djs)

- No puedo hacer heavy metal con un cantante al que no le gusta el heavy metal
(Kai Hansen cuando le preguntaron si iba a fichar a Kiske)

- Bruce nunca volvera a tocar con Maiden aunque nos pida perdon de rodillas
(Nicko McBrain, año 1993 )

- Periodista: Lemmy..¿eres dios??
Lemmy: No q va, una vez vi a Dios cuando estaba de acido y el era mucho mas alto.

- “Ké kojones significa eso de ‘Picasso?”
(Dupree de Jackyl sobre el título del Balls To Picasso de Bruce Dickinson)

- Emperor? Yo nunca he tocado en esa banda!! Mi carrera empezo a principios de los 90 con la misma banda que estoy ahora
(Mortiis hablando de su “trayectoria” musical)

- Me metí en el heavy metal para que me chuparan la polla. Ahora sigue siendo importante, pero también hay otras cosas
(Blackie Lawless, W.A.S.P.)

- Hace mucho tiempo creamos nuestra propia carretera para ir por ella. Y después de tantos años, todavía no hay nadie que pueda seguir por nuestro camino
(Kerry King de Slayer)

- Slayer son un grupo con pose nazi que no traen más que neofascistas a sus conciertos
(Max Cavalera, aun en Sepultura)

-Sepultura no son más que un atajo de miserables chupapollas brasileños
(Kerry King de Slayer )

- Mi nombre es Dee Snider señorias, soy cantante de Twisted Sister y lo crean o no, no bebo, no fumo ni consumo drogas
(Dee Snider en un juicio del PMRC contra Twisted Sister)

- Si Motorhead se muda a tu vecindario, no crecería mas hierba en tu jardín
(Lemmy, Motorhead)

- Hemos pinchado nuestros discos del revés y hemos encontrado frases como “tomate otro pipermint” o “sientate en esta silla nena”
(Glen Tipton y Kk Downing explicando al juez sobre la coincidencias casuales de poner un disco del revés)

- Vestir como mujeres, hablar como hombres y tocar como hijos de putaaaaaaaa
(Twisted Sister)

- Dee Snider despues de que Manowar no se presentasen a la pelea concertada con Twisted Sister en Central Park:
“Joey Di Maio es muy macho,pero sigue viviendo con su mamá”

- En el mismo festival, le preguntan a Joey Demaio si utilizara uno o dos pantallas de bajo (habia 7 en el festival).
“Mmm, utilizare 4 en el escenario, colgad una encima de cada PA…, mmm la que sobra, la que sobra la utilizare de monitor para mi.”

- El mismo DeMaio: “necesitamos llevar altavoces de repuesto, no puedo pensar que tengo 100 altavoces en el escenario y funcionan solo 99″

- Un periodista pregunta a DeMaio:
“Si una ejecutiva de una importante discográfica te chantajease con acostarse con ella para fichar por su sello, lo harías?”
Respuesta de Joey:
“No lo haría por entrar en su discográfica, me la follaría porque esa es mi misión en la Tierra. Esa es la misión de todos los hombres”

- Manowar son unos ridículos “chipandeles”
Bruce Dickinson (Sacado de una revista francesa. “Chipandele” es una palabra para definir a los “boys” que se despelotan en salas de fiesta).

- En una entrevista a Joey Demaio :
- Que opinas de la gente que os critica aludiendo a vuestro machismo ?
- Opino que esa gente deberia follar mas.

- Periodista: La gente se queja de que haceis muchos solos en los conciertos ¿ por qué es así ?
- Eric Adams: Mis compañeros tienen que hacer solos mientras yo estoy en el Backstage cambiandome de ropa o con alguien haciendome una mamada.

- Si buscas flamenco podrás encontrarlo en muchos paises latinoamericanos, pero si buscas el “auténtico flamenco” sólo lo encontrarás en España. Con el Heavy Metal sucede lo mismo: si buscas Heavy Metal podrás encontrarlo en muchas bandas, pero el “Heavy Metal auténtico” sólo lo econtrarás en Manowar
(Joe Demaio - Manowar)

-El verano de 1973 fue fantástico. No me acuerdo de nada, pero nunca lo olvidaré
(Lemmy, Motorhead)

-En ese tiempo estabamos todos colgados en ácido. Acababamos discutiendo con los árboles, pero lo peor es que a menudo ganaban ellos la discusión.
(Lemmy, Motorhead)

-Creo que nos han etiquetado tantas veces como una banda de Thrash metal que jamás seremos recordados como una banda de baladitas
(Lars Ulrich, Metallica, 1991)

Sens dubte crec que les millors frases són les atribuïdes a aquest senyor, Lemmy Kilmister, vocalista de Mötörhead. Personalment em quede amb una que pronuncià mentrés feia un "cameo" en "Airheads" (1994), quan Lemmy surt d'una peluda multitud i crida allò de "¡YO TAMBIÉN JUGABA AL DUNGEONS AND DRAGONS!"...

Qui és el Rei del Heavy?

2008-07-05T19:37:00.000-07:00

A pocs dies de la batalla de Zaragrad, cal reflexionar profundament. Sabut és que d'altres generes menors tenen o han tingut el seu padrí : el soul amb James Brown, el R'n'R' amb Elvis o el Ska amb Laurel Aitken... pero i el Heavy Metal? qui pot ser el padrí o rei del Heavy Metal? Cert és que l'elegit seria ferm candidat a Emperador de La Música. Jo propose uns quants noms, a veure que us sembla:

Dee Snider (Twisted Sister)

Cert és que els Twisted Sister musicalment van ser un fenómen fugaç, tot i que han revifat des del 2003, quan Snider decidí tornar a juntar a la banda. Les credencials que presenta aquest mestre del heavy-Glam són poderoses si pensem que va ser éll el que s'enfrontà a la comisió d'investigació del senat a l'any 1986 defensant el heavy metal. Yo no pienso que Twisted Sister es "Glam", porque eso implica glamour, y nosotros no somos glamorosos. Deberíamos ser llamados "Hor" ("Hid"), por que somos horrendos .

Bruce Dickinson (Iron Maiden)

Si parlem de Heavy Metal no tardarem en referirnos a Iron Maiden, i aquest no és el mateix sense Bruce Dickinson. Tot i deixar la banda en 1993 per fer carrera en solitari, Dickinson tornà al 2000 i des de llavors continua al timò d'una de les bandes que millor defineix el Heavy Metal tant musicalment com estéticament. El dissabte éll i jo ens veurem les cares. A scream for me Long Beach!

Ronnie James Dio

Segons conta la llegenda, l'exguitarra de Rainbow i ex vocalista i guitarra de Black Sabbath, en la portada de Holy Diver va incloure un dimoni que per primera vegada feia el signe dels "cuernos" en el món del heavy metal. Dio és conegut com la "voice of metal" i diu ser l'inventor d'aquest tret característic del heavy. Do your demons - do they ever let you go.When you've tried - do they hide -deep inside Is it someone that you know.

Alice Cooper

Cert que estilisticament, Alice Cooper, ha desenvolupat molts géneres, inclús els darrers discos sonen més rockeros que metaleros, pero sempre serà un icone del heavy i un dels seus màxims representants, espoecialment en Constrictor, Thrash o Raise your fist and Yell. Divuit anys després encara s'em posa la carn de gallina quan sento: ... Your Poison, runing through my veins....

Ozzy Osbourne

Mil vegades cremaran a l'infern els guionistes, productors i director del "Osbournes", així com la Mtv, Satan ja els espera. El cert que Black Sabbath amb Ozzy són reconeguts com els pares del Heavy Metal. Tot i que en 1997 Ozzy, Ward, Iommi i Buttler tornaren a tocar junts com Black Sabbath, la série de televisió ha danyat inmereixcudament a Osbourne, que continua siguent una de les millors veus del Heavy en actiu. Crec que es mereix almenys esser nominat en la llista dels millors.

Rob Halford (Judas Priest)

Els introductors del "leather" en el Heavy, els britànics Judas Priest, són considerats per molts el grup estrella del Heavy dels 80. Painkiller el disc més pur del génere. Rob, el primer cantant heavy gay reconegut poseeix també una de les veus més característiques del génere.

James Heathfield (Metallica)

Perquè no? Tot i que la traició del grup a principis dels 90 cap al só garage li ha restat adeptes entre els heavies, per a un servidor el "Black Album" i el "Master of Puppets" continuen siguent música de referència, sense oblidar que en "Load" encara podem encontrar temes inoblidables...

Angus Young (AC/DC)

Si fa les "banyes" és heavy, si eixa guitarra sona així és heavy, si toquen en Domington Park en el monsters of rock doncs, són heavies. Possiblement un dels millors músics en actiu. L'escocés Angus Young mereixeria sens dubte el títol.

Segur que em deixe molt: Mötörhead, Poison, Wasp, Helloween, Slayer, Megadeth, Diamond head, Deep purple, Van Halen, Anthrax, Rapshody... ect, ect, ect... i l'infern està ple de legions que encara no hem escoltat i estan ansioses per fer-se coneixer.... :-P

Em deixe alguna cosa... sí, ja se... també seria molt provable que el Metal no tingués un sol rei, més bè quatre, un per cada punt cardinal... mu ha ha ha ha ha ha ha ...

De veritat pensaveu que no els anava a incloure?!
Other bands play, Manowar kills!

Christopher Lambert...

2008-07-04T06:50:00.000-07:00

Ja ho diu la llegenda: "No se puede acabar con lo que no tiene fin..."

L'aparició del galan Francés a l'anunci de Renault he de confessar que m'ha impactat. Ja no només per veure la demacrada cara del que fora Connor MacLeod en The Highlander, sinó perque el comercial en sí em recorda als que fa dos anys protagonitzaren Amunike, Prosinecki i el porter de Malta, i que al meu entendre deuria ser la guinda final per a una carrera artística plena de despropósits.

En l'anunci, d'apenes uns segons de duració, l'actor presenta les ofertes de l'estiu de Renault, identificant-se com Christopher Lambert "el que nunca muere", katana a la mà amenaça als televident dient "dentro de 200 años yo puedo volver" i al.ludint que Renault no tornarà a fer ofertes com aquestes en molt de temps, tant que només un inmortal (com éll) podrà disfrutar. El comercial acava penosament amb un afilador de carrer afilant la katana de Lambert davant la divertida mirada de l'actor, supose que conscient del que estaba fent: confirmar ja l'apocalipsis de la seua carrera.

Impagable.

El cert és que Lambert, un dels acrots francesos millor pagats de l'història, no sempre ha estat així. En 1984 debutà a hollywood amb Greystoke: La leyenda de Tarzan, junt amb Andie McDowell i el prolífic Ian Holm, un film que guanyà 3 oscars (ningun d'ells per a Lambert, per sort) pero que va fer pensar al públic en general amb un nou Jean Paul Belmondo. En 1986 li arrivaria el cénit amb The Highlander de Russel Mulcahy, junt amb Sean Connery i un gandíssim Clancy Brown (el qual només en papers secundaris ja supera en prestigi al propi Lambert) , sens dubte el millor film de l'actor i el personatge que el caracteritzarà al llarg de la seua llarga i calamitosa carrera posterior. Dos anys després, Lambert interpretarà a Salvatore Giugliano en The Sicilian , un edulcorat film biogràfic sobre l'exkiller de cosa nostra i posterior fora de la llei, que tot i ser més fluixa que les dues anteriors confirmen que l'actor segueix en l'èlit del cinema i que la seua cotització, inalcanzable ja per al cinema europeu, creix a amèrica com la bromera.

No acabaste con él cuando podias, Ramírez, comparte ahora su vergüenza...

Si algú en el planeta vullguera eliminar la década dels 90, aquest és Lambert. The Highlander II, un dels pitjors films mai rodats, marca l'inici del "camí Lambert cap a la perdició". No només suposa una destrucció del mite del primer film i l'interpretació nefasta de Cristopher, sinò qu és el primer cop que veiem a Connery fer el ridícul en escena (per desgràcia no serà l'últim). El seguí Fortaleza infernal (1993), Gunmen (1994), i en 1995 dos titols "inoblidables": The Highlander III i Mortal Kombat , l'última uní a Lambert amb els films de videojocs, un coktel més que perillós que per sort no va prosperar... no sé ben bè perquè.

Una sequència de films menors a la 2ona meitad dels 90 arriva amb dos entregues de Lambert prou interesants, Nirvana (1997) i Resurection (1999), films normalets que es poden arrivar a suportar. Peró Lambert tenia que ser éll mateix i ens guardà dos perles per acavar la década: Fortaleza infernal 2 i en 1999 , per si d'encàs el món s'acavara l'any següent, la joia de la corona: Beowulf de Graham Baker.

Michael Ironside, Katana, a Highlander II, si algú recorda una malo més cutre que m'ho faja saber...

Encara recorde les carcallades d'Alberto i Juan el dia que alquilarem aquest film, les quals supose que sentiria desde l'infern l'anònim que escriguè la llegenda de Beowulf, i que mai de la vida estaraia tant content del seu anonimat.

En el 2000 , Highlander IV junt a l'actor que protagonitzava la serie de televisió, i en el 2001 un altre film per a enmarcar: Druids de Jacques Dorfman. No sé en que estava pensant el director al donar-li el paper de Vercingetorix a Lambert, pero supose que no exactament en rebre la Legion du Honeur de mans del president de la Republique Francaise, si més no una palissa amb nuntxaqus en un bareto del port de Marsella. Davant d'un guió que no s'agafa, té el mérit de mesclar la mística del druides gals amb la pseudohistòria, i de fer fer el ridícul en escena a dos actors consagrats: Karl Maria Brandauer i Max Von Sydow. Tot i que en espanya mai li agrairem tant a Dorfman i Lambert el fet de mostrar al món lo patética que és d'actriu Inés Sastre, especialment en el doblatge al castellà que es dobla a ella mateixa. He de confessar que aquest film el vaig veure al cinema, junt amb guillermo, i les rises de tot el cine davant l'intervenció de l'actriu espanyola en els moments dramàtics mai se m'oblidaran.

¿El horror? ¿Que sabes tú del horror?

Tot i que ha fet més films al llarg del 2000, l'únic que he vist és El Inquisidor, en el qual treballa amb una actriu que vaig tindre la sort de coneixer personalment a Hongria, Oroszlan Sonja. Es tracta d'una producció hispano-hongaresa on Lambert interpreta el paper d'un corregidor en una anónima ciutat espanyola del segle XVI, el guió no està malament, pero la posada en escena fa entendre que les colaboracions entre el cinema de tots dos països podrian millorarse ostensiblement.
A l'espera que Lambert torne per a torturar a l'humanitat en anys próxims o per a comprar-se un cotxe Renault (tal volta prompte farà anuncis amb Fernando Alonso i tot, he he) , no puc sinò expresar temor, preocupació, i, sobretot , desconfiança en un cinema europeu ávid de crear monstres d'aquesta magnitud.

Lambert, el colega de los peludos. Com molaria ser jo el de l'esquerra...

Estan locos estos romanos...

2008-07-03T02:16:00.000-07:00

Una imatge que al parlament basc no podriem prendre, és curiós lo de l' "educació" dels euskalduns...

L'impresentable portaveu del partit ultradretà "Ciutadans" Albert Rivera protagonitza de nou un show al parlament per tal d'esgarrapar més vots enfrontant als catalans. La falta de subvencions comença a afectar-los greument a aquesta gent, l'esclat patriòtic espanyol i anticatalà que es visquè el diumenge passat els alimenta.
Si bè el sentiment antiroja era evident el el nacionalisme català ,que englova al voltant del 45% dels vots (ERC+Ciu), també alguns optaren per seguir la corrent i donar suport a la selecció espanyola alegant la catalanitat de part dels seus integrants.
La Espanya catalana, el 39% de l'electorat (deixe fora al 9% d' Iniciativa per romanticisme personal supirant per l'equerra del País Basc), celebra la victoria mentres que el president de la generalitat ordena seriositat al parlamentari de ciutadans. D'altres esperem que per higiene política i sociológica Ciutadans no entre al parlament en les próximes eleccions.

Supose que aquest mateix polític, i a tots aquells catalans que s'argumenten en l'esportivitat, no els semblara malament que un jugador professional com Oleguer Presas (campió d'europa amb el barça, per cert) haja patit un assetjament tan ferotge personal i profesional per no voler participar amb la "roja" (recordem que és obligatori anar a la selecció espanyola si et convoquen). Tal volta aquestos jugadors catalans de la samarreta també aniran obligats? No crec, pero cal el benedfici del dubte... :-P

pd. Dels jugadors bascos mai es parla. És curiós si contem que Txiqui Beguiristain tè a la cunyada en la pressó per pertinença a ETA, Karmona de l'Alavés lluia una camiseta de Euskal Presoak en la final de la UEFA i diversos jugadors de la Real Societat com Mikel Aranburu, Gaizka Garitano, Igor Jáuregi, Aitor López Rekarte, Mikel Labaka, Gari Uranga e Igor Gabilondo varen firmar un manifest al 2005 en favor del respecte als pressos i les gestores proamnistia, també s'involucrà fins el mític José Angel Iribar i jugadors retirats com Ignacio Kortabarria, Iker Sarriegi, Endika Guarrotxena o el propi Antonio Karmona. D'atres con Uralde o Loren, en els seus temps, participaven en les promocions de l'Egin... de nou l'impecabilitat dels bascos? :-P

Un estiu d'intencions...

2008-07-02T09:01:00.000-07:00

No se perqué, algun dia, puc arrivar a pujar en un vehicle així...

Bè, ja ha arrivat l'estiu i passada (o aixó espere) l'efervescència patriótica del meus veïns, cal decidir d'una vegada per totes que fer el mes d'agost. Les possiblitats són vàries:

- El viatge als EUA, anunciat en aquest blog per finals de juliol, caldria atrasar-lo per la segona setmana o quincena d'agost. Cada vegada es fà més difícil per haverme enmarronat en les oposicions i els concursos a l'extranger. En funció d'un fracàs doble en aquestos camps, valdria la pena planificar el viatge per aquestes dates o esperar a trobar una data económicament rendible i amb una climatologia aceptable.

- La presència d'un servidor en el metalway, el Fib i possiblement l'aplec de Villores contrastarien en la possibilitat que tè Mr Sos de viatjar a Escandinavia via interrail per la primera quincena del mes d'agost.

- L'ajudicació d'un lloc de treball als països de l'est també obririen una possibilitat mai descartada: el viatje amb furgona a la destinació adjudicada. En aquest càs contaria amb la companyia ilustre de Mr Messeguer, Mr Sos, Natalie Portman i Kirsten Dunst.

Pots dir-li a Leandre que enxufe l'aire acondicionat?...

Siga el que siga, que ens agafe en salut. He he. Seguiré informant.

La noche de los socialpatriotas

2008-06-30T06:25:00.000-07:00

Busca los numerosos signos españafascitas en esta foto (foto publicada por marca, hoy, para mostrar a la impoluta afición española).

19:30. Agafe el cotxe per dirigir-me a Castelló, on La Resistance ha acordat una trobada amb cervesses i menjar xinés per contemplar el partit final de l'eurocopa 2008 entre la selecció del espanyols i la dels alemanys. Una cua inmensa de cotxes es dirigeixen cap a la capital de la plana, per sort, tinc temps per arrivar ja que el partit és a les 20:45.

20:15. Finalment arrive a la mansión acordada i toque al timbre. Dos "mortifagos" m'obrin les portes on Lucius Malfoy (o si no acepten les comparacions literàries l'anomenarem Ciudadano X) i el seu gos (que anomenarem Gos X) m'esperaven per veure la possible victòria d'alemania i la derrota dels nostres enemics polítics. Tot i que hi havia possibilitat, Moriarty o el ciutadà Y, més absort en el seu negoci que en un esport que no li agrada, decicí no vindre al contuberni. La cervessa budwweiser, manualment elaborada pel zombi de Hoover i Donald Rumsfeld, no era una raò de pes i decidirem cridar al restaurant de fuman chu per a que Mao Tse Tung enviara al dolent Al Leong (sí, el "chino" del equipo A) ens portara la ternera con salsa de ostras malvadas, tallarins de l'eterna malicia i arrós xinés "lucha de clases". Hi havia que estar alimentats, tant en càs de derrota com de derrota dels altres.
D'altres personatges que m'havien expressat la seua maldad, per raons ben diverses que les nostres, feien tasques ben diferents: Darth Vader o ciudadano V tenia partida de rol i l'animava l'idea de la paella que li pagarien en el càs de guanyar la porra de conselleria, on havia apostat per alemania des del començament de l'eurocopa; Darth Maul o ciudadano D veia l'espectacle des de la Vall, on conseqüent a les seues idees apatrides i temerós d'una exaltació patriòtica sense precedents, canviava el paquet del seu primogènit mentres pensava en la victòria teutona que almenys el deixara dormir tranquil. No tinc notícies del comunicador enmascarat o ciudadano C, pero supose que estaria en algun laboratori malvat de la ciutat de Barcelona amb la camiseta alemanya enfundada, així com el dr Infierno o ciudadano J, que en algun lloc del grau faria força per la derrota inmisericode d'aquells que desde la grada pensaven en com portar al tribunal constitucional al seu lehendakari.

Nuestros planes de crear superfutbolistas comprometidos en los 80 a partir de genes de Rudi Voeller y Joan Fuster, que evitaran algo como lo de ayer, fracasaron como se observa en la fotografia.

20'45. Comença el partit, no sense abans les càmares del grupo prisa enfocaren i entrevistaren a Zapatero, Fernandez de la Vega, Ramon Calderón, Fernando Alonso, Juan Carlos de Borbón, la plaza "roja" de Madrid, y les parcartes de Tomelloso, Cuenca, Toledo, Soria y demés llocs del tercer món i la tercera fase per mostrar-nos com l' infinitat de banderes rojigualda, bous d'osborne, banderes franquistes, tipos vestits de toreros i amb ñ en la camiseta i rubies tintades enbotifarrades amb la "roja", ens separava als dos malvats asistents (e inclús al gos X) un parell de quasars antropològics de distància de la realitat social d'un estat, que amb molt mala gana hem de compartir.

No relataré el partit, pero sens dubte l'esglai de gos X quan Torres marcà el gol ja vaticinava una nit difícil, ajudada per uns alemanys que disten molt d'aquells Bremhe, Mathaus i Klinsman , d'un porter com Lehman que pareix una copia "falomir juegos" del gran Kahn (amb perdó del valència cf) que tantes nits màgiques ens ha fet viure.

21:30. Al Leong arriva amb el menjar i s'ens uneix al patiment Evilyn o ciutadana M, que contemplava impasible com Malfoy o ciutadà X i un servidor o ciutadà P llençavem insults al descans a totes les personalitat de la espanya guai en enfocaven en la grada.

La segona part és la mateixa història, desesperació per als dolents que a 3 minuts del final començaren a sentir les primeres explosions de joia de l'espanya constitucional i futbolística, davant la deseperació de gos X.

Per als asistents, que no haviem naixcut quan l'espanya de Franco guanyà l'Eurocopa del 64, era una nova experiència.

23:00h. Surto capcot de la casa i em diposo a gafar el cotxe, aparcat prop don estava La Nau, pel camí em vaig creuant els primers grups de Monguels amb banderes estatals i bous osborne. Una vegada dins del vehicle engantxe la ronda camí a castalia, desconeixedor que els socialpatriotes es reunirien allí per mostrar el seu orgull de vencedors. Si ja en grup de pocs semblen ridículs, en grans masses ébries he de confirmar que donen pànic. Vaig començar a creuar-me amb les primeres (no poques) banderes preconstitucionals i càntics de "viva españa" y "polaco el que no bote", mentres mirava de reull la bossa marró "invicta" que porto sempre (i que tenia en el seient del cotxe) on llueixo orgullosament l'aguila de la dinastia Piast amb l'anagrama brodat de Polska (junt a l'escut megafriki de William the conqueror). Esclar que els trets no anaven per ahi, pero em feia gràcia de totes formes.

Malfoy, val seguim el futbol vestits de gris amb guants i passamontanyes, perdent els nostres i a quasi Juliol, pero almenys posa la tele i guarda el transistor amb la COPE...

23:25. Ja arrivava a Benicàssim amb grans dificultats de circulació quan se m'ocorregué la brillant idea d'anar a la seu del nostre partit, del qual per cert, un parent molt pròxim meu és càrreg electe municipal, i que ja havia sofert 3 atacs en els 2 darrers anys per part de la gent que anit celebrava la victòria futbolística. Per sort la festa dels socialpatriotes no era darrere l'esglesia i es dirigien cap al sud de la ciutat, cap a la plaça de les corts valencianes.
Vaig creuar la Perez Bayer i m'encaminava cap a casa seguit el carrer Sant Tomàs, rodejat de grups nombrosos de veïns que celebraven com el seu país guanyava. Es tracata aquesta volta de cares conegudes, habituals del dia a dia, en molts cassos ebris i visiblement exaltats. Alguns instaven als vehicles a que sonaren les botzines . Ahí vaig començar a esgaliarme de debó. Aquella gent no era anónima, al igual que la persona que conduïa aquell Alfa Romeo 147 de 2000cc i 120 cavalls, pel cantó del Koppo aparegueren les primeres banderes preconstitucionals i per a més esglai davant del royalty vaig distingir (el que avui m'han confirmat) com 2 banderes alemanyes oficials des de 1934-1945, que juntament amb algunes nacionals portades per adolescents, pares de familia i dones majors, formaven part de la gran comitiva asistent, la qual ignorava a aquells grupuscles, fent-los així partíceps de la festa.
El carrer del Brayton i l'escola menudets cap a baix em va permitir sortir al bulevard pel carrer Colón, rodejant les Corts i entrant al meu garatge cap a les 23:55. Obviament el ciutadà P es negava a creuar amb el cotxe la massa de gent per temor a ser advertit , veïns de tots els colors d'espanya (com diu el ciutadà Palpatine al seu blog "lo més paregut a un espanyol de dretes és sempre un espanyol d'esquerres") que encara recorden d'aquell torracollons en quintos que discutia sobre portar banderes d'espanya, entre d'altres coses més recent, com ser membre d'un partit al govern d'inclinacions no massa amigables amb els socialpatriotes que allí es reunien. Mé s ancara quan en el periòdic "El País" havien publicat una enquesta on els portaveus dels grups perifèrics espresaven el següent: els bascos de "Spectra" es mostraven obertament partidaris de la derrota espanyola, el dolents catalans de MAD no s'expresaven per por escandalitzar als benpesants espanyols que desdejunaven amb el "pravda" polític de prisa i el "alcazar" esportiu de recoletos com a lectura estomacal, els demés grups maliciosos responien amb evasives.
Com a bon integrant i simpatitzant de la "internacional nacionalista de la peninsula ibèrica" agafar una via alternativa per a circular no em suposa un gran problema.

La tronada , que no la policia, acavà per disgregar el tumulte cap a 1:30 de la matinada i jo parlava amb "Caste" una elfa paladina de nivell 68 que corria pel Old Tarren Mill amb l'intenció de salvar a Thrall d'una mort segura a mans del humans de l'Alliance de Stormwind. El seu alter ego, un mig dolent anomenat Rasputín o ciutadà G, no havia variat la seua activitat cibernética per mols Torres que marcaren i molts socialpatriotes que desfilaren. Havia vist un partit de futbol mentres es dirigia cap al passat de Azeroth i prou.

I tú? perque no te n'alegres que guanye España?...

Aquest matí, tot i evitant la televisió he enxufat el mobil i he vist dos missatges. L'un del ciutadadano D on la seua dona sugeria socarronament que anasem junts a celebrar la victòria nacionalespanyola (del meu dni) , cert és que és de les poques persones que pot fer-me aquest tipus de bromes en aquests moments, jo amb ella aniria on fora (amb el significat més cast de l'expresió, es clar , i amb el permís del seu "característic" marit) i l'altre de Tierno Golluna o ciudadano T que desde Sabadell referint-se al que deu haver viscut a la seua ciutat proclamava: Purria espanyola. Cuanta raó tens, Mr T.

pd. La próxima vegada que els espanyols juguen una final aniré de vacances a algun balneari d'Hernani, Intxaurrondo o Renteria, ben segur que la meua salut mental ho agrairà.

La nova dictadura

2008-06-28T19:04:00.000-07:00

Los nacionalismos africanos molan

"Solo le responderé al Lehendakari con 3 palabras: Constitución, Constitución, Constitución". Crec que ja tenim poc a dir del Psoe en general i amb De la Vega, la reina de las cuneras, en particular. El cert és que comprenc (ja ho comprenia abans, pero cada cop em done més per aludit) el perquè el Pp guanya a València per pallissa. Si gent com Arias Cañete, Pio Cabanillas, Acebes, Zaplana o Aguirre feien "vegonya aliena", la veritat és que aquestos del Psoe t'encenen els nervis. Res ha canviat, i tot està canviant d'una manera vertiginosa.

L'altre dia un amic meu em deia una frase que m'ha fet pensar: "No son buenos tiempos para pensar diferente". Supose que encara menys per a expresar que penses diferent. El segrest de la revista "El Jueves" l'estiu passat, el juí (reobert per cert) contra Rubianes per alló de "España es una mierda", la bomba en el teatre de Leo Bassi, l'assasinat per joves espanyols d'un antifeixista al metro de Madrid, l'apallissament del concejal del Bloc en Russafa, les agresions amb navalla de dos joves a Castelló per part de joves espanyols, la bomba a la seu del Bloc a València el darrer 9 d'octubre (també a la seu d'ERPV), l'intent d'agressió del concejal del Bloc al Port de Sagunt, l'assalt i intent d'incendi de la seu del Bloc de Benicàssim (ja és el tercer cop) , la detenció i llinxament d'una amiga meua per part d'un municipal a Castelló, junt a d'altres coses que no conec i que millor potser que no conega. Fets puntuals, diran alguns, pero de fets puntuals de vegades s'escriu la història. Mana qui mana a Castelló i València, diran alguns, pero la veritat és que després d'anys de militància al Bloc Jove puc assegurar que les poques vegades que ens hem sentit insultats i agredits en els nostres drets ha estat per part de gent socialista. Curiositat.

Que passaria si a l'esportista de la dreta el sotmeteren a una campanya de desprestigi professional i persecució ideològica com s'ha sotmés al de l'esquerra per participar en una selecció nacional no-catalana? Potser els catalans serien intransigents i protofeixistes?

La veritat és que la societat espanyola, junt amb nosaltres, està canviant. I no m'agrada el que veig, ni als mitjans de comunicació ni al carrer. La ciutadania convertida en veinatge, la monarquia convertida en una institució televisiva, la cutror i el populisme esportiu convertit en patriotisme, les lleis judicials i el tribunal constitucional convertits en una éina política de dissuassió i càstig, el discurs polític és una consecució d'eslogans estrets dels fonamens més cursis d'una comunitat de veïns de conveniència, l'universitat venuda a les subvencions i al bromur de la conveniència institucional, ect... ect... ect...

Cada cop es veu més clar que anem dirèctes cap una nova etapa d'autoritat, pero d'una sensed dictadors de carn i ós, sinò de la consciència colectiva que viu dins de la comoditat de la gent. Una dictadura de la majoria constitucional, de la no-violència, del bon rotllo i l'aborregament, dels veïns egoistes, de la consciència paternalista, de la tolerància limitada a no tolerar l'intolerable, a no alcançar l'incalcançable, a dir de tot menys el que no és pot dir, a pensar en tots els colors menys en aquells que no ens agraden, a plantejar només les coses que ja tan sols ens han vingut plantejades. Una societat sense sacrifici, que poseeix les eines d'anar més enllà pero que es sent segura dins de casa i li aterra mirar enfora.

Si tienes que hacer humor, más vale que cuentes uno de Lepe con acento falso andaluz, porque si no...

El final d'aixó és facilment predecible: reforma constitucional "a bombo y platillo" amb la cara de Felipe VI en portada d'un referendum d'eixos sí o sí que molen de veritat, a l'estil constitució europea pero en "rojigualda", amb fernando alonso, Perez-reverte, Villa, Raül, Aragonés, Amenabar, Bisbal i Rodolfo Chikilicuatre en el càs que faja falta o estiga viu, i sobretot amb tots aquells babaus que els heu rigut les gràcies aplaudint i que no us haveu donat conter que "Constitución, Constitución, Constitución" no són tres paraules, sinó una de sola repetida tres vegades la qual, val a dir, alguns ja no creiem gaire que signifique rés de rés.

Arizmendi y todos con la roja

pd. "Ves a cagar" sí que són 3 paraules, les que deuria dir el lehendakari al conjunt en general de l'espanyolitat...

El niño que no hablaba castellano

2008-06-24T10:56:00.000-07:00

De vegades, parle Castellà... -Collons!

Erase una vez, en un pueblo de Girona de cuyo nombre no quiero acordarme, un niño que no hablaba el castellano. Es cierto, me lo dijo mi primo el que trabaja a desgana en la administración catalana (a la cual ha accedido por necesidad y quiere abandonar presto) , que lo ha visto.

Obviamente se trataba de un niño infeliz. Incapaz de comunicarse con el 50% de sus compañeros, de ver el 85% de los canales de televisión, de leer el 75% de los libros de la biblioteca, de ordenar cosas a sus mascotas y, sobretodo, de estudiar para convertirse en un hombre de provecho. Para colmo, sus padres lo consentian, al igual que muchos de sus maestros, pues solo le hablaban en un oscuro idioma medieval parecido al francés. Vivía en un mundo rodeado de duendes pequeñajos y malevolos, que con gran atrevimiento y mucha desvergüenza falseban la historia, inventandose patrañas y mentiras sobre gente que ni siquiera existió. Basaban su bellaquez en el victimismo de no-se-que-guerra y no-se-que-prohibición-de-300-años para imponer el catalán no solo en las casas de la gente, sinò también en a las escuelas, en los negocios y también en las universidades! maldita sea! Pensaban que siendo pequeños y aldeanos serian más importantes.

Un dia, un señor barbudo que decía ser filósofo y un señor coletudo que decía ser actor, se hartaron de esta situación y junto a otros señores , olvidados tiempo ya por las subvenciones estatales, decidieron crear una plataforma llamada el Foro de Babel para que justamente este niño (y otros como él) pudieran hablar y respirar en lengua castellana. Contaron rápidamente con la adesión de un señor político cejudo (cuyo partido no dejaba de ser comparsa en la generalitat), de algunos catedráticos anaftalinados y con la delegada del gobierno de madrid (famosa tanto ella en 2000 como su padre en 1958, de reprimir con violencia gratuita sendas manifestaciones estudiantiles) , también se unió un personaje que decia ser escritor y habia formado parte de ETApm en sus tiempos mozos (por aquello de que con txapela y pasamontañas se ligaba más en los 80) pero que hoy, arrepentido de su adolescencia, se habia unido a esta comparsa de linguopatriotas en su santa cruzada.

Estos buenos señores, fundaron un partido político en Cataluña, alentaron a otros a hacer lo mismo a nivel Español, para pedir que no solo el castellano fuera protegido, sino que todas las competencias de educación y ya de paso, de sanidad, pasaran a manos del estado central, acabando así con la disgregación que los duendes malvados llevan practicando los últimos 25 años.

En Soria, los primos de ese niño hablan castellano perfectamente y leen el quijote...

Esos señores, ahora vuelven, en la España de los gilipollas del chikichiki, alonso, el roland garrós y la eurocopa con el lema de Para una lengua común, y desentierran la leyenda urbana del niño para hacerse fuertes. Claro esta que ahora ya no mandan los duendes, en su lugar hay un tipo llamado Montilla que niño no hablaba catalán, pero como ha vivido en una sociedad xenófoba, con ambiente de crispación, intolerancia y nacionalismo catalán, pues acabó hablando vernáculo.
Claro que estos señores, de los 700 millones de personas que hablan español, no fueron nunca a Nuevo Mexico, tampoco a Puerto Rico o a California (territorios históricos de habla castellana y donde la presión demográfica hace que esta lengua se revalorice) ya que los americanos tienen malas pulgas a la hora de hablar de lenguas oficiales. Tampoco insistiran mucho en Euzkadi, los vascos también tienen malas pulgas cuando les tocan lo suyo en demasía, y la leyenda del "niño vasco que no hablaba castellano" es demasiado imaginaria en un pueblo tan noble, allí contaremos la de "el niño vasco que no sabía lo que era españa", eso sí , en voz baja para que no nos oiga. Fácil es imaginar que en Cataluña, y sobretodo en otras zonas bilingües este cuento tendra más calado. y no sera justamente entre las familias emigrantes de hace 30 o 20 años a quién esta dirigida esta plataforma (muchos de ellos han sido educados en catalán y no les ha importado nunca usarlo) sinó a dos colectivos claramente identificados: neoemigrantes españoles (con menos de 3 años de residencia) que se encuentran "indefensos" y a aquellos que hace una generación que cambiaron de lengua por "prestigio" y que han sido claramente superados por nuevas generaciones de valencianos y catalanes que fieles a la lengua madre nunca han tenido problemas ni ideologicos ni culturales de aprender no solo castellano, sinò otras lenguas extranjeras.

"Pues en Guipuzcoa hay unos pueblos donde los niños no saben qué es Espanya"

El niño que no hablaba castellano en cataluña es extrañamente observado desde Castellón por "el niño valenciano que no hablaba castellano a los 3 años", y que no aprendió a escribir valenciano (si es que aprendió alguna vez) hasta los 9. Aún así, y relacionandose en un mundo de duendes de ACPV, ERC, BLOC, ADE, Escola en Valencià, CEPC, viviendo en Barcelona y conociendo gente ex presa de Terra Lliure, del MDT, de la Crida, Maulets, Endavant, Alternativa Estel, Estat Català, e incluso para rizar aun más el rizo, del Pnv, de EA, la CHA, BNG e incluso de HB i NUNCA, NUNCA , NUNCA ha visto a nadie que no supiera hablar castellano, ni siquiera sus hijos pequeños. Quizas el motivo de su ceguera fueran los duendes, o algo más psicotrópico de lo que no hablan esos señores de barba.

En la siguiente curva a la de la chica fantasmal, el niño catalán que no hablaba castellano y Ricky Martin en el armario

pd. supongo que los más de 14.000 niños que no hablan catalán en Catalunya sentiran la misma pena, juntamente con los miles que ya no lo hablarán en Valencia por "comodidad" (egoismo, cobardia o hipocresía, quizás?). 800 millones de hablantes y nos tenemos que metar con las lenguas de 10. Servil y pelota con el fuerte, intransigente con el débil, muy español, vaya...

20 anni di capocanonieri...

2008-06-18T07:35:00.000-07:00

Roberto "Il Divino" Baggio, giocchiamo comme mai per vincere comme sempre...

Tots sabeu que soc un fan absolut del futbol italià. Obviament no es tracta de la preciocitat en el joc, ni amb el toc i brillantor que despleguen els seus virtuosos jugadors. La meua admiració es dirigeix cap a l'intensitat en el joc, l'imprevisibilitat i la sang freda envers el deventatge i sobretot amb la passió que jugadors, tècnics i aficionats viuen aquest esport.

Ben culpable són els vespres al Celeste de Messina junt amb el grans Oystein i Ervin, on disfrutàrem dels giallorossi de Totó Zampagna, Storari, Zoro, Coppola i el petit napolità Ametrano (encara recorde com rugia el celeste quan després de marcar el 3-2 de la remontada contra el Ascoli aquest davanter s'agafà al travesser per celebrar-ho amb l'afició) a la sèrie B. Pero el cert és que la meua admiració ve de molt abans.

A l'any 1982 Italia guanyà el mundial de Espanya, amb classe i contundència, amb jugadors com Bruno Conti, Altobelli, Serena, Scirea, Tardelli o el gran Paolo Rossi, màxim golejador de la copa del món amb 6 gols.

Als anys 80, el golejador italià per excelència era el jugador del Internazionale Alessandro Altobelli, ja en Espanya pero sobretot en el mundial de 1986 i en l'Euro de 1988, on Italia per contra no acabaria de quallar i recolliria unes discretes actuacions.
El Milan d'Arrigo Sacchi en les darreries dels anys 80 i començament dels 90 catapultà una nova generació de jugadors italians : Donadoni, Costacurta, Maldini, Baresi, Tassotti , els anomenats "Inmortals de Sacchi" (alguns realment de veritat ja que Maldini encara segueix jugant i Costacurta es va retirar l'any passat!) que juntament amb estrelles extrangeres com Gullit, Van Basten i Rijkaard feren el Milan el millor club del món. Competint al scudetto amb clubs que atravesaven un gran moment com el Napoli de Maradona i Careca o la Sampdoria de Vialli i Lombardo (dos jugadors que serien molt important en la nazionale), i als eterns rivals, Inter i Juventus.
Aquest bon moment es traduí a la selecció, un 3er lloc al mundial Italia 90, on foren eliminats per l'Argentina de Maradona, i on es construí la llegenda de Totó Schilaci, un jugador del Messina (cappocanonieri a sèrie B) que fou màxim golejador del campionat, juntament amb els rocosos Walter Zenga, Ciro Ferrara, Bergomi i amb un mig camp que mesclava la contundència d'Ancelotti i Baresi amb la màgia d'un dels meus jugadors preferits: Roberto Baggio.

Mentres, a la série A, la Juve de Trappatoni i els "invencibles" de Capello al AC Milan marcaren el futbol europeu dels 90, tot i altibaixos, amb una fornada de jugadors de primer nivell com Albertini, Pagliuca, Zola, Benarrivo que juntament a un equip sólid conquistaren el subcampionat del món en 1994 amb el propi Sacchi de seleccionador, perdent a la final als penals amb el rocós Brasil de Parreira.

La segona meitad dels 90 amb la decebedora eurocopa de 1996 pero amb uns jugadors que començaven a moures d'italia i competir en altres lligues. Vialli jugaria al Chelsea i Zola al Middlesbrough, pero el cás més evident és el de "Bobo" Vieri que en només una temporada demostraria en el Atlètic de Madrid com és un davanter italià de veritat.
En el mundial de 1998 a França, després d'una magnífica fase de grups, amb Roberto Baggio incombustible i amb Vieri i Di Baggio impresionants, Itàlia seria eliminada als penals per la França de Zidane i companyia en quarts de final.

França també seria la responsable de la derrota azurra en l'eurocopa del 2000, en una emocionant final on els "bleus" capgiraren el marcador en l'ultim minut. L'equip de Dino Zoff, profundament renovat i amb jugadors com Del Piero, Totti, Inzaghi , Toldo, Cannavaro i els incombustibles Maldini i Albertini, deixà un gran nivell i només la mala sort evità que s'endugueren el campionat.

La mateixa generació però deixà un mal gust de boca al ser eliminada en 2002 per Korea en vuitens de final del camionat del món, quan tot apuntava a uns quarts de final contra Espanya.

L'eurocopa del 2004 és, sens dubte, el pitjor resultat del azurri en molts anys, amb un equip envellit i amb jugadors que no estaven compromessos , va ser eliminada en la fase de grups després d'un sospitós empat entre Suecs i Danesos a l'últim partit, que retornà a Cassano, Del Piero, Totti i companyia a casa massa prompte. Massa jugadors tècnics en un equip que està destinat a lluitar i a sofrir.

Serà en el 2006 , inmersos amb la greu crisi de compraventa de partits al Calcio, quan la nazionale azurra traurà la casta i amb partits agònics es plantarà en una final contra la seua béstia negra, la selecció francesa. Luca Toni, Totti, Toldo, Zambrotta, De Rossi, Pirlo, Del Piero o herois nacionals com el palermità Grosso i Inzaghi, campions del món per mérits propis. I ja van 4 mundials, una estrella més en la maglia azurra.

La mirada del tigre, quan pense en el davanter que necesiten el barça i el castelló pense justament en açó...

I tot aixó perquè? Doncs bè, la veritat és que en Espanya qualsevol pot ser periodista (Cento, tú eres comunicador, per sort) i sobretot periodista esportiu. També pareix ser, que al canal que emiteix el futbol l'única premisa que s'ha de complir per a ser comentarista és ser espanyol a "ultranza", encara que no tingues ningun criteri esportiu. I aixó que la selecció dels espanyols aquest any, sense personalismes i amb un seleccionador implacable, dona moltes bones sensacions. Sensacions d'alguna cosa diferent, d'una manera de treballar més planera, que la premsa espanyola ha tirat per enterra després de guanyar a Suecia i (literalment) riures dels rivals per antena. Ara vindran els dies, "y tiempo es tiempo" de treure videos de la colçada de Tassoti, de com Italia guanya als últims minuts, com són de "fulleros" i tants i tants tópics sobre els italians que demostren, per sort o per desgràcia, el marcat complexe d'inferioritat que el "españolito" unilingüe profesa cap als nostres veïns, especialment cap als italians.
Realment no crec que comparen mai els grups que li toquen a Italia en les eurocopes i els mundials i l'intensitat en la que juguen des d'un primer moment. Tampoc es poden argumentar en la suposada "mà negra" dels italians en quan a arbitratge, hi ha de tots els colors. El cert és que a aquestos periodistes se'ls ha vist el "plumero" quan s'ha sabut que Itàlia serà la rival a quarts... Potser guanyen als italians, sens Pirlo i sobretot, sens Gattuso, les opcions dels espanyols creixen... tot i que Cassano i Materazzi tampoc són jugadors per a no tindre em compte. Aleshores a aquestos cretins no se'ls podrà sentir. Els jugadors espanyols, que sense Guti ni Raul semblen inclús més profesionals, s'ho mereixerien. També el seu tècnic, que ha sabut torejar i aguantar al brunete mediàtic madridista i "por mis huevos toreros" se'ls deixà a Madrid. El diumenge ho veurem, jo no enganye a ningú i suportaré als meus amb la camiseta posada.

El "Troll de Livorno", Lucarelli membre del PCI, l'últim golejador comunista. A Itàlia tot és possible...

Recorde el meu tercer dia a Messina, quan m'havia reunit al bar "Arcobaleno" en Cesare Batisti, per veure el Barça-Inter juntament amb un grup de "juventistes" (que obviament anaven a favor del Barça) i Cosimo, el propietari del local, sense coneixer-me de rés em digué: "Gli spagnuoli pensate che qui, in Italia , non sapiamo gioccare. Che siamo furbi con le regole e che vinciamo sempre con la fortuna in facia". Amb el meu italià de 3 dies li responguí: "Sí, questo pensano loro, gli spagnuoli". Cosimo va riure i comprengué desseguida a què em referia i digué orgullosament : "Ma agli spagnuoli sempre li fregamo con la nazionale"... mentres el Barça marcava el tercer gol davant del deliri de tots els asistents.

Ja fa temps que no torne per Messina, pero m'agradaria fer-ho prompte. Entre molts llocs i molta gent que m'agradaria retrobar està el "Arcobaleno" (que dir que vaig veure molts partits allí, entre els quals l'eliminació de Barça, Madrid i València per part de la Juve i l'Inter), i sincerament m'agradaria dir-li a Cosimo ... "Vedi, caro amico, che avevi raggione. A questa gente sempre la fregate perche non sanno ne vincere nepure essere sconfitti. Questa è giustamente la cretinità che mi fà urlare adesso e sempre: Forza Italia e avanti azurri".

No podia tancar el post sense una foto del gran Toto Schilacci, forza Italia e forza Messina...

To Bodly go where no man has been before... STAR TREK XI

2008-06-03T03:38:00.000-07:00

S'anomenarà simplement "Star Trek" i recrearà en els anys rebels de joventud del captain Kirk i el senyor Spok, tenen previst estrenar-la en 2009.

La nova generació pareix ser que s'acavà amb la mort de Data (brent Spinner) i que el senyor Jonathan Frakes deu estar massa gros per seguir rodant films o bè sense un duro després del fracàs de Thuderbirds. No te pinta de tornar a dirigir Star Trek: New generation mai més, tot i que va prometre resoldre d'una vegada els conflictes de la federació amb els dominion i els cardasian amb un nou i èpic film. Supose que el món del cinema deu ser massa cruel, i la seua boda amb la consellera Troi (Marina Sirtis) a Star Trek: Nemesis (pot ser la millor de la saga junt amb First Contact) ja retiraren per sempre al Tinent Riker, tot que apuntava a ser el continuador al pont de l'enterprise una vegada jubilen a Picard. Frakes tornarà l'any que vé amb una peli sobre "Castelvania" que supose horroritzarà a mig món (i no precisament perque siga del genere de terror...).

Els vents bufen cap un altra banda, i , seguint la moda de reeditar séries i films dels 80 (i 70) un tal JJ Abrams (productor i guionista de "Perdidos", supose que podrit de dolars) li dona per dirigir una nova entrega de Trekies pero amb la OH GRAN i ORIGINAL IDEA de revisar la série , amb nous actors encarnant als personatges mítics de Kirk, Spok, scottie, McCoy, Sulu, ect... amb la participació estelar de Leonard Nimoy de nou , que supose, acavarà d'una vegada per totes amb el personatge... DEJAD MORIR DIGNAMENTE AL SR SPOK... tindrien que editar enganxines...

Live long and prosper... or not?

El nou capità Kirk serà un tal Chris Pine, el SENYOR SPOK de jove és " ni más ni menos" que ZACKARY QUINTO!!!! ... com? que no sabeu qui és? doncs el coneixem com SYLAR en Heroes, el dr McCoy serà Karl Urban o bè per als frikis com vosaltres Eomer en The Lord of the rings ... no, Juan , no, No lo ejecutaron después de Las Croncicas de riddick y de El guadian del desfiladero , solo eran rumores... pero el millor de tots serà l'actor Simon Pegg com a Scottie... sí, home sí, el britànic protagonista de Hot Fuzz i Zombies Party, un actor cridat a ocupar un lloc important en els pròxims anys . Tots ells tindran que aguantar a Winona Ryder dins la nau, tot i que espere que Sylar utilitze la pinza vulcaniana prompte, o bè el poder eixe d'obrir el cap literalment, per acabar amb winona a les primeres de canvi.

Llega un momento en la vida de todo hombre en el que debe levantarse de su sofà y matar unos zombies...

Després de Indiana Jones, ja qualsevol cosa... i em pregunte... si ara escriure un guió original i crear nous productes és dificil...com seran els guionistes que estudiaren ESO? ...

Que cadascú opien el que vullga, jo aniré a veure-la al cinema...

Monsters of Rock

2008-05-31T07:57:00.000-07:00

heavy metal thunder, val, no portem motos, pero anirem ràpid igualment (i sense mulllar-mos)

Hi ha dies que et lleves de mala gana, d'altres amb ganes de menjarte el món, uns dies vols dormir fins tard i d'altres (no massa) matinaries amb il.lusió, hi ha cops que et desperta el gos del veí i d'altres et despertes maleint les copes de la nit anterior, és cert que siga com siga el fet de despertar inmflueix en les tasques diaries d'una manera determinant. Avuí per cert he despertat amb un sms i puc considerar que ha estat un d'eixos dies bons. En el missatge de texte telefónic es podia llegir literalment "Zaragoza. Metalway. 11 d Julio, Iron Maiden. Iced Earth.Más grupos. Miratelo. Si te conviene organiza & I'll ride by your side."... com el meu telèfon no és físicament el mateix, m'apareixia un número extrany, com un home com jo, creient en els deus, sap llegir els missatges profètics, ja coneixia perfectament al remitent de tal repte i tot just em dirigí cap a l'ordinador per confirmar tal megaconcert.

La meua sorpresa ha estat majuscula: IRON MAIDEN, TWISTED SITER, RAGE, DEEP PURPLE, SLAYER, entre d'altres, 95 euros l'abono de dos dies a Saragossa (3 o 4 horetes d'ací). Seguidament m'he desmaiat.

Pau , Juan , Rubén y Curro en 1993... abans que Rubén es fera grunge i marrano...

Quan he tornat en sí ja no estava a ma casa sino sobre el terra gelat dins d'uns gegantesca sala d'estil gòtic, amb antorxes als costats. Un coro de veus es sentia a la llunyania, més enllà d'un passadís replet d'imatges de batalla i runes hi havia una gran sala de banquets repleta i bulliciosa amb un gran trò al fons, sobre el quan onejava un fran pabelló amb el signe del martell.

Tímidament m'arrimava a la sala i pugué observar a la gent que allí bevia, menjava i brindava: Jaume I, Cujulain, Attila, Godfred of Bouillon, el rei Artur, Conan, Janos Hunyadi, Crazy Horse, Pep Querol, Guillem le Marechal, Robert Guiscard,Ozzy Osbourne, Raymond de Sant Gilles, Beowulf, Eric el roig, Sven Trigverson, Vasily Saizev, Alexander Nevski,Alice Cooper, Gengis Khan, Salah-ad-Din, Hercules, Thor entre altres deus i uns quants avatars de shiva i visnú que servien les copes. En el lloc on estava el trò, el deu Odin i el seu corb, rodejat de quatre figures, dos a cada costat: Scott Columbus, Karl Logan, Joey De Maio i Eric Adams, indiscutiblement alegres per tornar-me a veure.

Com és habitual als concerts heavies, hi hauran milers de xatis...

Tot callaren quan xafí la sala de banquets i el princep Odin es dirigí a mí amb tò sever.

- Little trooper, vell amic. Temps fa que tallares els teus cabells i adecentares la teua imatge. Coixejes del peu esquerre i a més, estás un poc més gros. Pero aixó no t'ha impedit sentir la crida i renovar el jurament. I aqui estàs.

- Que m'ordenes de nou, oh gran Odin? -li respongué consternat.

- Reuneix als teus guerrers i marxa a Saragossa per Juliol.

Llançà un raig i aparegué davant meu un Alfa Romeo 147, amb 2000cc de motor i 120 cavalls que conduia una exhuberant walquiria.

- Pero Odín, els meus guerres estan vells i calvs, alguns són funcionaris i tot.

- Un guerrer és sempre un guerrer, i sap com respondre, aquells que seran dignes de sentir la crida podran seguir considerant-se un dels nostres.

De repent un sentiment d'energia va recorrer el meu cos, la walquiria del cotxe m'entregà un gran martell (1handed) i el vaig alçar. Un tró impactà en l'arma que comença a brillar i una atronadora música de guitarra es sentí i tots en la sala feren un evil chek tot seguit del simbol del martell.

- A Saragossa, Odín ho vol! - vaig cridar alçant el martell.

- A Saragossa, Odín ho vol - respongueren tots a la vegada.

Tot seguit em dirigí cap al cotxe i una vegada a la porta vaig mirar a Odín:

- Pero, i la walquiria també vé?

- No- digué Odín rotundament- a eixa la guarde per a quan envie als quatre warlords que m'acompanyen, i et torne a convocar, molt prompte.

- Vaja home, ja te podies estirar, cabró. -li vaig respondre rient.

Conduí el cotxe cap a la bruma , deixant el Valhala, era evident que encara no havia arrivat el meu moment per romandre a brindar amb la multitud, aquest ja arrivarà...

M'he depertat aquest matí al sofà tot suat, a les mans tenia un martell de guerra i les claus del cotxe. Mentres escric aquestes paraules un corb em vigila orgullós desde el balcó... the time to strike is now... a Saragossa 11-12 juliol de 2008, ja en som dos i en caben dos més, també es pot agafar un atre cotxe si escau, el "jenet pàlid" que m'acompanya supose que no tindrà cap problema, tal volta ha tingut el mateix "somni" que jo...

Bruce and The Iron Maiden wants YOU in Zaragoza

Lehendakari BAI

2008-05-28T12:56:00.000-07:00

Su misión es la de proteger...

Si no vaig anyadir al lehendakari Juan Jose Ibarretxe entre els meus herois personals és perque creia que l'inclusió d'Enric Nomdedeu ja cobria la plaça "política" de la llista. Pero el cert és que avuí en dia, fora de la política municipal, als nacionalistes valencians tan sols ens queda fixar-nos (en el meu càs amb una enveja evident) en altres formacions de la "tercera espanya" (eixa de la que té por de parlar Machado, o bé era molt més bort i miope del que creia...) on les coses estan molt més clares. No mai he amagat la meua profunda admiració pel Pnv i els seus dirigents (també per EA, no ens enganyem) tot i ser un partit democristià (dels de veritat).

...Euzkadi de los ataques, de seres de otras galaxias.

Com ja va siguent habitual, el brunete mediàtic comença a "El País" i van a tindre una bona temporada de titulars fins a que el TC vete de nou l'exercici de la democràcia a Espanya, els mitjans d'informació socialistes tocaran la música de la espanyolitat atacada i ultrajada pels dolents nacionalistes i les seues reiterants queixes, esgrimiran arguments com "legalitat", "constitució" i inclús "ciutadans de 1era i segona classe", totalment manipulats i fora de contexte, amb una cançoneta llastimera i hipócrita que irrita. Obviament els cocolitos del TC tombaran la consulta en forma de parrafada legal i el govern d'Espanya la prohibirà. I deprés? Doncs ja es veurà, pero el cert és que no crec que rés torne a ser el d'abans. O bè el PNV es tira enrere, perdent les eleccions i demostrant la seua debilitat davant dels abertzales o bè, i espere que així siga, la tire endavant, provocant a l'estat i encenent les ires dels populars. Davant s'aixó al govern espanyol i a l'oposició espanyola li quedarà una jugada ja cantada, desautoritzar la consulta i presionar per a que els seus no voten al referendum provocant una baixa participació i ridiculitzant després al govern basc en tots els periòdics i mitjans de comunicació. Per aixó el govern basc deuria fer el possible per internacionalitzar el màxim el fet de la consulta, començar a treballar ja (gastant els diners que calguen) i que a la llarga puga provocar un judici internacional de tot el sainet, el fet que hi haja opinió ja serà un èxit. No me crec que els espanyols tard o prompte no utilitzen la violència. I? ... doncs no se... tal volta la burgesia basca començe a veure que amb espanya tenen poca cosa a fer i opten per altres vies polítiques.

Dels abertzales? doncs crec que amb tot aixó el més humiliant seria no encapçalar el procés d'autodeterminació com sempre han pretés, i que aquest es poguera desentendre i separar de l'ETA d'una vegada per totes (si el pacte de Lizarra i Eh al 1999 hagueren prosperat, d'una altra historia estariem parlant).

I ara les preguntes de marres?

1. ¿Estás de acuerdo en apoyar un proceso de final dialogado de la violencia si ETA manifiesta su voluntad de poner fin a la misma?

- Clar, la fí de la violència és el que es s'està buscant a l'espanya dels mundos de yupi... o és la fí del nacionalisme basc?

2. ¿Estás de acuerdo en que los partidos vascos inicien un proceso de negociación sobre el derecho a decidir del pueblo vasco y que sea sometido a referéndum?

- El derecho a decidir su futuro en Paz y democracia es inmanente en toda sociedad moderna para conseguir así la felicidad de sus ciudadanos (eehhhh que un que jo me se ha estat professor d'Etica!) . Els partits bascos, que ho són, es clar que aceptaran. Ara bè, els partits espanyols no ho aceptaran, de fet no aniran a votar (bè, supose que IU anirà a votar i votarà que NO, si és que encara els tirarem a faltar i tot...) .

Jo, per desgràcia, no votaré, ja que es tracta d'un altra nació, pero tot i així m'agrada veure com els mapes d'Europa i Àfrica canvien, espere que el mapa polític de la península ibèrica també i prompte...

PUTA MERDA

2008-05-26T15:49:00.000-07:00

Mi reino por accionar el gatillo de ese blaster y disparar al de la barba...chapucero

Mai haguera pensat que escriuria aquest post, i és que avuí, més de 20 anys després de veure el que era, és i serà, el meu film preferit, els mateixos protagonistes han aconseguit que odiara per quasi dues hores el cinema.

I vos ho diu una persona aficionada a tragarse "meravelles" del 7té art si més no, de gust qüestionable. Indiana Jones and kingdom of the Crystal Skull és una merda.

Exagerat, diran alguns, o friki, diran altres. Crec que no es tracta d'expectatives, tampoc demanava molt, tan sols un film de Holywood megacomercial, propi de la factoria Lucas i segellat per Steven Spielberg, el qual, no crec que puga caure més baix (sí amics, a mi em va agradar fins i tot Hook ).

No és falta d'agument, és carència total. No l'explique perquè no es podria resumir el no rés...

No es tracta de personatges mal dibuixats, és que tenen la mateixa profunditat que un acodit de Guillermo Summers als films del seu germà. Fins i tot Indy és una caricatura d'ell mateix, plè de situacions forçades (HARRISON T'HAS LLEGIT EL GUIÓ ABANS D'ACEPTAR?!!) i referències cutres a les tres obres d'art de la trilogia.

Els dolents són de risa, sobretot el personatge principal, carent de la mística d'abans, i això jo per Kate Blanchett haguera creuat la Tierra Media amb un cigrò al peu i una camiseta del Madrid, pero després de veure aquest film ni la convidaria a pipes en Castalia. Els comunistes no triomfen, tot i que al final s'explica on anaren a parar els vots i militants d'IU.

Plena d'errors històrics i geogràfics garrafals (Stalin en 1957 està mort, a l'amazonas no parlen maia i ni molt menys construeixen piràmides...) tan sols la referència a Gordon Childe i al difussionisme salva el corpus teòric de l'arqueòleg... recordem que en la primera eren les excavacions de Naucràtis i a la tercera les tres veritats de l'arqueologia (que el propi Indy contradiu en aquest film)...

¿Como pudiste hacerme esto a mí? Yo que te hubiese querido hasta el fín. Sé que te arrepentirás...

L'ambientació és nefasta, plena de planols curts, efectes per ordinador i una manca alarmant d'exteriors reals. La màgia del món misteriós i ample d'Indy al que feia referència en el post anterior no apareix en ningún moment, sembla una atmosfera pròpia d'una d'eixes sitcom espanyoles d'A3.

Karen Allen està grossa i vella, encara què conserva eixa mirada de dona dura que ens captivà a Indy i a mi en Raiders of the Lost ark , la seua interpretació s'assembla més una ama de casa d'un film familiar nadalenc que al personatge de Marion Ravenwood (recordem que regia un tuguri alcoholic al Nepal i era campiona de veure xupitos de qingke, lícor típic del Tibet que un servidor va provar en Lhasa tan sols com a homenatge a aquest personatge).

La proxima vez que vayas al 1,2,3 elige el dinero...

El "James Dean" que els acompanya sobreactua en sobremanera i el seu personatge és del tot estupid, al igual que l'amic d' Indy Jones, actors tan nefastos deurien d'esser afussellats.

Jon Hurt, al llarg de la poca vida que li queda, recordarà amb dolor la seua interpretació en aquest film. El líder fascistoide de V de Vendetta, Trevor Bruttenholm pare adoptiu de Hell Boy, el segon oficial Kane de la Nostromo en Alien el octavo pasajero, entre d'altes, així com les seues dues nominacions a l'oscar en el hombre elefante y El expreso de medianoche se'n van a norris després del seu paper d'arqueòleg boig en la quarta entrega d'Indiana Jones. Quan estiga mort els seus ossos encara es mouran sense repós de vergonya.

Hasta en Oropesa te odian por esta peli, barbas

De kate Blanchett ja ho he dit tot, pero menció especial mereixen els dobladors espanyols fent accent rús, ara en versió femenina (algú ha sentit al professor captiu en Iron Man o recorda a Rasputin en Hell Boy?) .

No rés, reitere que Steven Spielberg, a mi , sempre m'ha agradat, pero aquest cop deu haver rodat el film malalt d'almorranes. Del seu amic George Lucas, ja vaig donar gràcies a Deu de ser un Trekkie, crec que ja no podem esperar rés més de bò...

Aquesta és la meua opinió i la defensaré al camp de l'honor en una lluita a mort, o en el seu defecte en una partida de boxa a la Wii...

No vull adelantar rés als que no l'han vista, pero el final no és feliç

Vuelve el héroe

2008-05-23T06:34:00.000-07:00

Fer arqueologia matant nazis i tirant-se rubies, gran Indy

Efectivament, després de quasi 20 anys (l'últim film era de 1989), torna Indiana Jones a la gran pantalla. Com no podía ser d'un altra manera, tot i que no entenc perquè, un Harrison Ford geriàtric encarnarà de nou al doctor Henry Jones, arqueòleg, viajant i aventurer. Tot un icon del cinema i un maldecap per als professors d'arqueologia (un servidor que es va dedicar a cursas asignatures d'especialitat no va coneixer a cap que no fera bromes i sarcasmes sobre els métodes d'informació i excavació del personatge.

Personalmet és un heroi que sempre m'ha apasionat en sobremanera, ho podeu veure en la llista que vaig fer tot i començar el blog, i amb el qual comparteixo passions i sentida professió (el doctor Jones, principalment, es dedica a la docència). I espere amb impaciència que aquest film no acave amb un dels mites de la meua infantesa, adolescència, joventut i... que collons, també ara de tant en tant torne a veure els film de la trilogia, sobretot en moments de crisi, els quals ja conec de memòria en 4 idiomes.

Aixó et pasa, Indy, per liarte amb una de Castelló, que només volen lligarte i que sigues un funcionari...

En el primer film, Raiders of the lost Ark , el doctor Jones s'enfronta als nazis i a un d'aquestos dolents que marquen época (i dels quals parlaré algun dia) , l'arqueòleg francés René Belloq (Paul Freeman) en busca de l'arca que Deu entregà als israelites.
El segon film, Indiana Jones and the Temple of Doom, Indy viatja a l'India fortuitament (després de fugir dels xinesos dolents en la Shangai de 1936... collons, jo també vull viatjar a la Shangai de 1936!!) i s'enfronta als adoradors de Kali en busca de les mítiques pedres de Sankara.
En el tercer film molt més seriós en quant a temàtica, el doctor Jones torna a enfrontarse als nazis (nazis como los odio...) en una carrera trepidant per trobar el sant Graal.
Sempre m'ha agradat l'ambientació de les aventures d'Indy, als anys 30, en un món turbulent, canviant, on tot és posible, ple de mística i encant, on els herois desenvolupen les seues habilitats extraordinaries i on la gent creu en sí mateixa.
Acàs Belloq va pensar en les sortides laborals abans d'estudiar Hobitos? (vos ho diu una persona a la que li varen tirar en cara "¿que salida tiene estudiar hungaro?") Indiana Jones va asolir un plaça de funcionari per a fer viatges organitzats en periodes estivals i a setmana santa? te indiana jones hipoteca? I markus Brody? Un món en el qual és més fàcil morir d'una depressió o d'una embolia treballant en una oficina a l'agost perque no t'han donat vacances que esclafat per una pedra gegant mentres corres amb un ídol precolombí maleit a les mans, doncs, la veritat, quina merda de món.

En aquest nou film, Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull, pel que tinc entés, Indiana ja és gairebé un jubilat i l'acció transcorre a sudamèrica en les darreries dels any 50. Els dolents són els Russos, com no podria ser d'un altra manera en aquestes dates i realment no en vullc saber més fins el dilluns, que aniré a veure-la. Només vull dir-vos que si El tropilla fora el director (o l'heroi) seria posible que el gran Indy viatjara a Asturies a buscar la calavera d'Azaña recoverta d'or de Moscú i es trobe amb un culte ecosocialista liderat per Gerardo Iglesias que viuen en una mina de carbó i veuen partits del Sporting per Localia...

Markus, Alí, seguidme, conozco el camino...

Me caguen Eurovisión

2008-05-21T18:28:00.000-07:00

El tropilla animarà des d'un bar de copes a Dustin the Turkey, el candidat Irlandés...

Bravo, aquesta vegada ho han aconseguit. No ha estat una casualitat, ni tampoc qüestió de sort. El chiki-chiki i Rodolfo Chikilicuatre, el subproducte espanyol que la televisió espanyola ha creat per a engatusar a la població i que aquesta mostre un interés extraordinari pel decadent festival d'eurovisió, ha triomfat. I ho ha fet abans del festival, siga quin siga el resultat (que supose serà molt favorable, si d'espanya espere poc de gran part d'europa 3/4). L' espanyolitat cutre i popular ven, i molt. Veient aixó pense que inútils eren els liders del Pp quan pretenien enaltir el confús patriotisme espanyol amb banderes gegants, renconquistes d' illots pelats i séries de televisió. Aquesta TVE socialista ho sap fer millor, lo cutre i els tópics patrioteres en aquest país son molt més atraients. No pocs, per no dir gran part de la gent es quedarà a casa per veure el chikichiki en la nit de dissabte, alguns d'ells (els més patétics) organitzaran sopars al voltant de la tele per fer l'espanyolet barat. I si guanya, bè, alguns ja estem preparant un exili próxim a algun país de l'est.

No amigo Antonio, para los españoles listos ser cutre y soez debe tener también su estilo...

El fet de l'elecció ja entreveia una cosa així. Un personatge popular extret del programa d'humor de Buenafuente (el preferit pels llestos i els progres), què, a més no va guanyar, pero gràcies a una extranya desqualificació 1 hora abans de tancar les votacions, privà a "la bicicletera" de Antonio Gonzalez el Gato de passar a la gran final. Un personatge que segurament es faria més dificil de vendre que el chikichiki.

Aquest estiu doncs "más españa para todos" servida com un plat de callos musicals amb salsa d'eurocopa, menys mal que que un servidor pararà (lo menos) per Kentucky i que com deia un grup de música que només participaria a Eurovisión representant a la CCCP: Menos mal que nos queda Portugal.

Algun dia se'ns calentaran les castanyes i us direm per on ficar-vos a Espanya, templats...

Viva Grecia, cabrones!!!

2008-05-17T20:38:00.000-07:00

SI TE HA PILLAO LA VACA, JODETÉ, JODETÉ...

Ningú s'ho esperava i aixó és bó. Ja era un temps que la Nike, Adidas i el madrid de los "galácticos" feien "ponzonya" en el món futbolístic amb anuncis estil matrix de Figo, Zidane, Ronaldo, kluivert o Del Piero. Era el partit inaugural de l'Eurocopa de Nacions de Portugal, i enfrentava a l'anfitriona plagade d'estrelles com Deco, Figo, Rui Costa o un jovenet Cristiano Ronaldo contra uns autèntics desconeguts en el Estadio do Bragao en Oporto. Com els grans killers que no fan patir a les seues víctimes Karagounis al minut 7 ja els ensenyaria a mitja europa que en l'esport possar collons val més que les mil firmes i les 10.000 exaltacions de falsa superbia patriòtica que països del 3er món intelectual com Portugal, Espanya o Rusia esperaven d'una competició que enfrontava jovenets en calçotets dins d'un camp d'herba. Basinas de penalti acavaria la jugada tot i que Cristiano Ronaldo al 93 maquillaria un resultat favorable al helènics per 1-2. La sorpesa estava servida.
En Espanya, el brunete mediàtic es frotava les mans una vegada més davant la desfeta aliena sobretot després de la pírrica victòria de la "roja" davant de Russia per 1-0. Els grans rivals havien estat vençuts per una banda de cutres i a més el gol de morientes davant Grècia en el minut 28 posaven als hispànics com a caps de grup i amb posibilitats d'esperar uns creuaments asequibles. Pero ahi va apareixer , del no rés, en lúnica ocasió de gol que tingueren els helens un angel vengador, un grec emergent que va respondre a una pilotá de mig camp d'eixes que només els deus de l'olimpo poden possar i només els herois més osats poden rematar. 1-1, resultat final i els mamons espanyols i tota la seu decadent propaganda tindrien que toparse amb els anfitrions lusos a vida o mort. Grecia començava a molar i molt.

Sagapó, perimeno, diodecapente, helleniki...

Els meus nous amics per enredonir la troca , pergueren contra Russia 2-1 en un partit de merda el 20 de juny a l'estadi algarve, tot i que la "roja" (Raul inclós) pergueren irremesiblement 1-0 amb un gol del gran Nuno Gomes, que els condenava una vegada més a unes vacances anticipades i mereixcudes.

Una vegada fora aquestos petardos i eliminada la meua gran favorita (la selecció italiana de Maldini per mérits própis) les simpaties anaren directament cap als grecs, sens dubte. De futbol bàsic i ronyós com éll mateix, que convertia en aiguaxirri la fantasia de jugadors de valia i en inoperants les avançades tàctiques dels mestres del futbol europeu. El somni continuà quan s'enfrentaren a la vigent campeona d'europa, la selecció francesa, d'Henry o Zidane entre d'altres. Un gol de nou del gran Charisteas de cap deixà a "les bleus" sense plome i cacarejant, així com un vitajet cap a frança en concorde, oh la la ...

Pero aixó no era tot i en el dolorós caminar dels grecs cap el titol es trovaren amb la selecció Txeca, posiblement la que millor futbol havia fet fins al moment, tota una escola d'assagistes virtuosos que es quedaren muts aquell dia 1 de juliol del 2004 en Oporto quan Dellas enviava a la xarxa en el minut 105 de partit (darrer de la 1era part del temp afegit) un baló celestial bombejat desde el corner (com no) que els despedia, contra tot pronóstic de la gran final.

I a la fí, la gran estocada, en el Estadio da Luz de Lisboa de nou contra els anfitrions el grandíssim Charisteas tornava a atacar rematan un corner davant de la pasivitat de la defensa lusa. Una cabotada a les estrelles, per deixar sense arguments a tots aquells superbs e hipócrites que donaven ja per guanyades les coses sense combatreles i que es trobaven ara sense arguments davants d'aquestos gegants que de la mà de Otto Rehhagel coquerien el máxim honor futbolític continental. Grècia era la campiona.

Esto, esto , esto es todo amigos... mu ha ha ha ha ha

pd. Puc donar fè que aquell dia vaig tindre un conat d'orgasme escoltant a Angel De la Casa i a Michel (quasi tan gran com el dia de Korea, que ja recordaré en un altra ocassió).
http://es.youtube.com/watch?v=qr-4Ef1MvD0&NR=1

Malalts de progressia

2008-05-15T17:51:00.000-07:00

Donde fueron a parar los votos de Izquierda Unida?

- Doctor House, estoy enfermo.
- Digame usted que le pasa por favor-digue amb tò de poc interés el metge.
-No sé, es una sensación extraña que hace unos años que siento... creo que desde el 11 de marzo del 2004, o quizás de un poco antes... sí... de febrero de 2003 cuando la guerra de Irak...
-Prosiga por favor.
-Pues mire. Antes yo era un español de esos que disimulan serlo con internacionalismo rancio, me gustaba la ecologia y el transporte público y/o de motricidad a pedales. Comía variado y bebia cerveza de la marca mercadona. Me gustaban entonces las fiestas en casas ocupadas, salas oscuras y demás zoos por los que un estudiante urbanitas gusta merodear. Me sentía un hombre liberal con mi pareja, apoyaba las causas sociales, a los gays, la liberalización de las drogas, el aborto libre y gratuito, odiaba a la iglesia y escuchaba música comprometida y alternativa. Votaba ecosocialista tanto en las locales como en las nacionales. Me gustaba el teatro y el cine de autor, y sin ninguna duda, los animales me chiflaban.
-¿Los políticos con barba?
-También, también... además tenia sendos posters de causas internacionales como Cuba, Palestina, Sudáfrica... odiaba a Israel y a los Estados Unidos, a las multinacionales, así como a todo tipo de extremismos políticos.
-Era ustéd un hombre de izquierdas, vaya.
-Sí, eso exáctamente. Me sentia feliz con mis ideales y mis creencias. Me manifesté contra la guerra imperialista de Iraq fervientemente, exigía que los Estados Unidos y Aznar pararan la matanza de seres humanos en el país. Como uno de tantos salí a la calle. Y cuando sucedió lo de Madrid.. vaya... fue la gota que colmó el vaso.

- ¿No me diga usted que creyó que fue ETA?
- Pues en un principio sí, y así lo deseaba. Más vale echar la culpa a mal conocido que a una cosa que desconociamos. Estas cosas siempre pasan en lugares lejanos o en el País Vasco.
- Nunca pasó algo así en el País Vasco. ¿Cree usted que lo del 11-M fue un atentado terrorista?
-Claro ¿Que otra cosa podia ser?
- Pues- asentí el doctor- Quizás un acto de guerra. España le declaró la guerra a otro país junto con una coalición, y los simpatizantes de este país agredido atacaron a la sociedad española con un acto bélico de pequeña escala, por sorpresa, y consiguieron su objetivo echar a España de la guerra.
-¿Como? Las guerras se libran en paises lejanos, y hay batallas, tanques, aviones y soldados. Ni siquiera los españoles estabamos de acuerdo en intervenir en Iraq.
- Pero esa decisión no la deciden los ciudadanos, sinó su parlamento, y este era mayoritario de un solo color. El rechazo a la guerra se debió a un hecho coyuntural que se fue disolviendo a medida que dejó de ser noticia y a los españoles, una vez más, volvieron al redil. Obviamente, el cambio de timón se produjo gracias a una mala gestión de unos políticos mediocres.
- Y conseguimos echarlos, los españoles votaron y los echaron.
-Le recuerdo -digué sarcàsticament el metge- que el peso del cambio se debió a las zonas donde la política es mal plural, el bipartidismo no existe, con mayoria nacionalista por cierto.Pero volvamos a la terapia, que nos henos desviado del problema.

- Tiene razón doctor, nos estamos desviando. Esa fue la primera vez que voté socialista. Y desde entonces lo vi todo de otra forma. Comencé a usar el coche, me compré un piso y me fui a vivir con mi pareja. Me convertí en un vecino con obligaciones. De repente empecé a sentir miedo, mucho miedo. Quería proteger lo que tenía a toda costa. Empezaron a molestarme los ruidos, los perros de los vecinos, los callejones oscuros, los rumanos y moros que no trabajan, el uso indiscriminado de las drogas, los nacionalismos...
- ¿Y votó usted al Pp el 9 de marzo?
- No por dios! Yo odio a Fabra y a Rajoy, a Lubasa y a las demás constructoras y sus chanchullos. No quiero el PHN, ni la explotación laboral, tampoco tolero la exhacerbación nacional, ni a franco, ni a la conferencia episcopal. Incluso me han invitado a alguna que otra boda gay, tengo muchos amigos que lo són.

En un futur Star Trek Espanyol, les pibes seran així

- ¿Me permite que le haga unas preguntas muy personales?
- Claro doctor, para ello estoy aqui.
- ¿que periodico compra?
-Pues no suelo comprarlo, pero cuando lo hago compro El País, especialmente los domingos.
- ¿Habla usted valenciano?
- Si, puedo hablarlo, y estoy a favor de que se use en la admistración, pero que no obligue a ello ni que todos los documentos esten solo en esa lengua. Ya sabe que en cataluña hay niños que no entienden el castellano.
-¿Escucha usted a Serrat y a sabina?
- Pues ahora que lo dice, empecé hace poco a oir a Serrat. A Sabina lo escuchaba de más joven y ahora me gusta ponerlo para dar ambiente a la casa los domingos de relax.
- ¿Le gusta la cultura en general?
- Pues me gusta leer, sobretodo a Perez-Reverte. Me gusta el teatro y el cine de autor, aunque prescindí hace tiempo de Ken Loach, ahora me inclino más por Isabel Coixet, Medem y el cine europeo en general. De Yanqui me gusta Woody Allen.
- ¿Que le parecen Rodolfo Chiquilicuatre, la selección española de futbol y Fernando Alonso?
-Como? Pues por partes. Fernando Alonso creo que es un gran deportista y me gusta que gane, en el futbol no tengo los colores demasiado definidos, aunque la selección española la veo con gusto. Lo del tio de eurovisión me parece una burla, al principio, bastante friki y divertido después. Será una risa y ojalá gane como aquesllos tipos vestidos de monstruos...
- ¿Se refiere a Lordi?
- Sí a esos mismo.
- Pero Lordi era un grupo con 3 discos conocidos más o menos dentro de la música gótica, y esto es un producto comercial elaborado especialmente para el festival...
- Ja, ja, si, pero es divertido.
-¿Que edad tiene? ¿Ha hecho usted el servicio militar?
- Pues tengo 32 y no, me libré por estudios hasta que se suprimió.
- Bueno, ya entiendo.
- ¿De verdad? ¿Ya sabe lo que me pasa?

-Pues le seré franco. En un principio era usted un claro ejemplo de rebelde enlatado, de esos que se forman a base de estudios y pocas responsablidades reales. Cuando se dió cuenta de su verdadera situación, y sobretodo, cuando afrontó la vida real se volvió pequeño como una lombriz y se convirtió en un progre. No se asuste ni se culpe. Pertenece usted a una generación que ha vivido siempre en democracia y que ha formado sus opiniones a base de ideologia comparada, alimentada por medios y vias de comunicación perfectamente encauzados y controlados. Dificilemente vivirá usted una guerra, una de esas con soldados o aviones, las vera por televisión en lugares lejanos. Aunque si la vive dificilemente se dara cuenta ,ya queesta no sera como usted esperaba. Obviamente rechaza usted los excesos, incluso aquellos por los que podria verse atraido en otro tiempo. Rechaza usted las manifestaciones de patriotismo exhacerbado, y estrañamente se le vera izando una bandera española. Pero al mismo tiempo acepta el patritismo soez de diversa manifestación, tanto enmascarada de cultura como de chabacanez o eventos deportivos donde este se convierte en popular, anodino y tremendamente más eficaz que el generado por militares, reyes o dias de la hispanidad. Por contra cree usted estar en la buena linea, el evitar el exceso le hace salvaguadar su sentido crítico, sin darse cuenta que este rechazo límita sus sentidos y por tanto cualquier postura que adopte u opinión que emita sera totalmente previsible y ,por tanto, intrascendente e ineficaz. Llegan años en los que ustedes deberan tomar el control y muy a mi pesar le digo, que va a ser más de lo mismo. Ustedes van a ser incapaces de aceptar, a la larga, que en la realidad extisten muchos más colores, y progresivamente los van a ir ignorando y/o desdeñando, en poco tiempo no va ha haber gran diferencia entres ustedes y los otros, almenos como yo lo veo.

- ¿Y que me recomienda? ¿Que sugiere que debo hacer?

- ¿A usted? No se, pero yo almenos me alegro más que nunca de ser Norteamericano.

Definitivament, les esquerres a sudamèrica molen més

Pd. I'm back...

Vacances a Formentera

2008-04-29T15:57:00.001-07:00

Que et sembla si anem al pont de maig a vore a Leandro a Formentera? - Em va dir Denise. Qui pot resistir-se?

Bè, donat el disgust d'aquesta nit i penden de certes ofertes de treball que venen des de llocs llunyans, m'en vaig uns dies a formentera per visitar l'illa, on habite un conegut ermità castellonenc (recordeu alló de "estic vivint a l'illa, treballant de sol a sol..."?). Com és habitual m'acompanyarà Denise Richards. Recorde que és l'illa de "Lucia y el sexo"...

Un salut a tots.

Si hem d'eixir de festa en Najwa Nimri, m'enduc les figures del Warhammer 40.000

pd. com tornaré amb les piles carregades vos parlaré de l'eurocopa i de les meues seleccions favorites. També contaré 7 històries sobre fadrins valencians a qui maltrataven les dones.

I si.... el PCE hagués guanyat les eleccions de 1977?

2008-04-25T05:59:00.000-07:00

Hoy es dia de fiesta, la luna brilla en el poblado Aurón...

Todo sucedió muy rápido. La muerte de Franco, el advenimiento de Carrillo, el regreso de Enrique Lister y la Pasionaria junto a los demás exiliados, la reconstrucción del Partido y el reconocimiento del PCE en el Kommintern , las CCOO en el Profintern y las JCE en el KIM. Filas de españoles se agolpaban en las puertas de las oficinas federales del partido en todas las provincias del estado para afiliarse. Las ediciones de El Capital y el Manifiesto Comunista se agotaban en las librerias y en todos los quioscos, artistas melenudos y con los dientes amarillos cantaban a la juventud española consignas y himnos sobre la inminente llegada de la primavera proletaria. El PCE estaba de moda y en España se vivian tiempos de libertad.

Las elecciones constituyentes, tras el harakiri del régimen, fueron un éxito para Carrillo y los suyos, 201 diputados, la victoria en casi todas las circumscripciones españolas (salvo País Vasco y Cataluña) y el control mayoritario del senado, llenaron de barbudos y calvos los asientos del congreso así como se perfilaba un proyecto de constitución basado en los principios comunistas y en el manual constitucionario del PCUS. Los trabajadores (por si acaso) asaltaron el palacio de la Zarzuela y el Acorazado Aurora apuntó hacia el Palau de Miravent en Palma de Mallorca, el gobierno provisional de Adolfo Suarez emigró a Chile y los nacionalistas Vascos y Catalanes se fueron a Irlanda. Santiago Carrillo fue nombrado presidente del gobierno, Lex Luthor ministro de infraestructuras, el general Zod en la cartera de defensa y Pepa Flores ministra de Cultura.
La monarqia fue abolida y expulsada, asi como el estamento religioso, el abrazo entre el presidente de la república Enrique Lister y el presidente Ruso Andrej Chernenko en Batu abria un nuevo periodo de relaciones internacionales del PCUS con la cuanca mediterránea, así como la adhesión de Grecia y la simpatia de la Italia de Enrico Berlinguer al tejido político prosoviético.
Grandes temas estaban sobre la mesa, la vertebración territorial del estado español mediante la creación de autonomias socialistas sovieticas con un senado que velaba por la unidad territorial (Unión de Autonomias Socialistas Sovieticas o UASS); la adesión o no al Pacto de Varsovia; la entrada en el COMECON; la planificación de la economia y colectivización de los bienes de la burguesia; y la puesta en marcha de un modelo educativo igualitario y revolucionario en la escuela española, con la imposición obligatoria del español en todos los territorios del estado y del ruso desde los 3 años, la inclusión de las lenguas venáculas en el sistema y la disolución de los gobiernos civiles y diputaciones con su sutitución por soviets provinciales, con las autonomias como vertebradoras del aparato territorial.

Abans els polítics sí que eren atractius i els cartells bonicos de veritat

En 1981 tras el abortado golpe de estado dió pie a una relajación de las medidas, las lenguas vernaculas serian optativas en el sistema educativo, asi como el régimen autonómico perderia competéncias y se veria relegado a un mero aparato burocrático e institucional.
En 1982 tras el boïcot capitalista de Brasil, Argentina, Francia, Inglaterra, Italia (desmarcada por Craxi del Kommitern), Uruguay, Portugal, Holanda, Belgica, Mexico, Chile, Noruega, Suecia, India, Australia, Salvador, Canada, Turquia, Arabia Saudí, Iraq, Samoa y Jamaica al mundial de España, la "Roja" se adjudicaria la copa del mundo en la final con un gol de Juanito contra Hungria en la prorroga. Los integrantes de la selección serian galardonados con la distinción de Heroes de la Unión Soviètica Española y Kadar y Lister entregarian la copa de Campeones a un Santillana pletórico, que seria nombrado comisario de Madrid dos años después.

Si algú coneix una associació en la que se lligue menys i se pille menys "cacho" que m'ho faja saber, siusplau.

En 1986, Gerardo Iglesias relevaria a Carrillo como 1er ministro (que pasaria a ser presidènte de la república) y España entraria en el COMECON y , pese a haber sido detractor en el pasado, el nuevo presidente firmaria el ingreso Hispano en el Pacto de Varsovia.
En 1989 y 90 la legión española intervendria en sofocar las revueltas de Berlin y el golpe militar de Rusia, con la siguiente ejecución pública del traidor Boris Yeltsin. Un año después Marta Sanchez actuaria en el ¿Barco? español desplegado en Afganistan Soviético.
En 1992, año de luces para al República Española, las olimpiadas de Barcelona (con su momento álgido cuando sonó el himno español de Riego a la entrada del presidente de la República Santiago Carrillo en el estadio olímpico) y la exposición universal de maquinaria indústrial de Sevilla, asi como la designación de Madrid como capital europea del proletariado.
El gobieno Anguita y su programa en 1996 reformaria los planes quinquenales diseñados por Lex Luthor y impulsaria el sector de la construción de bloques grises de hormigon en zonas costeras para fomentar la población en regiones con puertos importantes y con indústria pesada y siderúrgica. El transvase de agua entre regiones sovièticas con el Plan Hidrológico Federal y el impulso de políticas sociales y de fomento de la cultura española en las regiones vernaculas basaron los gobiernos Anguita desde 1996-2004, la prohibición de los partidos nacionalitas pequeñoburgueses mediante un pacto nacional con el PP de Jorge Vestringe y el Psoe de Jose Luís Bono, así como la designación de Pio Moa a ministro de Cultura fueron criticados con dureza desde algunos sectores sociales, el ministro del Interior Ivan Drago aplicaria medidas disciplinarias a aquellos soviets más disidentes, como la prohibición bajo gulag de realizar referendums autonómicos o la inconstitucionalidad y pena de quemar fotografia de Carrillo en público. En el 2004 la polémica foto de las canarias, donde Anguita apoyaba la intervención en Argelia de la URRS y de China, trajo problemas graves de terrorismo islàmico , asi como la toma del islote de perejil por parte de la guardia roja española desencadeno un conflicto diplomàtico con el reino de marruecos. Las elecciones dentro del PCE fueron ganadas por Paco Frutos y Gaspar Llamazares, políticos de talante y ambos sustituyeron a Santiago Carrillo y Julio Anguita respectivamente.

El president del Reial Madrid (segon de peu per la dreta) com a bon espanyol col.laborava amb el politburó.

En las elecciones de 2008 el PCE-IU-Unión Nacional Española ganó con 400 diputados, incluso en regiones donde sacaron el 120% de los votos se autogeneraron nuevos diputados, dejando en minoria microscópica a los partidillos regionalistas aun legales, hecho de satisfacción comentado en todos los setores sociales, ongs, forums, sindicatos y asociaciones, medios de comunicación y demás generadores de opinión. Los ministros Gaspar Llamazares, Francisco Frutos, Darth Vader, Gloria Marcos, Khan, Joan Herrera, el dr Octopus y Julio Anguita, brindaban felices junto a Esperanza Aguirre, Jose Luis Rodriguez Zapatero, Jose Luis Bono y demás lideres de la oposición; mientras ven el la TVE como el español Fernando Alonso adelanta a los McLaren con su Lada-Seat 2008 de fabricación hispanorusa . En la españa del proletariado tampoco se pone el sol.

I mentres, els animals de la granja venien per la finestra com homes i porcs brindaven, incapaços de distingir als uns dels altres. L'anec Xabier, la mofeta Juan Manuel i el gall Artur s'horroritzaven de com l'ovella Josep Lluís havia col.laborat en tot plegat, oblidant el que ells havien fet temps enllà. D'altres animals com les gallines Pepa i Enric es feien les sueques en la minoria, el gos Lehendakari Juan josé bordava ja feia temps des d'un racó, ignorat per tots els demés habitants que discutien per fer valer el seu só de bestiar més fort, per apaivagar inutilment l'insoportable soroll i rumor de cretinisme que venia de dins la casa.
La rabossa Arnaldo, temps fa ja prohibida en la granja, se'ls acostà tímidament i els digué: Animals de corral de megalomania aldeana, tranquils, sempre us quedarà Iowa.

Tranquils, en el món españolista soviètic de la dimensió paral.lela també va triomfar Jose Luis Moreno i "Mari Carmen y sus muñecos" en Noche de Fiesta

I si.... It aterroritzara als xiquets de Benicàssim? (I)

2008-04-23T03:30:00.000-07:00

La ciudad de los festivales alberga un mal primigènio

Aquell estiu de 1991 era molt calurós, i una colla d'amics desfaenats feien malesses en l'antic "Termalismo", ara abandonat. Es tractava d'un grup de diversos xiquets: Fran un blanquinós extremeny nouvingut; El princep Blai, un personatge curiós i extrovertit; El tropilla, un jove atratiu i esportista; dos bessons (el malvat i el simpàtic) , que els agradaven molt els llibres i dibuixar; El templat, el més jovenet de tots; i un tal Iñaki, que només pensava en mamelles i ties en pilotes. (Sí, ja ho se, en l'història original hi havia una tia, que després es torna sexualment molt liberal, pero aquest seria un món de Stephen King! ja ho posa en el títol IT en BENICÀSSIM, benvinguts a la realitat).
Ja feia un any que l'ajuntament havia tancant el centre de talasoteràpia i colles de xiquets, homeless i d'altres vandals l'havien saquejat de dalt a baix, emportant-se les coses més insólites i destrossant sense sentit l'abundant mobiliari i utensilis mèdics del centre. A mig vespre, la falta de llum li donava a l'edifici un toc sinistre que encantava als més joves, i feia que les incursions al seu interior foren del més excitant.
Després d'una estona a la teulada fent curses de cadires de rodes rovellades amb els demés, Fran es separà del grup per a buscar plaques de plom (pretenent alguna cosa com fundir-les per fer figuretes del warhammer) i es dirigí cap a la primera planta de l'edifici. A l'arrivar a la zona de les piscines, on la verdor de l'aigua i la blavor de les pareds es reflectaven en la pell pàlida del jove, sentí una veu que el saludava.
- Hola. -diguè la veu.
Fran es girà de cop i veiè el que pareixia un "clown" amb un globus a la mà, a pocs metres de distància.
Es sentí un crit i les rises dels xiquets que corretejaven pel terrat s'aturaren de cop. Blai es dirigí corrent cap les piscines, i els demés el seguiren ràpidament. La sala de les piscines estava desserta, ni rastre de Fran. De cop el templat es fixà en l'aigua que ja no estava verda, sino vermella, roja de color sang, i els xiquets s'asustaren. De repent, una figura emergí de l'aigua, era un "clown" de cabells taronja i nas roig, anava vestit amb una disfressa llampant i duia un globus a la mà.
- Buscais a vuestro amigo -digué el clown amb tò sarcàstic- está aqui abajo, flotando. Aqui todo flota; y cuando vengais vosotros, también flotareis, mu ha ha ha ha (risa estrident mostrant les afilades i monstruoses dents).
Cal dir que els joves ja feia temps que corrien muntanya avall, si algú els hagués cronometrat s'hagueren enregistrat divesos rècords mundials de velocitat, fins que arrivaren als segurs apartaments Acapulco.
Obviament l'escena no va ser descrita a la policia. Qui els haguera cregut?Ramón de Venta, el comissari, etnia altres coses de què ocuparse. El cert és que tampoc encontraren rés, la sang, fran i el clown s'havien esvaït com per art de màgia.

El bessò malvat sempre mirava els monstres del mòdul quan Blai no estava, i el demés... doncs... tambè

Al llarg de les següents setmanes no es parlava d'altra cosa baix de l'arbre de "Acapulco", tot eren històries que havien sentit parlar a uns i d'altres sobre veus que parlen des de les aixetes i les canyeries, d'algunes piscines d'apartaments on havien desaparegut xiquets en els darrers temps. Un vespre el bessó simpàtic aparegué corrent des de la porteria amb un llibre vell i groguenc a la mà.
-Mirad lo que he encontrado en casa mi abuelo! -digué triomfalment.
Es tractava d'un diari personal d'un home que havia treballat al ferrocarril i contenia numeroses informacións de diaris i còpies de gravats antics. El llibre parlava d'un ens, antic com les colomeres, que habitava en els claveguerams de Benicàssim des de temps inmemorials, i que cada 28 anys atacava als nens. En els gravats, provinents al pareix ser d'eixe llibre de Cabanilles que mai va ser editat i que parlava justament dels essers sobrenaturals del regne de València, ja mostraven imatges d'un "clown" monstruós que menjava infants i parlava castellà.
(tots quedaren en silenci una bona estona).
- Jo ja l'he vist algun cop -va dir el Templat- en el meu bloc hi ha un home al cinqué pis que em convida a "flotar" cap a dalt amb el que pareix un globus a la mà, pero jo el veig en forma de d'ex-regidor d'hisenda del PP.
- Aixó és un altra cosa -digué Blai amb autoritat- hi han més ens en Benicàssim més perillosos que el "clown", antics com les estrelles, que dormen aletargats en el temps i l'espai...
- Humm - exclamà pensatiu El tropilla- també diu el llibre que el perills d'essers amb veu aflautada, ridículs com el clown... aixó explica el perquè de Mawro concejal d'ARB... Són culpables d'infanticidi, de canibalisme i cultes ancestrals a la parroquia i al terme...
- I a més, també diu que el clown és el culpable de que els xiquets d'Orpesa siguen tan burros i no estudien! - exclamà triomfant el bessò malvat. (asentiren tots amb el cap)

De sobte Blai s'incorporà i exclamà amb tò greu:
- Siga el què siga aquest monstre hem d'acabar amb éll! Aci posa un antic rite indi per contactar amb els esperits que ens guien cap al camí de la victòria. El monstre tè que morir!! Venjarem a Curro!... perdó... Venjarem a Fran!!!! (un Visca el Princep Blai! es sentí des de Acapulco fins a Princicàssim).

El rite "powhow" dels Poncas que habitaven la regió, però era conegut en argot com "El rito del Chud" i consistia en trobar el camí espiritual tancantse en un clot o una habitació i inhalant fum de romer en gran cantitat (més tard aquestos joves experimentarien en altres rituals més il.lícits, pero aixó és un altra història) i interactuant amb les visions que el gran esperit del Chud els mostrava. I així ho feren, en l'antiga caseta que utilitzava Chaparra per a guardar revistes porno (i que Iñaki coneixia molt bè) situada en un descampat a pocs metres del Poble Sec*. Finalment, alguns veïns alertats correren cap al solar i tragueren als extenuats moniatos de dins del clot. Tan joves i ja fumant porros, es sentí dir a una vella des de l'atra punta del carrer.
Els xiquets, una vegada recuperats, es reuniren de nou baix el pí d'"Acapulco" per compartir experiències.
- Yo he visto tetas como carretas! - digué Iñaki excitat- la solución pasa por coger 5000 pelas e ir al JB**, a ver que pasa.
- Pos jo he vist tios en bigotet que ballaven en mallas maciste, seguit de ninjes amb caputxes sols i pirates molt piratons - afirmà greument el Templat.
- Yo no he visto nada -digué confós el bessò malvat- pero me vinieron ganas de chupar el azufre de los ladrillos para complemetar el efecto.
- Pues a mi me ha pasado algo muy extraño -exclamà el bessó simpàtic- Nos he visto a nosotros dentro de 15 años, en un pueblo pequeño de montaña, con un tipo con gafas que tenia un "mauser", borrachos como cubas mientras otro tipo muy personaje tocaba la guitarra debajo de una sombrilla de frigo y bebia ponche aguado. (es sentí un ooooh general)
- Aixó és imposible -protestà el Tropilla- d'ací 15 anys serem uns tipos exitosos, rodejats de dones i càrregs fixos dins de l'institució educativa i universitària, i a més aixó no importa... jo he vist un entramat laberintic de tunels, foscos i plens de merda, i una llum amb un cubil on dorm una bestia octopoda...
- Jo també he vist aixó un moment! - digué amb ansietat Blai- i després una tortuga pasejant per unes palmeres cap un edifici gran i ficant-se fins al cul de licor...
- La sequiota*** i el carmelitano! - cridaren tots.
- El monstre viu en el laberint de la Sequiota i se'l pot danyar amb moscatell.. o almenys aixó pareix indicar el somni... - la lògica de Blai s'imposava un cop més.

El PP municipal dispost a treure candidats d'on siga per a les llistes electorals

El plà era senzill, el Tropilla i Blai anirien a comprar llanternes i bateries, el templat s'encarregaria de fabricar aparells de guerra i el bessó malvat junt amb Iñaki es farien passar per belgues infiltrant-se en un grup de visites a la destli.leria. Tot funcionà perfectament.. i el bessò simpàtic? doncs aquells vespre feien Roma contra Roma en canal 9 i es va quedar a casa fins que s'acavà el film.
A mitja tarda ja estaven preparat i llestos per emprendre el camí a les clavegueres de la Sequiota. Formaven un grup compacte, recorden que en les partides de rol mai ningú volia anar primer... estigueren hores que pareixeren dies pels passadisos, i extenuats pensaren que ja seria de nit fora, en la seguretat.
De sobte una veu torbà el sepulcral silènci que els envoltava, una veu càlida i sensual digue simplement... hola.
Recordem que els nostres herois són una colla de pre-adolescents jugadors de rol, i davant tenien l'imatge que més els torbava i aterroritzava... una rossa impresionant vestida amb un bikini minúscul que els cridava... Venid aqui guapos....
Tots es quedaren estupefàctes, tots? No... Iñaki es llançà com una bala cap a la rossa monumental quan de repent es va apagar la llum de la pila que portava a la mà el bessò simpàtic. Es sentí un crit aaaaaaaaaargh! i el silènci.
Quan el templat engegà de nou la llum tots seguien en els mateix lloc, i en el terra es podia divisar un fil de sang.
-Han matado a Nacho! - digué el templat.
- Hijos de putaaaaa !!!! -exclamaren tots en coral.
El templat mogué la llum nerviosament i quan enfocà al bessò simpàtic es quedà blanc com el cul de Fran... Un monstruos "clown" amb les urpes afilades i les dents gegants el cap del pobre xiquet que no s'en havia adonat fins a aquell moment. Tots cridàren i es mogueren confusos menys el pobre bessò que veia la mort tan prop... fins que una mà imprevisible tragué una ampolla de licor daurat "made in Benicàssim" mortalment sense dosificador i llença el seu contingut dins la boca del clown... el princep Blai, imprevisible com sempre, havia calculat bè la jugada.
El crit de la bestia es sentí desde el voramar fins la curva, de la torre Sant Vicent fins la Font Tallà, així com la velocitat en la que es desfeia el clown era directament proporcional a la velocitat de fugida del joves travesant les clavegueres, creuant el Fartxa i apareixent, plens de merda, en la porta de casa el Tropilla. Tot s'havia acavat.
Que dir que el còs d'Iñaki no es va trobar, i la policia local va arxivar el càs amb una extranya pressa, venien les eleccions i gobernaria en minoria Esquerra Unida amb un jove candidat de pels rissats . Els fenòmens paranormals, com veieu, no s'acavaven. Sobretot quan en l'inauguració d'un nou tram de clavegueres aparegueren , de sobte, centenars de globus...

Aquesta volta no va fer falta recurrir a kristofferson, pero a saber que ens aguarda en el futur...

* El Poble Sec és com es denomina popularment el Barri Juan XXIII, pujant per la carretera del Dessert. Tambè es coneixia com la "Pequeña Rusia".
**El JB, per als que no sou de Delaware, era l'antic club de putes ubicat on avui està el Sal i Sal.
*** La Sequiota era l'antic barranc que a principis de segle XX partia Benicàssim, actualment (i ja fa temps) es convertí en una claveguera destinada a drenar l'aigua que baixa de les montanyes.

PD. Els noms i personatges que apareixen en aquesta història són producte de l'imaginació, i qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència.

I si.... El Cd Castellón fora un mite de futbol internacional

2008-04-21T13:21:00.000-07:00

Mladenovic marca contra el Bayern en el Nou Castalia

Aquell vespre prometia ser màgic en l'Amsterdam Arena; la final de la Champions League 2007-8 estava servida. S'enfretaven els dos clàssics equips del futbol europeu, el AC Milan de Berlusconi amb 7 copes i el Cd. Castellón de Laparra amb 5 trofeus continentals. La fantasia dels italo-brasilers rossoneri contra la ferrea disciplina del "forrellat" de la Plana, dos equips i dos filosofies distintes que, una vegada més, es veurien les cares en una final.

El nou castalia abans d'esser substituït pel nou nou castalia arena, de 130.000 espectadors

La història, tot i que de vegades esquiva per als valencians, ja els havia enfrentat en 3 ocasions anteriors. El primer cop a la temporada 72-73 quan en Lieja els orelluts de Del Bosque i Causanilles guanyaren la primera "copa orelluda" tal i com es conegué popularment al futbol espanyol . Tardarien més d'una década els castellonencs en tornar a una gran final continental, seria a Luxemburg en maig de 1984 quan s'aconseguiria el somni de la segona copa, en un dur partit contra el locomotiv de mosú on els homes entrenats per Luiche i capitanejats per Arias guanyarien als soviètics 5-4 en la tanda de penals on Martinez Puig pasà al Hall of Fame de la FIFA. Aquesta generació marcaria un abans i un després en el futbol europeu, amb dos trofeus més, els anys 1985 i 1987, amb la bota d'or i baló de diamants Pedro Alcanyiz, l'internacional urugaià Cabrera i el porter legendari Emili. Justament en 1987 eliminrien al Milan d'Arrigo Sacchi en semifinals, guanyant-li la final 1-0 a tot un Borussia Monchelgladbach plagat d'estrelles.

Després seguiren uns anys de deriva Castellonenca en la Champions, lo que no evità que Milan i Castelló s'encontraren de nou a la final de la copa de la UEFA en 1990, amb el resultat de Milan 3 (Donadoni, Savicevic, Boban) - Castelló 2 (Lentini pp, Mladenovic). La crisi econòmica i el canvi de cicle feren que el Castelló només optare a guanyar alguna lliga o alguna copa del rei fins que en 1996 de la mà de Causanilles com a mister tornara a encetar-se un periode de gloria albinegra.
I així vingueren les copes de 1996 i 1998 , amb una plantilla plena d'internacionals com Tosic, Julian o Fermin. Destacaren també estrelles brasileres com Vaginho que amb la seua màgia marcà la diferència aquell vespre en Leverkusen quan el Castelló tombà 0-1 al Aarhus i s'endugue la quarta copa. També el 1-0 gol de falta de Corcoles dos anys després que donaria el triomf a Estambul contra el Az alkmar, i la cinquena i última (fins ara) copa de campions.

Altres equips de merda no saben el que és la llegenda i la glòria

Així doncs, el Cd. Castellón tornarà a lluitar pel titol 9 anys després en un temporada especialment brillant, campió de lliga i copa, després d'eliminar a Besiktas, Livorno, Ofi de Creta i Newcastle a les semifinals. L'equip contarà amb la recuperació del internacional argentí Tabares pero perdrà a Dani Pendin, lesionat la setmana pasada en el Brasil-Argentina, així com el sancionat Pedro. A la grada 25.000 albinegres vinguts no sols des de la Plana sinó també les penyes d'holanda, alemania, groenlandia i Zimbawe, entre moltes altres. El seleccionador argentí Walter Pelleti, el preident de la LPF Javi Sanchis, el seleccionador espanyol Ayucar, l'entrenador del chelsea Igor Dobrowolski, entre la gent del futbol; en el món de la política el president de Nigeria Nduka Ugbade, l'embaixador a l'ONU per Bosnia-Herzegovina Emir Music o el cantant d'ópera hispano-guineà Jose Luis Rondo, i exjugador albinegres mítics com Marcos Estruch, Bernard Barnjak, Diego Loscri, Igor Gurinovich, Raudnei, Mauricio Romero, Dragan Punisic, Michael Martinsson, Paco Salillas, Bozur Matejic, Jorge Dos Santos, Javier Sanchez Broto, o el comentarista de la CNN esports Dragomir Racic. Michel Platini, Joao Havelange i Juan Epitié de la FIFA comparteixen tribuna amb el rei d'Espanya Felip de Borbón, el president de la república italiana Fabio Berlusconi i el president de la generalitat Enric Nomdedeu. Tots ells per ha disfrutar del millor espectacle del món, un partit del Castelló...

Abans de guanyar la pilota d'or, Andrés Curiel va jugar al Castelló

Questa l'Italia che non si spaventa...

2008-04-16T09:48:00.000-07:00

El cinema italià, el millor d'europa amb diferència.

Ha tornat a guanyar Silvio Berlusconi les eleccions legislatives a Italia. Supose que ja ho haveu sentit tots. Després del vol.latil i descoratjador govern del senyor Prodi, torna Il Cavaliere a ocupar la presidència del Quirinal. Els resultats són temibles, amb una participació del 80% la coalició PDL-Lega Nord- movimento autonomo del sud ha aconseguit el 46'8% dels vots mentres que l'ex-sindaco de Roma Walter Veltroni i la coalició PD-Italia dei nValori només 37'5% i per tant estaran en una inocua oposició.

A aquestes altures ja no descobrirem Berlusconi, magnat de la comunicació i ex-president, poc li pesa l'escandol en Sardegna on se'l va fotografiar acompanyat de putes en xandall, tampoc les seues intervencions masclistes als debats electorals i ni molt menys les declaracions incendiaries en favor de la guerra d'Irak o els escandols financers en telekom italia i en el futbol (recordem que, a més, és president del AC Milan). Totes aquestes coses no conten, per fortuna, en Italia. I dic aixó perque l'esquerra italiana ho ha fet tan "bè" en els darrers anys que han resucitat a aquest senyor dins el camp polític, per alguna cosa serà, sobretot si pensem que personatges com Umberto Bossi o Alberto Fini tornaran a ocupar càrregs directes de responsabilitat al nou govern. Per contra l'UDC, l'antic partit democristià (i màxim exponent de la màfia) veu com el tradicional camp de la dreta (i supose que el suport extra que d'ella prové) es mou cap a les coalicions d'ideologia disparatada del senyor "Berlusca". Si tot aixó ho lliguem a que pocs dies després de perdre les eleccions Berlusconi la policia italiana va deixar fora de circulació a Salvatore Provenzano, amb la següent reestructuració de Cosa Nostra àvida del suport económic paralegal del qual es nudreix ( estava veient els resultats a les demarcacions sicilianes i la coalició dretana supera el 50% a totes dues, mala noticia per als meus amics Sergio, Giusi i Paola) . Rés sorprenent, la veritat.

Que fàcil és ser friki i italià a la vegada

Mentres l'esquerra (recordem que als 70 el PCI va arrivar al 30%) realment te per davant uns anys molt complicats, ja no només de representació, sinó també de reestructuració. Semblava que Prodi seria un glop d'aire i una cara amable per les coalicions de "sinistra" (recordem que Itàlia, malgrat tot, és una república civilitzada i diversa on el parlament reflexa i expresa la seua pluralitat tant humana com regional) . A més si contem que el seu "star system" intelectual (com Eugenio Scalfari, Gino Strada o Umberto Eco) ja pasen dels 70 anys ben bè caldria renovar els principis polítics i estratègics per reflotar una progresia que fa olor a naftalina (i que em perdone el senyor Eco, al que admire profundament, en el càs que entre en aquest blog :-).
Es clar que l'esquerra espanyola no està per tirar cohets tampoc...

Els diputats comunistes italians més els espanyols estarien en minoria en aquesta fotografia

Frikis

2008-04-10T17:38:00.000-07:00

Buscat una novia com cal i deixa de fer "monaes"

Si jugarem al "quien es quien" (recordareu aquell inquietant joc que es tractava d'endevinar a un personatge a base de fer preguntes) en les meues amistats més pròximes, i algunes moltes de llunyanes també, obviament per endevinat al "personatge en qüestió deuria començar en hobbies i manies (la pregunta de "es tio?" ja s'obvia per cert): juga al warhammer? al wow? li agraden les pelis xines i japoneses de pinyes? i les de terror? quina és la peli bèlica que més t'agrada? te una obsesió pels grecs antics? coneix la IIona guerra mundial? de quin costat està, dels aliats, de l'eix o del komitern (buenos, malos o perversos com diu un que jo me se)? li agraden els jocs d'estratègia? ha jugat al chariots of war? quin clan del vampir prefereix? ha jugat al runequest en gloranta? Quina és la millor peli dels germans cohen? Quin és el millor capità de l'enterpise? quina és la tipa de "Battlestar Galactica" que més t'agrada? Lovecraft o Tolkien? Quin és el millor llibre adaptat a un film que conegues? Quina frikada li queda al cinema per mostrar? podria formular mil preguntes d'aquest tipus, i gairebè tots tindriem almenys 5 o 6 respostes, d'altres podriem contestarles totes.

Pareixia un xic de profit, i ara mira'l ...

Podria fer moltes enquestes així, i gran part de la gent que llegiu ja sabeu del què parle... pero ara bè... perquè? .... usant una frase friki que li agrada a un altre que conec "porqué elegimos la pastilla roja"? el cert és que supose que casdascú tenim la nostra resposta...

Diuen que Charles Manson era un às amb els cimmeris orientals

Per cert, per si a algú li interesa... el més friki de tots respon:
- he jugat al warhammer 40.000 amb dark angels i al fantasy amb bretonianos.
- jugo al world of warcraft amb l'horda.
-m'encanten les pelis de jet li, bruce lee i stephen chow.
- la millor peli de terror és "el exorcista".
- el millor film bèlic és "Kelly's Heroes", junt amb "Gallipoli" de Peter Weir.
- els grecs antics no m'impresionen, prefereixo els romans.
- tot i que sempre he estat més interessat per la primera i la guerra de secesió americana, la conec (més del que voldria, vaja).
- Prefereixo un brindis entre Monty, De Gaulle i Patton que a tots els altres.
- Especialment els simul.ladors a hexagons, els jocs nous m'acaven cansant.
- He jugat al Chariots of War amb els escites, i tot i conquerir una part importat del mapa, ho vaig deixar abans de tornar-me boig i entrar al mercadona amb un rifle.
- El clan Tremere, of course.
- Les partides al Runequest són les que més gratament recorde, hi ha que reconeixer que els Bretones saben fer de dungeonmaster (avore quan fan partida...).
- O'Brother.
- Jean Luc Piquard millor que Kirk mil voltes.
- La rossa Starback sens dubte.
- Lovecraft.
- Conan el Barbaro de Dino de Laurentis, tot i ser un film vell crec que va captar tota l'essència de Howard... de Conan el destructor no en parlem... existeix?
- L'última frikada que queda (i espere que christopher lambert no entre mai a este blog) és sense dubte l'adaptació al cinema dels llibres de Michael Moorcok, especialment la saga d'Elric de Melniboné... personalment (i per a evitar horribles sorpreses) crec que es deuria de tractar amb animació... pagaria per veure un Todd McFarlane editant un film sobre Elric... (i els traductors espanyols que estiguen avisats... Stormbringer NO ES TRADUEIX...). De fet Chris Weitz pareix ser que te els drets comprats, si us va agradar La Brujula dorada, doncs a saber....

I qui estigue lliure de culpa que tire la primera pedra...

Els matins són especialment dificils per a algunes persones

pd. Sento el post pero avui em trobava especialment friki.

S'ha mort Charlton Heston

2008-04-07T14:32:00.000-07:00

Tindriem que aconseguir que Chuck Norris faja de Roger de Flor per a nivellar les coses

Trista noticia pel món del cinema de túniques i espases, també per la localitat de Peniscola, la qual Heston va inmortalitzar en el film d'Antony Mann "El Cid" i que va guanyar l'oscar a millor actor per "Ben-hur" i dos golden globe (per ben-hur i per los diez mandamientos). Tot un mite masculí del cine nordamericà dels 60 així com un personatge controvertit per les seues idees ultraconservadores dins del partit republicà i perque ostentava ferventment la presidència de l'NRA.

Jo soc valencià i també vullc un rifle

És difícil per a aquells que ens agrada el cinema odiar a un gran actor com este senyor, no sols els papers de Moises o Judà Ben-hur, sinò també en films com El planeta de los simios, Los tres mosqueteros, Call of the wild, Khartoum, 55 days in Pekin, El cid, La batalla de Midway, Pony Express, The Bucaneer, The touch of evil amb Orson Wells, Cuando ruge la marabunta entre els films que recorde i d'altres que veiem els dissabtes pel vespre ja fa algun temps. Un dels millors actors dels anys daurats del cinema.

Ja no hi han homes com els d'abans

Pd. A que no hi han castanyes a fer una marathò de pelis de Charlton Heston com a homenatge?

El hogar de los valientes

2008-04-02T03:41:00.000-07:00

Anar a un aplec i trobar-me a Pep, a Miguel i a Cento és entranyable, pero...

Ja casi ho tinc decidit i programat. En "l'escapada" mensual d'aquest agost vullc anar als EUA. Després de diversos anys en Hongria i l'anya passat a la Xina, he de recuperar l'esperit que em movia a fer els interails i tornar a arrastrar motxila per eixes estacions de món. Bè és que ajude que alguna gent (especialment Miquel i Marisa) em feren dents amb els seus relats i experiències, pero el cert és que és un destí que ja fa temps que tinc en ment.

El revisionisme històric, l'undècima plaga

La ruta a seguir, encara que queda pendent la disponibilitat real dels transports i els horaris, i alguns detalls del calendari l'idea seria sortir de l'estat espanyol al voltant del 30-31 de juliol destí Nova York. Romandre 3 o 4 nits, les necesaries per veure algunes cosetes i que que es pase el "jet lagg" per començar la part "heavy" del viatge. Per mitjà dels bonos per a extrangers de Greyhound l'idea és viatjar en bus, sense renunciar al tren (un transport prou incoherent als EUA, per lo vist) o a l'avió en càs de emergència i/o canvi de plans. De Nova York a Washington, amb estància de 2 dies a la capital (3 si em rotara visitar algun lloc del Potomac o Filadelfia) per començar a pensar en l'objectiu real del viatge, els estats del Sud. L'idea és agafar des de la capital un bus cap a Lexington en Kentucky, d'alli anar cap a Tenessee i visitar Nashville i Menphis. Tot just en aquest punt dos opcions: 1) baixar pel riu fins Vicksburg i Jackson en Mississippí fins arrivar a New Orleans, una de les parades de descans més importants (també podria anar via Birmingham per Alabama); o bé 2) volar o prendre un autobúds de llarg recorregut fins Austin en Texas i bordejar la costa de Louisiana fins Baton Rouge per arrivar a New Orleans.

A la gent de la Vall te la trobes a tots els llocs

Després d'aquesta primera fase pels estats del r'n'r, el panís i la segregació, fer rumb a l'est per Tallahasee fins Jacksonville en Florida. Després ja quedaria el Deep South més clàssic Georgia (milllor visitar Savannah que Atlanta al meu entendre) i les Carolines, al Sud visitar Charleston (la ciutat del capità Red Buttler i del Fort Summter :-P) i al nord Raleigh o la costa fins Virginia. Depenent del temps que m'haja costat arrivar fins aqui visitar Richmond (innegociable), Fredericksburg i Yorktown. Després de tot aixó només em quedaria arrastrar-me fins New York de nou per tornar a casa. En total un mes, supose que fins el 28 o 29 d'agost.
Lamentablement, en aquesta ocasió no contaria amb la presència de Victor Sos, a no ser que canviara de treball, ni de Guillermo Colon per ser un soca i no deixar l'empresa ceràmica per dedicar-se a la vida contemplativa com fem altres... per aixó si algú no s'anima tindré que anar-me'n sol (Umma Thurman tè que estudiar per Setembre i a Elsa Pataky no vindrà perque ronca a les nits...). Al llarg d'aquesta setmana aniré a comprar els billets (de l'avió i el ticket dels Greyhound) si algú vol vindre que m'ho digue ara o que calle per sempre...

Els pobles de la Plana Baixa tenen un caràcter propi molt arrelat

pd. No, je ne suis pas "hispano", j'ai le sang des francs... je suis europeen...

I si..... James Bond treballara en una Conselleria?

2008-03-27T10:59:00.000-07:00

A la platja d'Alcossebre totes cauran xorroses...

Imaginem que James Bond fora funcionari a la generalitat, treballant amb plaça fixa a la Conselleria d'Afers Secrets i Espionatge de la Generalitat Valenciana, prèvia oposició es clar, tots sabem que en el govern Valencià no hi ha nepotisme.

La seua història solitària començaria fa algunes décades a la Ribera Alta. Jaume Bond Renau natural d'Algemesí, orfe als pocs anys de neixer, entraria dins dels plans d'entrenament de cossos d'èlit que el primer govern de la generalitat valenciana allà per 1982 va possar en funcionament per garantir la seguretat dels Valencians. Els seus primers destins de risc abans de convertir-se en un doble 0 varen ser molt diversos: a l'estranger en cos valencià de Pau enviat a Beirut, com a delegat de seguretat a la fira de la ceràmica de medellin i posteriorment com agregat militar a la fàbrica d'Avidesa a Angola; dins del territori nacional destaquen les perilloses misions antiterroristes a Moros i Cristians d'Oriola, una delicada missió de rescat a festes dels quintos de Villafamés i diversos anys de policia municipal a Almassora. Finalment M li va concedir el grau de 007 i la llicencia per a matar, i, inmediatament se li va assignar una importat missió anomenada Casino Royale, on un dels consellers corruptes del darrer govern socialista valencià disfressat d'artista fallero es jugava els quartos públics a una partida de poker en Monte Picayo junt a traficants de drogues, constructors i mercants d'armes de les comarques centrals, i alguns d'internacionals. La missió fou un éxit pero Bond pergué al que fou l'amor de la seua vida i jurà (com a bon valencià) que mai els sentiments, el poder i el sexe s'interposarien en el seu deure de salvar als valencians de la maldat i la corrupció.

Ieeee rubiales!! vols un pardal sense ales?...

Bond és un tipo alt, templat, fred i fadrí, amb eixa classe que desprenen els verdaders mascles valencians i amb aquest accent de valencianoparlant que irradia tanta sensualitat quan parla altres llengües extrangeres, discret en les seues formes i contundent en els seus métodes. No hi ha missió de la que no puga fardar, ni femella que no puga seduïr (llevat de Monserrat, una secretària de Figueres que treballa a la conselleria, que és més dura que una rajola), a més li agrada conduïr cotxes bons i vestir impecable com un senyor.

Ya solo me quedas tu, Gaspar, saluda a Anguita en el infierno...

Entre les seues feines més destacades estan l'erradicació en El mañana nunca muere d' un satelit espia marroquí que volia gelar per mitjà d'un raig gegant tota la producció de taronges valencianes, especialment les navelines. També és responsable de la derrota del Dr. No, un enginyer bioquímic malvat que operava com a regidor de Izquierda Unida tombant propostes a l'ajuntament de Nules i, mentrestant, controlava una associació eco-socialista secreta anomenada Spectra (dins de la federació valenciana d'IU amb el nom de Verdes-Ecosocialistas) que tenia com a propósit crear un gas que convertira tos els edificis de la costa en arbres, i a tots els valencians no-ecosocialistes en mones. Bond s'enfrontà a aquestos malvats amd duresa fins conseguir quasi erradicar-los del mapa polític, fent que molts es pasaren al Psoe i lluitant a mort amb d'altres . També va intervindre en Nunca digas nunca jamas desbaratar l'amenaça dels grups terroristes alicantins que volien boïcotejar els Jocs Olímpics de Burriana disfressats d'atletes dins de la delegació Castellana (Bond aconseguí gran part de l'informació clau lligant-se a una per nadadora de Soria) . En la Operación Trueno salvà a les beates de Santa Barbara de les urpes d'una malvada cofradia de tambors aragonesos que havien invaït Picassent. En Licencia para Matar escoltà a la penya valencianista de Denia a la final de París. En Goldenye es va enfrontar a un president de la diputació amb un ull d'or que volia fer-se amb els negocis taulellers més importants de les provincies del nord per mitjà del nepotisme i l'extorsió. I finalment en Desde Rumania con amor ajuda a uns refugiats polítics de l'est d'europa a montar una cafeteria al Raval de Castelló.

El carajillo el vull tocaet, templat...

Sempre vigilant i sempre dispost, eixe és Bond i ahí està, per servir al poble valencià quan se'l necesita, 007 al servei de la Generalitat.

I si..... l'univers Marvel s'ambientara en Castelló?

2008-03-26T06:54:00.000-07:00

En la Colla de Charles Xavier sirven cerveza Ambar y las Chatis ya estan pilladas...

Necessitareu dosis d'imaginació, pero per una volta deixeu-me exercir de "Stan Lee" benicassut i imaginar com serien alguns dels nostres (almenys els meus) superherois preferits convivint amb la fauna, obres i milacres de la capital de la Plana.

Per començar els Fantastic Four no viurien junts en el mateix àtic, ja que trobar un a la ciutat amb les característiques adequades supera les capacitats de qualsevol, per molt superheroi fantàstic que siga. El doctor Red Richards treballaria com ajudant de laboratori en alguna taulellera amb una flexibilitat d'horaris tan precària que més li convindria "estirar-se" molt per poder cobrir-lo i no abandonar les seues tasques quotidianes (com la de ser un superheroi, vaja). Ben Grimm o més conegut com The Thing treballaria per a LUBASA i compartiria pis amb el doctor Richards prop d'algun mercadona (per eixemple el del carrer castelldefels). Els germans Storm viurien junts, Johnny Storm , Antorcha Humana, serviria copes a les "pijes" en Spoonfull mentres Sue Storm, Invisible Woman, seria assessora del PP en l'ajuntament. Desenvoluparia els seus poders a base de crear camps d'energia que la mantingueren estupenda i allunyada dels voltors al Oxo, de tant en tant Red Richards aniria a pegar un polvet a casa dels Storm pero sense quedar-se massa temps ja que no estaria ben vist per la gent més pudent de Castelló, la qüestió de viure junts es plantejaria previa cita amb la vicaria del Lidon.

Peter Parker no podria pagar-se ni un cubata amb la pasta que guanyaria com a fotògraf a "El Mediterraneo" i segurament curraria moltes i moltes hores extres com a repartidor de Telepizza mentres estudia química a l'UJI per algun dia ser company del dr Richards a la Gres de Nules. Com a Spiderman es fartaria de pegarse culades, estaria ple de morats i portaria el traje plè de cositons de tant arrastrarse per l'asfalt... ha ha ha Spiderman !!! que fàcil era trepar per l'Empire State building i descolgarte en caiguda lliure fins llençar la xarxa a un edifici de 70 plantes amb dos volantins inclosos... prova a fer-ho des de el banco atlantico al teatre principal ajudan-te amb el "coherent" skyline castellonenc...

Els X-Men es reunirien a l'ovella per veure el futbol junt amb el Capitan America. Quan baixara del poble cap a Castalia, Wolverine, pararia un ratet pel Tango al acabar el partit i tornaria a La Pobla Tornesa completament regenerat. Storm seria deportada a Senegal per ser un perill evident per als partidaris del transvasament de l'Ebre, i Ciclope i la doctora Jean Grey gràcies a les seues places fixes de funcionaris de l'educació s'hagueren cassat per lo civil i viurien en el Grau.

Les dones dels pobles interiors tenen el caracter fortet i ja fa temps que practiquen la telequinèssia

El Ghost Rider, recient arrivat de Rumania, cremaria "tubarro" des de la Maria Agustina amb el perill d'endur-se per davant a Dare Devil, el qual vendria cupons davant del govern civil.
L'increible Hulk estaria verd de buscar aparcament per la ciutat i ben segur que acabaria llençant algun automóbil pels aires o bè siguent multat per escandol públic a mans de Rogue, que treballaria de policia municipal. El Dr Extraño, el Dr Octopus i el Professor Connors tindrian una plaça fixa de professor titular a l'UJI, tot i que no publicarien ni un sol treball d'investigació des que Galactus va provocar el diluvi universal o l'invenció de les gaiates.
El capità Marvel seria president d'una asscociació contra el soroll que produeix la gent al sortir del pub heavy on treballa Thor com a porter de nit, el qual prompte hauria d'usar el martell per trencar-li la cara a més d'un humà convertit en veí.

El Dr Doom seria accionista familiar d'alguna empresa amb "solera", amb aigües potables, hotels, discoteques, i rivalitzaria amb l'empresa de Magneto per aconseguir llicencies públiques, les quals, ves per on, SON expedides i adjudicades per Kinpin des de la Diputació... o no?

Un món, com veieu, allunyat de la realitat en la que vivim, amb gent que almenys pot fer front amb superpoders a la monotonia, grissor i hipocresia que ens envolta en la nostra bonica ciutat. La millor terreta del món, vaja.

Tota la nit ací penjat i no he vist ni una mamella, me'n torne a la Gramola a enborratxar-me

pd. Ja, ja ho se , i que pasa al el meu preferit, The Punisher? Doncs com no vull ni pensar que puga ser un ex-legionari m'agrada imaginar-me que es tracta d'un regidor nacionalista que tracta desesperament de fer "entendre" que les coses com van, no van bè... Fransesc Castell no busca venjança, tan sols càstig...

KING CONQUEROR

2008-03-24T16:24:00.000-07:00

Mis huesos se revolveran en la tumba clamando venganza...

El meu amic Alejandro Martinez i Giralt (dic el nom complet perque es tracta d'un dels grans) m'ha fet arrivar una informació que m'espanta i em produiex curiositat al mateix temps: el rodatge d'un film sobre Jaume I que tindrà el nom en anglés de King Conqueror.

Ràpidament m'he possat a buscar informació sobre el film descobrint alguna de les sorpreses que us contaré seguidament.

Pareix ser que no es tractarà d'una petita producció i el film en qüestió pretén tindre una certa repercusió internacional, donat que alguns dels actors que es barallen són gent reconeguda internacionalment.

Per començar diré que el meu amic Alejandro temia, entre bromes, per un director com Riddley Scott o Oliver Stone... tots sabeu que tots dos són directors molt estimats pel meu gust, Kingdom of heaven , per a mi, és una obra mestra, que permet al bon Riddley de corregir l'afrenta a la "lógica" històrica presentada en Gladiator. Tan de bò algun productor pogués pagar a aquestos directors per tal film ja que l'elegit ha estat ni més ni menys que l'ex-director de la mostra de València Jose Luis Escrivà... sí amics, Arroz y Tartana i Cartas de Sorolla el presenten com un botxí regionalista preparat a caure sobre la figura del gran heroi nacional... per no dir l'infecta Manos a la Obra d'antena 3... rés de bò podem esperar.

Sobre els actors ja hi han alguns de fixos i d'altres que es rumorejen... l'anglés Tim Roth (nominat als oscars per secundari a Rob Roy, Mr Orange a Reservoir Dogs) encarnarà a Pere el católic, l'hongaresa Dobó Kata serà Na Violant (una bona actriu hongaresa que ja he vist a Szabadsag Szerelem una peli sobre la revolució de 1956), l'alemany Thomas Kretschman (Stalingrad o Blade II entre mil secundaris) com l'arquebisbe de Tarragona , Pete Postlethwaite ( In the name of the father o The last Mohican ) que supose farà de monjo templari, o el típics e insofribles actors espanyols: Juan Diego Boto com l'infant Alfons, Pepe Sancho (el horror sin nobre), Enrique Arce ( Al salir de classe) com Raymond de Moncada , o Gabino Diego, que provocaran l'horror més profund i l'indignació més absoluta... tranquils que els espanyols de SABINO ARANA no faran pelicules ... com deia La Bombi ¿porque seraaaa? ...

Obligadme a hablar vuestra lengua, a ir a los toros, a bailar sevillanas, pero si me obligais a ver vuestro cine os denunciaré a La Haya

Pareix ser que el paper estelar encara no està clar qui l'interpretarà ... pero alguns apunten a Jude Law... sí amics frikis (que sou frikis , cabrons) el "francotirador " Vassili Saizev a Enemy at the gates de Jean-Jaques Arnaud pot convertirse en Jaume I per l'art de màgia del cinema.... supose que l'ignorant de Jose Luis Escrivà desconeixerà la tradicional envergadura del rei històric (més de 1'90 metres, que el convertia en un gegant a l'època)... La veritat és que m'agrada aquest actor, pero no en el paper de Jaume I, si bè casi millor que l'interprete éll que no un actor espanyol ... almenys d'aixó ens salvarem.

No se com serà tot plegat, i vos dic que de veritat ... M'AGRADARIA EQUIVOCAR-ME !!! pero no pinta gens bè, sobretot per la direcció, recordem al infame Vicente Aranda en Tirante el Blanco.... em fan traure la vena patriòtica més homicida, la veritat, ja no només per malintencionats sinò damunt per "xavacanos" i mal professionals. Que deu ens pille confessats...

Ja siga castellà, moro o francés, per Sant Jordi que no passarà d'Oriola...

pd. A Roger de Flor que no el toquen , per favor...

La caricatura...

2008-03-23T12:59:00.000-07:00

Uff encara hi haurem de fer de tot en aquesta vida...

Per una vegada el dibuixant del Sport ha fet una caricatura que m'ha fet gràcia... vindria bè al post de baix...

... i damunt el València va i guanya... :-P

Que guanyen els nostres

2008-03-21T08:55:00.000-07:00

El model Kempes, en la transició van haver algunes esperances...

Ben sabut és, per tota la gent que em coneix, quines són les meues simpaties esportives i per quins colors m'agrada patir cada vegada que veig un parit de futbol o de basquet. Principalment el FC Barcelona i el Cd Castellón , a més de l'Athletic de Bilbao, són els culpables de més d'un disgust i d'alguna que altra alegria que vaig experimentant al llarg del meu cicle vital. Diuen que es pot canviar de cotxe, de casa, de ciutat o de dona, pero mai es canvia de club, i crec que és cert.

També saben quins són els més odiats per mi, el Reial Madrid principalment, el RCD Espanyol, i d'altres com el Mallorca o els equips Sevillans tampoc han estat sants de la meua devoció. No enganyaria a ningú, alguns ja hos saben, si diguera que alguna volta li he fet "botifarres" a la tele quan Scmidt, Fonseca i d'altres li marcaven gols al València CF, inclús quan aquest va anar a 2ona Divisió ja fa tants any que sembla una llegenda... No m'agradava Tuzon, ni Ortí i tot i que em feia gràcia Paco Roig pense que era un eixemple tópic de l'empresari valencià més caspós i absurd. I així ho pensava fins el 24 de maig del 2000...

S'enfrentaven les dos némesis , Real Madrid i Valencia CF, en una final de la Champions League. El meu amic Miguel va dir "No me puc creure que aço estigue passant..." i de sobte em va sembrar el dubte... un dels dos ha de guanyar... i vaig decidir. Com sempre apostar pel perdedor ha estat un constant en la meua personalitat, l'equip que vaig elegir va perdre 3-0 en un partit lamentable. Aquell dia vaig constatar perquè no soc del Real Madrid, un equip i una gent prepotent, màxim exponent del espanyolisme ranci i populista, que demostraren un cop més la poca classe i l'esperit de superbia que tots els estaments del Real Espanya (com li diu acertadament el meu pare) expandeixen als quatre vents cada cop que guanyen una copa. En canvi el maltractat València encara va tindre un altra oportunitat l'any següent contra el Bayern, i puc dir que mai he vist un disguts tan gran com el del meu company de pis aquell dia davant el televissor (era com un flashback a 1986 quan el Steaua ens va guanyar d'igual manera la copa, tot un trauma infantil difícil de superar). A més sumat a que alguns dels meus amics estaven a Milan per veure el partit en directe... doncs bè, alguna cosa et fa sentir implicat.
Més indignant ha estat encara, al meu entendre , per part de la premsa espanyola quan ha tractat de la sèrie de titols valencianistes com la UEFA o les dues lligues, o del meteòric ascens del Villareal CF a l'èlit futbolística estatal... que eixa és un altra.

No puc entendre el fet que en llocs com el nou Castalia es xule i es cante contra rivals com el Villareal, el València, l'Hercules o el Llevant i per contra, es puga veure tipos amb camisetes del Murcia, l'Almeria, el Salamanca, el Cadis i d'altres equips que són aplaudits tal volta des de el fons fins la tribuna. Una vesprada, sense anar més lluny, un personatge amb una camiseta del Castelló i sense dents, aplaudia a los de "su pueblo" el UD Salamanca i tot just després cantava allò de "Villareal aldea subnormal", supose que amb total coneixement de el cosmopolitisme que la seua persona (i part de la grada de Castalia emana) i "su pueblo" emanava envers d'una ciutat indústrial que podria "acaçar" a duros i a estudis no tan sols a Salamanca sinò també a gran part de la gent de la capital de la plana (amb el paleto de Guti inclós). Com a albinegro de cor i convicció refuse a aquesta gent com a castellonencs, com a valencians, i m'agrada exaltar un albinegrisme integrat dins d'un mapa esportiu exclusivament valencià (si forem independent jugariem UEFA i tot).

Diuen els vells que va existir de veres... pero jo no m'ho crec

De nou un equip valencià jugarà una final (tot i que li ha guanyat el tiquet justament al meu equip... de nou) i un servidor pasarà mil de la merda promadrilenya i proespanyola cutre que transmetran des de els mitjans de comunicació en favor del Getafe i apostaré ferventment per un València campió de la Copa del Rei i ho faré per a que el Symbol, Rubén Cansino, Isabel, Eduard, Elisa, Alejandro, Jaume, Paco , Cento, César, Silvia, Raquel, Ximo, Albert, Tico, Ruth i tanta gent que conec, la mateixa que va plorar a París i Milan com a Valencians, i que va riure i saltar a Gotebörg estiguen contents i no pateixen massa davant d'uns madrilenys (ja sabeu que un servidor els considere tan extrangers com un Francés o un Italià) que ben segur que seran amparats una vegada m´s per la España-del-buen-rollo-de-los equipos-pequeños (que no juegan contra el Madrid, claro) . Així doncs, que guanyen els notres i prou.

No hay que mezclar la política y futbol, siempre y cuando no sea la nuestra claro...

PD. I a l'eurocopa, que guanyen els més rubios i templats.

La Setmana Santa a Benicàssim

2008-03-20T19:26:00.000-07:00

Join the Klan, Save our land

El Dijous Sant Jesus i els seus col.legues feren el sopar d'empresa més famós que es recorda a l'història (almenys en la cristiana, ja que el sopar dels Omeies en 749 tambè és recordat en l'Islam), no ens quedà constància exàcta del menú, si algú imità a chiquito als postres, ni tan sols si feren cafè , copa i puro, i sense dubte no sabem qui pagà o si ho feren a parts... (el cert és que fora com fora Judas va fer un "sinpa" de proporcions bíbliques). Després la jarana pels baretos de Jerusalem i els més "gambiteros" acabaren fumant petes, prenent àcid i potant en l'hort de Getsemaní.

Tal i com mana aquesta tradició tant nostra, encara recorde els anys en els que el Dijous Sant imitàvem als clàssic i començava la marxa non-stop de 4 dies pel poble de Benicàssim , un via crucis de diverses estacions que acavava amb la crucifixió del nostre fetge i la resurrecció per menjar-nos la mona el diumenge ben entrada la vesprada. Era un ritual religiós estricte: entrada triomfal a Sant Hilari on les masses ens aclamaven amb rams i hosanes, preniem el ví amb cola consagrat (i que encara recorde en alguns dies de plutja a la gola), anavem a l'arrebato i al stop, i a la fí , les carpes vora l'aquarama que veien tancar la nit. Alguns lligavem molt amb les madrilenyes (com Juan Montolio i jo, va, i Rubén un poquet també...) , d'altres no lligaveu gens, pero la festa la teniem tots.
Ja fa uns anyets que aquesta festa a Benicàssim ha canviat. Ja no és només per la zona ZAS sinò que pareix ser que el món es regeix per modes i en estos dies de Setmana Santa el silenci s'apodera de la ciutat i ja no pareix quedar rés de el "desenfreno" d'abans... la nostra ciutat, com d'atres, morirà sepultada pel silenci de veïns , multes i policia local.

silenci dic? NO...

A algun llest, d'aquestos tan "mamons" que la nostra localitat produeix i exporta (tan sols hi ha que veure al regidor d'ARB per saber a que m'estic referint...), se li va ocorrer de fer una tamborada a l'estil "turolense", tant impropi de la nostra cultura valenciana. Aquestos éssers armats i vestits amb robes ceremonials "nazarenes" es pasejen impúnement pels carrers, en grups organitzats , una mescla de Carlinhos Brown i David Burke i que damunt tenen la "histriónica" indecència de descriure com a festa tradicional, amb respectives subvencions i publicitat. Espirtualitat enllaunada, genocidi cultural premeditat una vegada més pels sectors més ràncis de la població i amb la benedicció d'una parròquia que, una vegada més, s'apunta a l'artificialitat en tal de demostrar el seu poder de mobilització.
Supose que a Jesús, Pere, Joan i demés l'últim que vullgueren sentir el dia de resaca és a un tipo d'aquestos tocant el tamboret junt a les beates, i amb tota seguretat telefonarien a la Centuria Romana Local per a que multara a aquesta gent que atenta contra la Zona Acústica Saturada de la part més "inn" del vell Jerusalem.

El voodo en la plana alta una costum que semblava aliena...

PD. Xiquets ací tot se val: Elige tu tradición, monta una cofradia y las subvenciones caeran del cielo...

Let the Tibet Free...

2008-03-16T20:00:00.000-07:00

Les tradicionals models daneses que m'acompanyen als viatges, ultimament, s'agafen festa

Encara no fa un any que el sr Sos, Guillermo i un servidor mostravem "porte torero" per l'altiplà del Tíbet. Un vitaje de 3 hores desde Chengdhu a l'aeroport de Lhasa (a 95 km de la capital) i una estància de 5 dies en plè mes d'Agost entre les montanyes més altes del món, a 3900 metres d'altitud. Una superficie dos vegades la d'Espanya i amb una de les densitats de població més baixes del món, el Tibet és un ¿país? mundialment famós per la seua cultura i per la seua csituació tant geogràfica com política.

Un viatge per recordar, es clar, que ens transportà a una regió i una ciutat de caire mític i indiscutiblement pintoresca. Aleshores ja sabiem distingir entre l'ètnia Han i els Yao, i ara podiem tambè contemplar a les diverses ètnies tibetanes (dic diverses perque resulta que hi ha vàries) pero fins posteriorment no sabriem diferenciar els habitans de la vall de Lhasa amb els Naxi, i d'altres, lo qual no deixa de ser un handicap per tornar algun cop i seguir explorant la bonica diferència que la raça humana ens mostra per aquells paratges.

La ciutat de Lhasa no tindrà més de 200.000 habitants, un Castelló a 4000 metres, i consta de dos parts clàrament diferènciades. La part nova és una ciutat Han erigida al voltants del casc antic, plena de comerços moderns i edificis gubernamentals. La part vella està formada per edificis de baixa planta o com a molt d'una altura, fets de pedra, plena de comerços tradicionals i amb dos complexos templaris que jerarquitzen l'urbanisme i disposició dels edificis: Barkhor i Jokhang, centres espirituals indiscutibles de l'anomenat budisme xinés.

Amb amics com Richard Gere quie necesita enemics?

Ni el mal d'altitud, ni la lentitud dels autòctons, ni la vagància del senyor Guillermo ens impedí recòrrer la ciutat diverses vegades , viatjar tímidament per la regió i tindre un mínim de coneixement no turístic (I'm not a tourist, I'm a traveller) d'alguns aspectes del Tíbet i la seua gent (que hagués sigut major en el càs que haguèssim pogut contactar amb un Tibetà amic de Sergio que estudiava a Castelló...).

Un país indiscutiblement blaugrana

El cert és que en el país dels "Yaks" no ens setíem com en Xina. Controls de carretera per part de la policia i l'exercit, un règim de movilitat limitat en permissos (que mai vàrem veure físicament pero si que els vàrem abonar) ens mostrava la delicada situació que atravessava el poble Tibetà envers d'un enemic i ocupant implacable i contundent. Els succesos dramàtics recents que està vivint aquella gent et fa pensar lo absurda i incompetent que ès la política internacional. Ser una regió conquistada i colonitzada per Xina i que l'aternativa siga un estat teocràtic dels Dalai Lama la veritat és que no augura un futur massa esperançador per al poble (als pobles) tibetants.

Res es pot comparar a fer 6 hores de cola per aconseguir tickets per a Potala

Pd. Tinc moltes fotos del Tibet i de Xina, així com 18 cd's de video gravats per mi mateix, i que sàpies que la próxima casa que puc visitar potser la TEUA ....

La ciutat que mai no existí...

2008-03-12T19:37:00.000-07:00

Cuando sea mayor, me ire de fiesta a Spook Factory

Costa de vegades imaginar la història com una gran obra de teatre escrita, per dramaturgs més o menys afins a la comèdia o a la tragèdia segons la situació, amb l'intènció de constatar fets, dates i situacions i amb la fí d'amagar (o dissimular) els actors que en ella intervenen, convertint-los en personatges més o menys creibles en funció de les seues virtuds i en interpretació dels seus deféctes. De vegades aquest fet d'amagar el sentit de les coses per resaltar unes altres, cosa evident en les cròriques històriques, no tè tan sols una víctima de carn i ossos , sinò més bè moltes encarnades quan aquesta es refereix a un territori concret, i encara més a una ciutat. Dificilment trobarem un injusticia major en l'història més pròxima i tangiblement més interpretable que el devindre i significació històrica, antropològica, cultural i lúdico-festiva (si s'em permet l'expressió) que observem i sentim aquells que estimem el nostre territori envers del nostre cap i casal, la capital del nostre regne.

Si forem ignorants d'eixos que fan ciència miran les tapes del "yogurts", uns frikis arrematats o simplement uns malintencionats acadèmics amb poc que produïr i molt que agraïr, començariem el relat parlant de Tito Livio i la seua Història Natural per la fundació de la Valentia Edetanorum per veternas de les guerres contra Viriato al voltants del 616 ad urbe condita i que va ser poc després destruida per les guerres sertorianes del segle I b.c (és una història que començaria d'una manera molt valenciana, vaja) . El cert és que segles obscurantisme , destrucions i recontruccions , pertanyent a provincies, conventus i demés demarcacions territorials, la ciutat arrivà amb unes condicions aceptables a l'època visgòtica (la preferida por los españoles) i de la qual, no queda absolutament rés, d'ahi la seua importància i relevància posterior. Passat l'aventura visigòtica (i bizantina, potser?) els verdaders arquitèctes de la ciutat tan en sentit físic com espiritual de la ciutat de "Balinsiya" varen ser els musulmans. Tots sabem allò de la cava i don Julian, de Rodrigo el moniato i "la derrota de los visigodos españoles" a manos de los jinetes musulmanes i demés històries per no dormir. Pero el cert és que, tal i com es recorda, la verdadera dimensió política de la ciutat de València respón al contexte urbà musulmà. Una unitat urbana al costat d'un riu (aleshores) navegable i amb una important xarxa d'espais irrigats promté es convertí en una de les ciutats de referència del califat, així com jerarquicament influenciant decisivament un territori que comprenia des dels límits al nord amb Tortosa, al sud amb Alacant, Elx i Murcia, i a l'oest amb Albarracín, Conca i Saragossa.
És aqui justament on comença la verdadera història de la ciutat i la condemna historiogràfica ,amb persecució ideològica inclosa, que la caracteritza. Parlar de la València musulmana (sempre en un contexte popular, que és el que crea els patrons identitaris) ve a a ser caspós com un film de Mariano Ozores ja que es tendeix a remarcar personatges i fets puntuals que amb tota intencionalitat i crueltat desdibuixen el paper històric de la ciutat front a interesos identitaris aliens. Ja no es tracta només que s'anomene a Ibn Madranis (mandeeee?..) com a Rey Lobo de Murcia (quan sempre havia estat Rei LLop de València) o es reste importància al regne taifa de València (anomenant-lo Sharq al andalus, que vol dir la al andalus de l'est o de llevant) , personatges com el Cid (en valència 1093-99) i la defensa de doña Jimena i el seu gendre (ahi és l'altra) Ramón Berenguer III enfront dels Almohades són extravalorats en la història d'una ciutat que ja era gran i important abans d'aquesta gent i que ho seguiria siguent després d'ells. València era llavors la tercera ciutat més gran després de Sevilla i Granada en el territori peninsular.
La conquesta cristiana, episodi cabdal en la ciutat, obriria la porta a un paper d'una relevància fins al punt mai vista. És quan València, ara ja d'una manera constatable i documentada, pasarà a ser capital d'un regne estructurat d'acord a les noves idees "revolucionaries" del segle XIII. Un regne amb furs i costums, si bè venien inspirades per les lleis de Barcelona en el seu inici, que prompte s'adequaran a un espai territorial i humà excepcional de nova conquesta i de noves relacions socials entre els elements de la societat. La conquesta d'un espai que revolucionarà i promocionarà al seu monarca "Comitis Barchinonensis, rex aragonis, rex valentiae ..." com un dels sobirans més dinàmic de l'occident cristià i que desenvoluparà un paper cabdal en la expansió catalano-valenciana (per deu ARAGÓ NO TE MAR!!!! prou ja de mentides historiogràfiques castellanes) pel mediterrani, i si bè el segle XIV serà demogràficament desastrós, esdevindrà el segle XV com el segle d'or en la cultura, política i societat valenciana.
El demés és ben sabut, guerra, decadència , derrota ... 1522, 1707, 1939... la gent que mai va anar a amèrica, que mai va conquerir Flandes ni Milan, pero que va pagar moltes d'aquestes coses, la valencia de la taronja i l'arrós, de Sorolla i Blasco Ibañez, l'última capital de la república espanyola, de l'orxata i les falles, d'una ciutat vençuda que se li ha retornat la seua grandesa amb l'etiqueta i el rol d'una comunitat servil, d'una massa informe de descerebrats i serfs que ofrenen glòries a Madrid i als Espanyols a canvi d'una entitat folklòrica dins del cancerígen estandart identitari hispànic. La culpa sobretot dels valencians, que no hem sabut valorar-nos el suficient, ens hem enfrontat entre nosaltres per franjes de banderes, per titulacions de la llengua, per delimitacions provincials totalment artificioses i sobretot per abraçar lo aliè com un grau de superioritat no comunal, sinò individual, per demostrar que si som grans és a costa dels demés valencians com nosaltres.

Si Villa quan marcara un gol besare aquest escut, jo canviava de club

Com a nacionalista m'agrada apreciar els fets identitaris dels pobles, també dels castellans no us enganyeu, però demane respecte pels meus comentçant per la meua capital. O és menys recordar a Jaume I, als revoltats de l'unió, al regne d'homes lliures sense gleba o mals usatges, a la resistència contra els castellans en 1363 i 1364 (d'ahi les dos L de l'escut com a ciutat dos vegades lleial), ciutat de frontera entre enemics, del segle XV, de Pere Maça i Joanot Martorell entre d'altes, de les tropes dels "tretze oficis" declarant la guerra al rei espanyol en 1519, dels austriacistes , Basset i els Maulets a 1705, i perquè no, del crit del palleter (d'interpretació clarament territorial ), de la carlinada o de la resistència de la ciutat al fascisme o a l'infern de Nules en 1938... Elements històrics, molts d'ells tregiversats, edulcorats o nitidament oblidats per restar importància a la que avuí és la 3er ciutat en importància a l'estat espanyol, no tan sols en població, sinò en capacitat industrial, i que sembla de vegades que se la tracta amb una insofrible deferència.
No m'agrada ni la vela ni la formula 1, no soc del Llevant UD ni molt menys del València CF, i tampoc he de ser-ho per per estimar la història, importància i significació de la capital del país, del Regne o com collons vullguen dir-li. El cert és que aquestos dramatugs que escriuen l'obra de teatre del nostre país, deu sap qui els paga, s'han emperrat en transformar i manipular el fil argumental de l'obra per fer apareixer als secundaris com a actors i als actors com a simples secundaris, intencionalitat del director? sentit tràgic del argument? Més bè la malintenció de transformarla i transformar-nos a tots en un sainet, tal volta repetit i reforçat cada cop que les autoritats, autèntics enemics del llegat de la ciutat i tal volta cómplices dels contacontes de l'història, venent expresant sempre que saluden rient desde l'ajuntament i, encara més vergonyosament, desde la generalitat.

Una peli porno en falleres triomfaria com la cocacola

pd. Les dones valencianes i de les riberes i l'horta (aquelles que ho són i ho parlen) les més sensuals, lingüísticament eròtiques i templaes que hi han al món, collons.

Masters del Universo: SKELETOR

2008-03-11T17:56:00.000-07:00

El teclat de Lordi. Casualitat o una difícil infància en els 80...

És posible que alguns el recorden com un ninot de plàstic dur amb cap de goma i cintura retractible, que quan el soltaves donava uns mastegots brutals a tot aquell nino al que s'enfrontara, ja fora un click, un airgamboy, un g.i.j.o.e. oequalsevol altre "master de l'univers" menys mòbil (com triclops o ranman) i més baix en l'escalafó de comandament. D'altrés però, el poden recordar en les seues versions animades o cinematogràfiques (sí, sí, també van fer film protagonitzat per Dolph Lungren en el paper de He-Man i en el que Frank Langella encarnava al dolent Skeletor i que, extranyament, no apareix en algunes biografies cibernètiques de l'actor).

Siga com siga, heu de saber que la història de Skeletor és un cúmul d'infortunis. Amb el nom de Kelgor i com a cap de l'Assamblea del Mal es va enfrontar amb el rey d'Eternia per la supremacia de l'univers (com una assemblea federal d'esquerra unida pero amb gent de gimnàs), i és just lluitant amb el rei cos a cos quan esdevé l'accident que el deformà per a sempre i el convertí en el que és: Skeletor. El rei, a més, l'expulsà d'Eternia juntament amb els seus partidaris i així, com un pariah, dedicaria la seua vida a fer la guitza al rei i als seus descendents, amb l'objectiu de tornar algun dia al confortable castell de Grayskull.

A més d'una colla d'arreplegats estrafalaris a Skeletor se li va unir la sensual fetillera Evil-Lyn, una dona escultural i freda que tenia la costum d'anar sempre en bikini i a la qual skeletor no va tocar mai ni una mamella (encarnada en la pantalla per Meg foster, que anys després treballaria amb Rutger hauer en Blind Justice o amb John Boorman...looor.... en La selva esmeralda... per cert, en Masters of the Universe tambè apareixia una adolescent anomenada Courtney Cox.. pero és un altra història...). Supose que amb un humor de gossos i més calent que un rabossot a Skeletor li quedaven poques opcions per a portar una vida digna i enlloc de tornar a montar l'assemblea del mal, va decidir treballar per a si mateix (suposem que controlant l'assamblea gràcies a tipos com Mer-man, Triclops o Two-bad i explusant o fent dimitir a aquells que se li oposaren) i encarnar per si sol tot el mal que pogués haver, ara ja no es parlaria de maldat, es parlaria de Skeletor.

Tan se val no saber de que es tracta el secret de l'univers soterrat a grayskull (per a alguna cosa és secret), tan se val no donarse conter que detràs de l'identitat secreta de He-Man s'amagara el princep Adam d'Eternia (lo qual diu poc de skeletor, ja que la diferència és que un va despullat i l'altre no, si pensaveu que Louis Lane era com rompetechos al no reconeixer a Superman com a Clark Kent, lo de Skeletor és de jutjat de guardia), pero lo pitjor en la vida de Skeletor és que es que es quedà tot sol lluitant per imposibles i per dedicar la seua vida al mal i als frikis, enlloc de formar una familia i buscar-se un bon treball.

En les assemblees d'IU cada cop son més ortodoxos i menys corporeos

PD. Vosaltres ereu de cliks? airgamboys? g.i.j.o.e. ? masters del universo? o barriguitas?

Guanya Espanya... als punts

2008-03-09T16:25:00.000-07:00

ALL RESISTANCE IS NOT FUTILE

Aclaparadors resultats electorals que presagien anys de tirania espanyola no només al país valencià (on el Pp puja més encara... em pregunte si tindrà sostre) sinò que s'extén al principat de Catalunya(quins temps quan encara era nacionalista) i Euskalherria. Baixen les forces de la llibertat dels pobles en tots aquestos llocs com tambè el BNG a Galicia i la desaparició de la Cha a l'Aragó. Almenys els espanyols d'IU s'esfonsen amb només 1 diputat (el de madrid, recordem que els de catalunya pertanyen a IC) dels 20 que arrivaren a tindre amb el nefast Julio Anguita.. mal de muchos... doncs això. Tot hi ha que dir que coincideixo amb l'anàlisi del moniato de Llamazares sobre la "tsunami" bipartidista (mentres es lamentava per l'injusticia de la llei electoral... es clar que mirant a d'altres forces que tenen lleugerament més diputats que ells i que són, extranyament, els nacionalistes). Les forces territorials han estan tocades pero no totalment vencudes...

Els meus hem fet la gamba de nou, cosa que alguns ja esperaven, i que jo em resistia creure al estar profundament enamorat del nas de la candidata per valència (i d'altres coses que un cavaller no diu). Així que .. ajo y agua ... que diuen els castellans. Espere que replantejem les coses i que es puguen millorar ja es clar que la feina del nacionalisme valencià és la d'estar en les corts valencianes al 2011, i deprés ja vorem.
Au vaig a dormir que demà escomence el preparament per a les oposicions... i per a Estiu 2008:objectiu csa... què és això? ja voreu he he ...

Bona nit.

Hoorah for the bonnie blue flag that bears a single star

pd. Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer... ;-)

Pel món amb "cultura ajena"

2008-03-05T08:09:00.000-08:00

quien le haga cuernos a zapatero no sale en la subvención..

Avui he llegit a "El País" (eixe periòdic de pogres i gafapastas) una d'eixes notícies que provoquen sarna: "Zapatero explica sus 'buenas noches y buena suerte'". En clara alusió a la popular frase d'Ed Murrow en el radiofònic See it all i popularitzada en l'orient capitalista per la película de George Clooney "Good night and good luck" (a la que supose que Zapatero es referiria i que deuria haver llogat en el videoclub la setmana pasada). El president del govern acavà el seu discurs parafrasejant al locutor radiofònic perseguit pel macatrisme als anys 50, tota una mostra de la cultureta "bon rollil" i guai del paraguai que ens tenen habituats els nostres amics (i socis, en alguns casos) de la progresia ibèrica més hilarant.

Lo més esfereidor és que el president del govern, cómplice amb el seu públic, va voler acavar així un encontre en el Círculo de Bellas Artes de Madrid amb "el mundo de la cultura" (tal i com diu la persona que signa l'article) i que ho va fer per a que "nuestro país sea sinónimo de paz en el mundo, y alegría porque vamos a ser los primeros en llegar el 0,7% para luchar contra la pobreza en el mundo". Que guai! es nota que els sociates són del món de la cultura, frases així, un lloc així, una gent així... levantemos nuestros mecheros y recordemos a John Lennon sus gafas y su sombrero. Pero lo millor és la foto (dalt linkejada) i el personal que acudí a la crida del món de la cultura... Joaquin Sabina (este no era de IU!? va a ser que no...), Jesus Vazquez (Vip guai...) , Nuria Espert (lo que demostra que encara està viva...), Concha Velasco (ah, és una bruja, una bruja...), ALVARO DE LUNA (sí, el algarrobo apoya a ZP, tot un bandoler de 1808, i curro jimenez a qui vota?), MIGUEL RIOS (el anticristo del rock, la conferència episcopal tenia raò...) i el periodista es queda ample al dir "entre otros"... què? i quienes són "los otros", en quin forat viuen?!!.... M'haguera agradat estar allí junt a Pedro Vera, James Manson i Mohamed Ata.
Aquesta reunió de valors de la "cultura" i el bonrollisme pareix ser la resposta a la reunió de Rajoy amb els esportistes espanyols, els quals, li donaren suport explicitament. Niurka Montalbo (eixa espanyola que és negra) , Coral Bistuer (que li fotia al seu home) , Almudena Fernandez, Abel Anton, diverses judokes (tot esportistes en falta de subvencions) i com a guinda Emilio Butragueño i Lolo Sainz.... aaaaaah ahi te he pillado Rajoy! estos ya eran del Pp antes... El Pp apuesta por la testosterona y no por la neurona, es podria dir.
Tot un circ de cares conegudes per esgarrapar uns quants vots els uns, i unes subvencionetes i càrregs els altres. Alta política , sí senyor, a tots aquells que criticaven als EUA perque chuck norris , ron hadfort o Jack Nicholson suporten als seus candidats els dic... merda! almenys són gent rica, famosa en tot el món i que no necesiten subvencions... o anem a comparar a Miguel Rios amb Twisted Sister, a Concha Velasco amb Nicholson o a Alvaro de Luna amb Chuck Norris?. Spain is diferent, realment.

Matar franceses en 1812 no te excluia de las listas electorales

I ara dic... en el Bloc deuriem fer el mateix? buscar estrelles en decadència i fer-les cantar la nostra cançò? Si hi han projectes d'això, per deu, deixeu-me participar... Ja estic veient els titulars... Enric Nomdedeu explica su "alegría que son dos dias!" en el acto celebrado en Mislata junto a Lucia Lapiedra, Celia Blanco y las estrellas de l porno que piden el voto por Bloc-Iniciativa... oh no és bonico somniar... :-P

Por favor, que alguien me sacrifique

pd. acabe el post i no dic rés de Llamazares? Pos supose que com no faja un acte amb Pepa Flores...

Eleccions a Espanya. Emoción , intriga y dolor de barriga

2008-03-02T14:51:00.001-08:00

El voto de la izquierda no debe dividirse

Pot semblar trist pero és així. Estic totalment desganat davant d'aquestos comicis, tot i que, com sempre, aniré a votar. Són eleccions d'eixes generals espanyoles, i com cada any que així toca la gràcia està en si guanyen els espanyols de dretes, els espanols d'esquerres i si els espanyols de la flauta i la plaça funcionarial (no ens enganyem, en Iu ja no hi han ni llauradors ni obrers de la metalurgia i lo de la falç i el martell ha passat a millor vida) arriven al 5 % per a continuar eixint en la tele.

La història del perqué no te gaire secret. Ja fa uns anyets (pos 13, si no em falla la memòria, ara en tinc 31) que vaig decidir que aquestes mans no aportarien ni un vot a un partit estatal i que en el càs que així fora la força dels deus de les taronges, la paella, l'orxata i demés divinitats que protegeixen tópicament la nació valenciana (aixina ens va , amb deus tan cutres) farien que se'm gangrenaren les mans i el piu només entrar al col.legi electoral. Pot semblar estúpid, pero jo, que soc un home devot, virtuós i temerós de les forces inexplicables de la naturalea, faig prou càs a aquesta superstició personal.

Cada dia que pasa, cada noticiari que veig o cada periòdic que puc llegir (sense adormir-me) estic més convençut que l'espanya de juan carlos y la cohorte real, el castellano de lengua no impuesta (haw haw), el real madrid i la lfp, fernando alonso, los triunfos de las categorias sub-16 de las selecciones de canicas, el jamon ibèrico y su peste porcina, el 1er país en trasplantes de pestañas, la dieta mediterranea sana y sin calorias, la gente bulliciosa y que no folla más de dos veces por semana, el primer consumidor de cocaina europeo, la virgen del pilar, la inmaculada y sus puentes nacionalistas (o nacionalespañolistas) de cultura filisteolaicoreligiosa, de sabina y aute, de ramoncin o mago de oz, de la cultura del buen rollo , la ñ y las bodas gays (que guais, que guais), el patriotismo enlatado vendido en el carrefour con una bandera nacional de oferta (la qual per deu, ja que no es poc cremar, tal qual seria bò pergar-li un moc) , las pelis dobladas al castellano por comododidad para teñir el egoismo y la incapacidad, de la izquierda indivisible, de la derecha inquebrantable, del raul a la selección (o no) y la eurocopa, de los españoles que quedan octavos en el marathon, de la historia guay de españa en fasciculos (1812, 1833, 1868, 1931...)...ect...ect ect... ja n'estic molt , pero que molt fart. I no pel fet esencial de la espanyolitat intrinseca i etnólogica, sinò per hipocresia i la falta de vergonya que té l'espanyol progre davant de tot aixó.

Els altres no ho tenen tan fàcil. Els espanyols de dreta tot i que ho tenen més clar, els costa més fer un discurs que no provoque la risa. A la llarga la españa que devia fer més por... eixa de franco, de las glorias imperiales , del sol que no se pone, de la disión azul, del Cid o de los últimos de filipinas ens acava fins i tot fent gràcia, fa riure per la seua retòrica caduca, sobada i desfasada. Aquestos agredeixen a la democràcia frontalment per destruir la diferència que no els convé, els altres ignoren o proscriuen aquesta diferència per fer que la democràcia la destrueixa corcant-la i asmilant-la fins fer-la desapareixer sepultant-la a base d'universals d'opereta, el nacionalismo es malo lo aprendimos en las tapas de los yoghurts (claro, todo nacionalismo que no sea el nuestro). Resumint España de la "formula 1" i els acudits del "aleman, el francés y el español" és molt més destructiva i perillosa amb la disidència que la de Felip V, el general Sanjurjo o Blas Piñar.

Es clar que, el diumenge guanyaran els de sempre, i un servidor després de votar i sentir-se agust de fer-ho als valencians que no eixiran, se n'anirà al castalia a menjar pipes i després es sentarà a vore els resultats davant la tele, amb una pizza i unes cocacoles. A la llarga, una nit electoral a les generals és com sentar-te a veure una superbowl o uns play-offs de l nba... uns tios estrangers que corren amb jugades assajades i donen espectacle... tan sols demanaria que en aquest càs també foren majoritàriament negres i que no gestionaren els nostres impostos ni destruiren la nostra cultura.

la oveja asesina votara Zp para que no ganen los malos

pd. Ja m'es casi igual, PPCC, Regne de Valencia o País Valencià... per salut pública, independència ja. :-P

Deep in the south of slumber (trad lliure Una Magdalena per a recordar)

2008-03-02T01:25:00.000-08:00

I am a man of constant sorrow
I've seen trouble all my day.
I bid farewell to old Kentucky
The place where I was born and raised.
(The place where he was born and raised)

For six long years I've been in trouble
No pleasures here on earth I found
For in this world I'm bound to ramble
I have no friends to help me now.

[chorus] He has no friends to help him now

It's fare thee well my old lover
I never expect to see you again
For I'm bound to ride that northern railroad
Perhaps I'll die upon this train.

[chorus] Perhaps he'll die upon this train.

You can bury me in some deep valley
For many years where I may lay
Then you may learn to love another
While I am sleeping in my grave.

[chorus] While he is sleeping in his grave.

Maybe your friends think I'm just a stranger
My face you'll never see no more.
But there is one promise that is given
I'll meet you on God's golden shore.

[chorus] He'll meet you on God's golden shore.

pd. perque son estos dies els que valen la pena de contar... i hi ha que estar ahi per a contar-ho.