Rick s Bar

En el bar de Rick no se permite la entrada a madridistas

No se perque ara em venen a la memoria els freds matins de Budapest. Pot ser tal volta perque ja de bon mati (si, de bon mati, quan vaig a classe despres de dormir 3 hores per culpa del meu maleit insomni) en Amman fa un sol que vaden pedres. En la capital d hongria un servidor rebia classes de llengua nativa en una academia privada al costat del nemzeti muszeum, en el cor de Pest, no molt lluny de la kalvin ter. Alli ens juntavem una serie de personatges curiosos que sempre recordare: Marc, un Holandes economista cassat en una hongaressa adicte al haxis, a la musica electronica i gran aficionat a la fotografia, que llogava el seu pis en el centre d Amsterdam per treballar a temporades en l universitat politecnica de Budapest i pegar-se la vida padre, tot i tenir 2 fills; Ryan, un personatge d Ohio que mai vaig saber que feia, pero que s havia cassat amb una nativa i li agradava molt pescar al Balaton i pillar unes sepies d Arany Aszov que marcaven epoca; Tobias, un estudiant de fisica d Uganda, negre com el carbo, que li agradava ballar i estudiar poc; i per fi, Ugo Nobili, un exjugador de Rugby profesional del Bolzano, antiberlusconia convensut i representant de ceramica, separat a italia encontra l amor a hongria en una noia fantastica, triatleta profesional.

Encara recorde quan parlavem a la cafeteria de l academia sobre histories i temes diversos. En un hongares rudimentari que encara conserve i en l angles eixe de pandereta que tots coneixem , la vida no tenia ninguna pressa. Tampoc importava la religio i la nacionalitat, tots erem rebels d alguna cosa: Tobias seu pais convols i cruel, Ryan recordava a George Bush cada vegada que li feia mal el cap, Ugo parlava del inter i odiava al cavaliere, enfront d ells jo els parlava del meu pais que no existeix i de l estat de cretins en el que em toca viure, mentres, beviem cafe i xocolata dessertors de tota responsabilitat i amb la conciencia tranquila que debia esser aixi.

Be, doncs gairebe 4 anys despres, de nou estic en una situacio similar. Aquesta volta, tot i que encara no conec a ningu, veig que sera diferent. Les classes universitaries no son les academies privades, aci hi ha un titol en joc i la gent, tal i com he vist a l escola oficial, no pareix disposada a parlar l arab per gust i antropologia. Part de les meues companyes son Ruses o Rumanes casades amb un jorda que aprenen arab per a parlar als seus fills, hi ha un rus ballari que tan sols vol ballar, diversos matrimonis de menys de 27 anys americans, una alemanya d eixes que saben anar per la vida, un hongares que te pinta de ser del fidesz, un hindu anomenat SORESH (ho jure), una sudafricana, diversos australians i un parell de suissos. Gairebe tots estudians universitaris, repetint i agafats a estereotips nacionals.Tot pot ser que cada cop soc mes vell per integrar-me amb la gent i que per sort confie en que alguna gent fa 7 o 8 mil kilometres per viure en un pais exotic no tan sols per a anar als viatges que organitza l universitat pero be, ja veurem. Espere que la cosa millore o deure d explorar tot sol l orient mitja.

Mira xati, este es el millor pianista negre dels Paisos Catalans i

a aquesta copa aconvide jo que no soc castellonero...

Amman, regne Haxemita de Jordania, 11 e dia de Ramadan de l any de l hegira de 1425.

pd. per cer, la c trencada i els accents en aquest teclat son una utopia...