La noche de los socialpatriotas

Busca los numerosos signos españafascitas en esta foto (foto publicada por marca, hoy, para mostrar a la impoluta afición española).

19:30. Agafe el cotxe per dirigir-me a Castelló, on La Resistance ha acordat una trobada amb cervesses i menjar xinés per contemplar el partit final de l'eurocopa 2008 entre la selecció del espanyols i la dels alemanys. Una cua inmensa de cotxes es dirigeixen cap a la capital de la plana, per sort, tinc temps per arrivar ja que el partit és a les 20:45.

20:15. Finalment arrive a la mansión acordada i toque al timbre. Dos "mortifagos" m'obrin les portes on Lucius Malfoy (o si no acepten les comparacions literàries l'anomenarem Ciudadano X) i el seu gos (que anomenarem Gos X) m'esperaven per veure la possible victòria d'alemania i la derrota dels nostres enemics polítics. Tot i que hi havia possibilitat, Moriarty o el ciutadà Y, més absort en el seu negoci que en un esport que no li agrada, decicí no vindre al contuberni. La cervessa budwweiser, manualment elaborada pel zombi de Hoover i Donald Rumsfeld, no era una raò de pes i decidirem cridar al restaurant de fuman chu per a que Mao Tse Tung enviara al dolent Al Leong (sí, el "chino" del equipo A) ens portara la ternera con salsa de ostras malvadas, tallarins de l'eterna malicia i arrós xinés "lucha de clases". Hi havia que estar alimentats, tant en càs de derrota com de derrota dels altres.
D'altres personatges que m'havien expressat la seua maldad, per raons ben diverses que les nostres, feien tasques ben diferents: Darth Vader o ciudadano V tenia partida de rol i l'animava l'idea de la paella que li pagarien en el càs de guanyar la porra de conselleria, on havia apostat per alemania des del començament de l'eurocopa; Darth Maul o ciudadano D veia l'espectacle des de la Vall, on conseqüent a les seues idees apatrides i temerós d'una exaltació patriòtica sense precedents, canviava el paquet del seu primogènit mentres pensava en la victòria teutona que almenys el deixara dormir tranquil. No tinc notícies del comunicador enmascarat o ciudadano C, pero supose que estaria en algun laboratori malvat de la ciutat de Barcelona amb la camiseta alemanya enfundada, així com el dr Infierno o ciudadano J, que en algun lloc del grau faria força per la derrota inmisericode d'aquells que desde la grada pensaven en com portar al tribunal constitucional al seu lehendakari.

Nuestros planes de crear superfutbolistas comprometidos en los 80 a partir de genes de Rudi Voeller y Joan Fuster, que evitaran algo como lo de ayer, fracasaron como se observa en la fotografia.

20'45. Comença el partit, no sense abans les càmares del grupo prisa enfocaren i entrevistaren a Zapatero, Fernandez de la Vega, Ramon Calderón, Fernando Alonso, Juan Carlos de Borbón, la plaza "roja" de Madrid, y les parcartes de Tomelloso, Cuenca, Toledo, Soria y demés llocs del tercer món i la tercera fase per mostrar-nos com l' infinitat de banderes rojigualda, bous d'osborne, banderes franquistes, tipos vestits de toreros i amb ñ en la camiseta i rubies tintades enbotifarrades amb la "roja", ens separava als dos malvats asistents (e inclús al gos X) un parell de quasars antropològics de distància de la realitat social d'un estat, que amb molt mala gana hem de compartir.

No relataré el partit, pero sens dubte l'esglai de gos X quan Torres marcà el gol ja vaticinava una nit difícil, ajudada per uns alemanys que disten molt d'aquells Bremhe, Mathaus i Klinsman , d'un porter com Lehman que pareix una copia "falomir juegos" del gran Kahn (amb perdó del valència cf) que tantes nits màgiques ens ha fet viure.

21:30. Al Leong arriva amb el menjar i s'ens uneix al patiment Evilyn o ciutadana M, que contemplava impasible com Malfoy o ciutadà X i un servidor o ciutadà P llençavem insults al descans a totes les personalitat de la espanya guai en enfocaven en la grada.

La segona part és la mateixa història, desesperació per als dolents que a 3 minuts del final començaren a sentir les primeres explosions de joia de l'espanya constitucional i futbolística, davant la deseperació de gos X.

Per als asistents, que no haviem naixcut quan l'espanya de Franco guanyà l'Eurocopa del 64, era una nova experiència.

23:00h. Surto capcot de la casa i em diposo a gafar el cotxe, aparcat prop don estava La Nau, pel camí em vaig creuant els primers grups de Monguels amb banderes estatals i bous osborne. Una vegada dins del vehicle engantxe la ronda camí a castalia, desconeixedor que els socialpatriotes es reunirien allí per mostrar el seu orgull de vencedors. Si ja en grup de pocs semblen ridículs, en grans masses ébries he de confirmar que donen pànic. Vaig començar a creuar-me amb les primeres (no poques) banderes preconstitucionals i càntics de "viva españa" y "polaco el que no bote", mentres mirava de reull la bossa marró "invicta" que porto sempre (i que tenia en el seient del cotxe) on llueixo orgullosament l'aguila de la dinastia Piast amb l'anagrama brodat de Polska (junt a l'escut megafriki de William the conqueror). Esclar que els trets no anaven per ahi, pero em feia gràcia de totes formes.

Malfoy, val seguim el futbol vestits de gris amb guants i passamontanyes, perdent els nostres i a quasi Juliol, pero almenys posa la tele i guarda el transistor amb la COPE...

23:25. Ja arrivava a Benicàssim amb grans dificultats de circulació quan se m'ocorregué la brillant idea d'anar a la seu del nostre partit, del qual per cert, un parent molt pròxim meu és càrreg electe municipal, i que ja havia sofert 3 atacs en els 2 darrers anys per part de la gent que anit celebrava la victòria futbolística. Per sort la festa dels socialpatriotes no era darrere l'esglesia i es dirigien cap al sud de la ciutat, cap a la plaça de les corts valencianes.
Vaig creuar la Perez Bayer i m'encaminava cap a casa seguit el carrer Sant Tomàs, rodejat de grups nombrosos de veïns que celebraven com el seu país guanyava. Es tracata aquesta volta de cares conegudes, habituals del dia a dia, en molts cassos ebris i visiblement exaltats. Alguns instaven als vehicles a que sonaren les botzines . Ahí vaig començar a esgaliarme de debó. Aquella gent no era anónima, al igual que la persona que conduïa aquell Alfa Romeo 147 de 2000cc i 120 cavalls, pel cantó del Koppo aparegueren les primeres banderes preconstitucionals i per a més esglai davant del royalty vaig distingir (el que avui m'han confirmat) com 2 banderes alemanyes oficials des de 1934-1945, que juntament amb algunes nacionals portades per adolescents, pares de familia i dones majors, formaven part de la gran comitiva asistent, la qual ignorava a aquells grupuscles, fent-los així partíceps de la festa.
El carrer del Brayton i l'escola menudets cap a baix em va permitir sortir al bulevard pel carrer Colón, rodejant les Corts i entrant al meu garatge cap a les 23:55. Obviament el ciutadà P es negava a creuar amb el cotxe la massa de gent per temor a ser advertit , veïns de tots els colors d'espanya (com diu el ciutadà Palpatine al seu blog "lo més paregut a un espanyol de dretes és sempre un espanyol d'esquerres") que encara recorden d'aquell torracollons en quintos que discutia sobre portar banderes d'espanya, entre d'altres coses més recent, com ser membre d'un partit al govern d'inclinacions no massa amigables amb els socialpatriotes que allí es reunien. Mé s ancara quan en el periòdic "El País" havien publicat una enquesta on els portaveus dels grups perifèrics espresaven el següent: els bascos de "Spectra" es mostraven obertament partidaris de la derrota espanyola, el dolents catalans de MAD no s'expresaven per por escandalitzar als benpesants espanyols que desdejunaven amb el "pravda" polític de prisa i el "alcazar" esportiu de recoletos com a lectura estomacal, els demés grups maliciosos responien amb evasives.
Com a bon integrant i simpatitzant de la "internacional nacionalista de la peninsula ibèrica" agafar una via alternativa per a circular no em suposa un gran problema.

La tronada , que no la policia, acavà per disgregar el tumulte cap a 1:30 de la matinada i jo parlava amb "Caste" una elfa paladina de nivell 68 que corria pel Old Tarren Mill amb l'intenció de salvar a Thrall d'una mort segura a mans del humans de l'Alliance de Stormwind. El seu alter ego, un mig dolent anomenat Rasputín o ciutadà G, no havia variat la seua activitat cibernética per mols Torres que marcaren i molts socialpatriotes que desfilaren. Havia vist un partit de futbol mentres es dirigia cap al passat de Azeroth i prou.

I tú? perque no te n'alegres que guanye España?...

Aquest matí, tot i evitant la televisió he enxufat el mobil i he vist dos missatges. L'un del ciutadadano D on la seua dona sugeria socarronament que anasem junts a celebrar la victòria nacionalespanyola (del meu dni) , cert és que és de les poques persones que pot fer-me aquest tipus de bromes en aquests moments, jo amb ella aniria on fora (amb el significat més cast de l'expresió, es clar , i amb el permís del seu "característic" marit) i l'altre de Tierno Golluna o ciudadano T que desde Sabadell referint-se al que deu haver viscut a la seua ciutat proclamava: Purria espanyola. Cuanta raó tens, Mr T.

pd. La próxima vegada que els espanyols juguen una final aniré de vacances a algun balneari d'Hernani, Intxaurrondo o Renteria, ben segur que la meua salut mental ho agrairà.

La nova dictadura

Los nacionalismos africanos molan

"Solo le responderé al Lehendakari con 3 palabras: Constitución, Constitución, Constitución". Crec que ja tenim poc a dir del Psoe en general i amb De la Vega, la reina de las cuneras, en particular. El cert és que comprenc (ja ho comprenia abans, pero cada cop em done més per aludit) el perquè el Pp guanya a València per pallissa. Si gent com Arias Cañete, Pio Cabanillas, Acebes, Zaplana o Aguirre feien "vegonya aliena", la veritat és que aquestos del Psoe t'encenen els nervis. Res ha canviat, i tot està canviant d'una manera vertiginosa.

L'altre dia un amic meu em deia una frase que m'ha fet pensar: "No son buenos tiempos para pensar diferente". Supose que encara menys per a expresar que penses diferent. El segrest de la revista "El Jueves" l'estiu passat, el juí (reobert per cert) contra Rubianes per alló de "España es una mierda", la bomba en el teatre de Leo Bassi, l'assasinat per joves espanyols d'un antifeixista al metro de Madrid, l'apallissament del concejal del Bloc en Russafa, les agresions amb navalla de dos joves a Castelló per part de joves espanyols, la bomba a la seu del Bloc a València el darrer 9 d'octubre (també a la seu d'ERPV), l'intent d'agressió del concejal del Bloc al Port de Sagunt, l'assalt i intent d'incendi de la seu del Bloc de Benicàssim (ja és el tercer cop) , la detenció i llinxament d'una amiga meua per part d'un municipal a Castelló, junt a d'altres coses que no conec i que millor potser que no conega. Fets puntuals, diran alguns, pero de fets puntuals de vegades s'escriu la història. Mana qui mana a Castelló i València, diran alguns, pero la veritat és que després d'anys de militància al Bloc Jove puc assegurar que les poques vegades que ens hem sentit insultats i agredits en els nostres drets ha estat per part de gent socialista. Curiositat.

Que passaria si a l'esportista de la dreta el sotmeteren a una campanya de desprestigi professional i persecució ideològica com s'ha sotmés al de l'esquerra per participar en una selecció nacional no-catalana? Potser els catalans serien intransigents i protofeixistes?

La veritat és que la societat espanyola, junt amb nosaltres, està canviant. I no m'agrada el que veig, ni als mitjans de comunicació ni al carrer. La ciutadania convertida en veinatge, la monarquia convertida en una institució televisiva, la cutror i el populisme esportiu convertit en patriotisme, les lleis judicials i el tribunal constitucional convertits en una éina política de dissuassió i càstig, el discurs polític és una consecució d'eslogans estrets dels fonamens més cursis d'una comunitat de veïns de conveniència, l'universitat venuda a les subvencions i al bromur de la conveniència institucional, ect... ect... ect...

Cada cop es veu més clar que anem dirèctes cap una nova etapa d'autoritat, pero d'una sensed dictadors de carn i ós, sinò de la consciència colectiva que viu dins de la comoditat de la gent. Una dictadura de la majoria constitucional, de la no-violència, del bon rotllo i l'aborregament, dels veïns egoistes, de la consciència paternalista, de la tolerància limitada a no tolerar l'intolerable, a no alcançar l'incalcançable, a dir de tot menys el que no és pot dir, a pensar en tots els colors menys en aquells que no ens agraden, a plantejar només les coses que ja tan sols ens han vingut plantejades. Una societat sense sacrifici, que poseeix les eines d'anar més enllà pero que es sent segura dins de casa i li aterra mirar enfora.

Si tienes que hacer humor, más vale que cuentes uno de Lepe con acento falso andaluz, porque si no...

El final d'aixó és facilment predecible: reforma constitucional "a bombo y platillo" amb la cara de Felipe VI en portada d'un referendum d'eixos sí o sí que molen de veritat, a l'estil constitució europea pero en "rojigualda", amb fernando alonso, Perez-reverte, Villa, Raül, Aragonés, Amenabar, Bisbal i Rodolfo Chikilicuatre en el càs que faja falta o estiga viu, i sobretot amb tots aquells babaus que els heu rigut les gràcies aplaudint i que no us haveu donat conter que "Constitución, Constitución, Constitución" no són tres paraules, sinó una de sola repetida tres vegades la qual, val a dir, alguns ja no creiem gaire que signifique rés de rés.

Arizmendi y todos con la roja

pd. "Ves a cagar" sí que són 3 paraules, les que deuria dir el lehendakari al conjunt en general de l'espanyolitat...

El niño que no hablaba castellano

De vegades, parle Castellà... -Collons!

Erase una vez, en un pueblo de Girona de cuyo nombre no quiero acordarme, un niño que no hablaba el castellano. Es cierto, me lo dijo mi primo el que trabaja a desgana en la administración catalana (a la cual ha accedido por necesidad y quiere abandonar presto) , que lo ha visto.

Obviamente se trataba de un niño infeliz. Incapaz de comunicarse con el 50% de sus compañeros, de ver el 85% de los canales de televisión, de leer el 75% de los libros de la biblioteca, de ordenar cosas a sus mascotas y, sobretodo, de estudiar para convertirse en un hombre de provecho. Para colmo, sus padres lo consentian, al igual que muchos de sus maestros, pues solo le hablaban en un oscuro idioma medieval parecido al francés. Vivía en un mundo rodeado de duendes pequeñajos y malevolos, que con gran atrevimiento y mucha desvergüenza falseban la historia, inventandose patrañas y mentiras sobre gente que ni siquiera existió. Basaban su bellaquez en el victimismo de no-se-que-guerra y no-se-que-prohibición-de-300-años para imponer el catalán no solo en las casas de la gente, sinò también en a las escuelas, en los negocios y también en las universidades! maldita sea! Pensaban que siendo pequeños y aldeanos serian más importantes.

Un dia, un señor barbudo que decía ser filósofo y un señor coletudo que decía ser actor, se hartaron de esta situación y junto a otros señores , olvidados tiempo ya por las subvenciones estatales, decidieron crear una plataforma llamada el Foro de Babel para que justamente este niño (y otros como él) pudieran hablar y respirar en lengua castellana. Contaron rápidamente con la adesión de un señor político cejudo (cuyo partido no dejaba de ser comparsa en la generalitat), de algunos catedráticos anaftalinados y con la delegada del gobierno de madrid (famosa tanto ella en 2000 como su padre en 1958, de reprimir con violencia gratuita sendas manifestaciones estudiantiles) , también se unió un personaje que decia ser escritor y habia formado parte de ETApm en sus tiempos mozos (por aquello de que con txapela y pasamontañas se ligaba más en los 80) pero que hoy, arrepentido de su adolescencia, se habia unido a esta comparsa de linguopatriotas en su santa cruzada.

Estos buenos señores, fundaron un partido político en Cataluña, alentaron a otros a hacer lo mismo a nivel Español, para pedir que no solo el castellano fuera protegido, sino que todas las competencias de educación y ya de paso, de sanidad, pasaran a manos del estado central, acabando así con la disgregación que los duendes malvados llevan practicando los últimos 25 años.

En Soria, los primos de ese niño hablan castellano perfectamente y leen el quijote...

Esos señores, ahora vuelven, en la España de los gilipollas del chikichiki, alonso, el roland garrós y la eurocopa con el lema de Para una lengua común, y desentierran la leyenda urbana del niño para hacerse fuertes. Claro esta que ahora ya no mandan los duendes, en su lugar hay un tipo llamado Montilla que niño no hablaba catalán, pero como ha vivido en una sociedad xenófoba, con ambiente de crispación, intolerancia y nacionalismo catalán, pues acabó hablando vernáculo.
Claro que estos señores, de los 700 millones de personas que hablan español, no fueron nunca a Nuevo Mexico, tampoco a Puerto Rico o a California (territorios históricos de habla castellana y donde la presión demográfica hace que esta lengua se revalorice) ya que los americanos tienen malas pulgas a la hora de hablar de lenguas oficiales. Tampoco insistiran mucho en Euzkadi, los vascos también tienen malas pulgas cuando les tocan lo suyo en demasía, y la leyenda del "niño vasco que no hablaba castellano" es demasiado imaginaria en un pueblo tan noble, allí contaremos la de "el niño vasco que no sabía lo que era españa", eso sí , en voz baja para que no nos oiga. Fácil es imaginar que en Cataluña, y sobretodo en otras zonas bilingües este cuento tendra más calado. y no sera justamente entre las familias emigrantes de hace 30 o 20 años a quién esta dirigida esta plataforma (muchos de ellos han sido educados en catalán y no les ha importado nunca usarlo) sinó a dos colectivos claramente identificados: neoemigrantes españoles (con menos de 3 años de residencia) que se encuentran "indefensos" y a aquellos que hace una generación que cambiaron de lengua por "prestigio" y que han sido claramente superados por nuevas generaciones de valencianos y catalanes que fieles a la lengua madre nunca han tenido problemas ni ideologicos ni culturales de aprender no solo castellano, sinò otras lenguas extranjeras.

"Pues en Guipuzcoa hay unos pueblos donde los niños no saben qué es Espanya"

El niño que no hablaba castellano en cataluña es extrañamente observado desde Castellón por "el niño valenciano que no hablaba castellano a los 3 años", y que no aprendió a escribir valenciano (si es que aprendió alguna vez) hasta los 9. Aún así, y relacionandose en un mundo de duendes de ACPV, ERC, BLOC, ADE, Escola en Valencià, CEPC, viviendo en Barcelona y conociendo gente ex presa de Terra Lliure, del MDT, de la Crida, Maulets, Endavant, Alternativa Estel, Estat Català, e incluso para rizar aun más el rizo, del Pnv, de EA, la CHA, BNG e incluso de HB i NUNCA, NUNCA , NUNCA ha visto a nadie que no supiera hablar castellano, ni siquiera sus hijos pequeños. Quizas el motivo de su ceguera fueran los duendes, o algo más psicotrópico de lo que no hablan esos señores de barba.

En la siguiente curva a la de la chica fantasmal, el niño catalán que no hablaba castellano y Ricky Martin en el armario

pd. supongo que los más de 14.000 niños que no hablan catalán en Catalunya sentiran la misma pena, juntamente con los miles que ya no lo hablarán en Valencia por "comodidad" (egoismo, cobardia o hipocresía, quizás?). 800 millones de hablantes y nos tenemos que metar con las lenguas de 10. Servil y pelota con el fuerte, intransigente con el débil, muy español, vaya...

20 anni di capocanonieri...

Roberto "Il Divino" Baggio, giocchiamo comme mai per vincere comme sempre...

Tots sabeu que soc un fan absolut del futbol italià. Obviament no es tracta de la preciocitat en el joc, ni amb el toc i brillantor que despleguen els seus virtuosos jugadors. La meua admiració es dirigeix cap a l'intensitat en el joc, l'imprevisibilitat i la sang freda envers el deventatge i sobretot amb la passió que jugadors, tècnics i aficionats viuen aquest esport.

Ben culpable són els vespres al Celeste de Messina junt amb el grans Oystein i Ervin, on disfrutàrem dels giallorossi de Totó Zampagna, Storari, Zoro, Coppola i el petit napolità Ametrano (encara recorde com rugia el celeste quan després de marcar el 3-2 de la remontada contra el Ascoli aquest davanter s'agafà al travesser per celebrar-ho amb l'afició) a la sèrie B. Pero el cert és que la meua admiració ve de molt abans.

A l'any 1982 Italia guanyà el mundial de Espanya, amb classe i contundència, amb jugadors com Bruno Conti, Altobelli, Serena, Scirea, Tardelli o el gran Paolo Rossi, màxim golejador de la copa del món amb 6 gols.

Als anys 80, el golejador italià per excelència era el jugador del Internazionale Alessandro Altobelli, ja en Espanya pero sobretot en el mundial de 1986 i en l'Euro de 1988, on Italia per contra no acabaria de quallar i recolliria unes discretes actuacions.
El Milan d'Arrigo Sacchi en les darreries dels anys 80 i començament dels 90 catapultà una nova generació de jugadors italians : Donadoni, Costacurta, Maldini, Baresi, Tassotti , els anomenats "Inmortals de Sacchi" (alguns realment de veritat ja que Maldini encara segueix jugant i Costacurta es va retirar l'any passat!) que juntament amb estrelles extrangeres com Gullit, Van Basten i Rijkaard feren el Milan el millor club del món. Competint al scudetto amb clubs que atravesaven un gran moment com el Napoli de Maradona i Careca o la Sampdoria de Vialli i Lombardo (dos jugadors que serien molt important en la nazionale), i als eterns rivals, Inter i Juventus.
Aquest bon moment es traduí a la selecció, un 3er lloc al mundial Italia 90, on foren eliminats per l'Argentina de Maradona, i on es construí la llegenda de Totó Schilaci, un jugador del Messina (cappocanonieri a sèrie B) que fou màxim golejador del campionat, juntament amb els rocosos Walter Zenga, Ciro Ferrara, Bergomi i amb un mig camp que mesclava la contundència d'Ancelotti i Baresi amb la màgia d'un dels meus jugadors preferits: Roberto Baggio.

Mentres, a la série A, la Juve de Trappatoni i els "invencibles" de Capello al AC Milan marcaren el futbol europeu dels 90, tot i altibaixos, amb una fornada de jugadors de primer nivell com Albertini, Pagliuca, Zola, Benarrivo que juntament a un equip sólid conquistaren el subcampionat del món en 1994 amb el propi Sacchi de seleccionador, perdent a la final als penals amb el rocós Brasil de Parreira.

La segona meitad dels 90 amb la decebedora eurocopa de 1996 pero amb uns jugadors que començaven a moures d'italia i competir en altres lligues. Vialli jugaria al Chelsea i Zola al Middlesbrough, pero el cás més evident és el de "Bobo" Vieri que en només una temporada demostraria en el Atlètic de Madrid com és un davanter italià de veritat.
En el mundial de 1998 a França, després d'una magnífica fase de grups, amb Roberto Baggio incombustible i amb Vieri i Di Baggio impresionants, Itàlia seria eliminada als penals per la França de Zidane i companyia en quarts de final.

França també seria la responsable de la derrota azurra en l'eurocopa del 2000, en una emocionant final on els "bleus" capgiraren el marcador en l'ultim minut. L'equip de Dino Zoff, profundament renovat i amb jugadors com Del Piero, Totti, Inzaghi , Toldo, Cannavaro i els incombustibles Maldini i Albertini, deixà un gran nivell i només la mala sort evità que s'endugueren el campionat.

La mateixa generació però deixà un mal gust de boca al ser eliminada en 2002 per Korea en vuitens de final del camionat del món, quan tot apuntava a uns quarts de final contra Espanya.

L'eurocopa del 2004 és, sens dubte, el pitjor resultat del azurri en molts anys, amb un equip envellit i amb jugadors que no estaven compromessos , va ser eliminada en la fase de grups després d'un sospitós empat entre Suecs i Danesos a l'últim partit, que retornà a Cassano, Del Piero, Totti i companyia a casa massa prompte. Massa jugadors tècnics en un equip que està destinat a lluitar i a sofrir.

Serà en el 2006 , inmersos amb la greu crisi de compraventa de partits al Calcio, quan la nazionale azurra traurà la casta i amb partits agònics es plantarà en una final contra la seua béstia negra, la selecció francesa. Luca Toni, Totti, Toldo, Zambrotta, De Rossi, Pirlo, Del Piero o herois nacionals com el palermità Grosso i Inzaghi, campions del món per mérits propis. I ja van 4 mundials, una estrella més en la maglia azurra.

La mirada del tigre, quan pense en el davanter que necesiten el barça i el castelló pense justament en açó...

I tot aixó perquè? Doncs bè, la veritat és que en Espanya qualsevol pot ser periodista (Cento, tú eres comunicador, per sort) i sobretot periodista esportiu. També pareix ser, que al canal que emiteix el futbol l'única premisa que s'ha de complir per a ser comentarista és ser espanyol a "ultranza", encara que no tingues ningun criteri esportiu. I aixó que la selecció dels espanyols aquest any, sense personalismes i amb un seleccionador implacable, dona moltes bones sensacions. Sensacions d'alguna cosa diferent, d'una manera de treballar més planera, que la premsa espanyola ha tirat per enterra després de guanyar a Suecia i (literalment) riures dels rivals per antena. Ara vindran els dies, "y tiempo es tiempo" de treure videos de la colçada de Tassoti, de com Italia guanya als últims minuts, com són de "fulleros" i tants i tants tópics sobre els italians que demostren, per sort o per desgràcia, el marcat complexe d'inferioritat que el "españolito" unilingüe profesa cap als nostres veïns, especialment cap als italians.
Realment no crec que comparen mai els grups que li toquen a Italia en les eurocopes i els mundials i l'intensitat en la que juguen des d'un primer moment. Tampoc es poden argumentar en la suposada "mà negra" dels italians en quan a arbitratge, hi ha de tots els colors. El cert és que a aquestos periodistes se'ls ha vist el "plumero" quan s'ha sabut que Itàlia serà la rival a quarts... Potser guanyen als italians, sens Pirlo i sobretot, sens Gattuso, les opcions dels espanyols creixen... tot i que Cassano i Materazzi tampoc són jugadors per a no tindre em compte. Aleshores a aquestos cretins no se'ls podrà sentir. Els jugadors espanyols, que sense Guti ni Raul semblen inclús més profesionals, s'ho mereixerien. També el seu tècnic, que ha sabut torejar i aguantar al brunete mediàtic madridista i "por mis huevos toreros" se'ls deixà a Madrid. El diumenge ho veurem, jo no enganye a ningú i suportaré als meus amb la camiseta posada.

El "Troll de Livorno", Lucarelli membre del PCI, l'últim golejador comunista. A Itàlia tot és possible...

Recorde el meu tercer dia a Messina, quan m'havia reunit al bar "Arcobaleno" en Cesare Batisti, per veure el Barça-Inter juntament amb un grup de "juventistes" (que obviament anaven a favor del Barça) i Cosimo, el propietari del local, sense coneixer-me de rés em digué: "Gli spagnuoli pensate che qui, in Italia , non sapiamo gioccare. Che siamo furbi con le regole e che vinciamo sempre con la fortuna in facia". Amb el meu italià de 3 dies li responguí: "Sí, questo pensano loro, gli spagnuoli". Cosimo va riure i comprengué desseguida a què em referia i digué orgullosament : "Ma agli spagnuoli sempre li fregamo con la nazionale"... mentres el Barça marcava el tercer gol davant del deliri de tots els asistents.

Ja fa temps que no torne per Messina, pero m'agradaria fer-ho prompte. Entre molts llocs i molta gent que m'agradaria retrobar està el "Arcobaleno" (que dir que vaig veure molts partits allí, entre els quals l'eliminació de Barça, Madrid i València per part de la Juve i l'Inter), i sincerament m'agradaria dir-li a Cosimo ... "Vedi, caro amico, che avevi raggione. A questa gente sempre la fregate perche non sanno ne vincere nepure essere sconfitti. Questa è giustamente la cretinità che mi fà urlare adesso e sempre: Forza Italia e avanti azurri".

No podia tancar el post sense una foto del gran Toto Schilacci, forza Italia e forza Messina...

To Bodly go where no man has been before... STAR TREK XI

S'anomenarà simplement "Star Trek" i recrearà en els anys rebels de joventud del captain Kirk i el senyor Spok, tenen previst estrenar-la en 2009.

La nova generació pareix ser que s'acavà amb la mort de Data (brent Spinner) i que el senyor Jonathan Frakes deu estar massa gros per seguir rodant films o bè sense un duro després del fracàs de Thuderbirds. No te pinta de tornar a dirigir Star Trek: New generation mai més, tot i que va prometre resoldre d'una vegada els conflictes de la federació amb els dominion i els cardasian amb un nou i èpic film. Supose que el món del cinema deu ser massa cruel, i la seua boda amb la consellera Troi (Marina Sirtis) a Star Trek: Nemesis (pot ser la millor de la saga junt amb First Contact) ja retiraren per sempre al Tinent Riker, tot que apuntava a ser el continuador al pont de l'enterprise una vegada jubilen a Picard. Frakes tornarà l'any que vé amb una peli sobre "Castelvania" que supose horroritzarà a mig món (i no precisament perque siga del genere de terror...).

Els vents bufen cap un altra banda, i , seguint la moda de reeditar séries i films dels 80 (i 70) un tal JJ Abrams (productor i guionista de "Perdidos", supose que podrit de dolars) li dona per dirigir una nova entrega de Trekies pero amb la OH GRAN i ORIGINAL IDEA de revisar la série , amb nous actors encarnant als personatges mítics de Kirk, Spok, scottie, McCoy, Sulu, ect... amb la participació estelar de Leonard Nimoy de nou , que supose, acavarà d'una vegada per totes amb el personatge... DEJAD MORIR DIGNAMENTE AL SR SPOK... tindrien que editar enganxines...

Live long and prosper... or not?

El nou capità Kirk serà un tal Chris Pine, el SENYOR SPOK de jove és " ni más ni menos" que ZACKARY QUINTO!!!! ... com? que no sabeu qui és? doncs el coneixem com SYLAR en Heroes, el dr McCoy serà Karl Urban o bè per als frikis com vosaltres Eomer en The Lord of the rings ... no, Juan , no, No lo ejecutaron después de Las Croncicas de riddick y de El guadian del desfiladero , solo eran rumores... pero el millor de tots serà l'actor Simon Pegg com a Scottie... sí, home sí, el britànic protagonista de Hot Fuzz i Zombies Party, un actor cridat a ocupar un lloc important en els pròxims anys . Tots ells tindran que aguantar a Winona Ryder dins la nau, tot i que espere que Sylar utilitze la pinza vulcaniana prompte, o bè el poder eixe d'obrir el cap literalment, per acabar amb winona a les primeres de canvi.

Llega un momento en la vida de todo hombre en el que debe levantarse de su sofà y matar unos zombies...

Després de Indiana Jones, ja qualsevol cosa... i em pregunte... si ara escriure un guió original i crear nous productes és dificil...com seran els guionistes que estudiaren ESO? ...

Que cadascú opien el que vullga, jo aniré a veure-la al cinema...