Grans Mites: El catch de canal 9.

Per desgràcia poques vegades he vist canal 9 amb asiduitat. Em lamente pel fet que la majoria de vegades que ho he fet és per a veure futbol o films (en castellà, això si), i perque el 90% de programes de "producció pròpia" m'han donat sempre vergonya aliena i, a més, quasi mai m'he sentit identificat com un d'eixos valencians de la "televisió de tots els velencians".

Ja no és tan sols el fet lingüístic (un servidor s'ha fet un fart de veure la RAI i rtlhun), ni tant sols la nefasta inclinació política (nefasta per mi, es clar), es tracta d'eixa manca d'originalitat, d'eixa falta d'estil propi que rebossa el canal autonòmic valencià. Vint anys existint i mai m'he engantxat a un programa, mai he comentat amb els amics rés original del canal, mai he disfrutat dels seus locutors i presentadors... mai? No es cert...

Correrien els anys 1992-93 , si crec recordar bè, i alguns dels alumnes del institut Miquel Peris del Grau de Castelló , cada divendres i amb cara d'haver dormit poc (ens llevavem a les 6'15 els que erem de Benicàssim) comentavem amb satisfacció les correries i les aventures dels lluitadors de la WCW que sortien cada dijous a la nit de 12'30 a gairebè les 2 en canal 9. Era el "catch" o lluita lliure que, en aquells temps, va disfrutar d'un cert moment de glòria i , cosa increible, canal 9 es va mostrar una de les pioneres d'aquell espectacle a la televisió.

Que tenia el catch de canal 9? Era més espectacular? Era més emocionant? No, el seu secret tenia un nom, una veu , un geni: era el catch de Paco Nadal.

Sí, aquells que sou més joves el recordareu per femaes com el "Paco, Paco, Paco", com a comentarista de partits de 2ona B o tal volta per l'imfame "Amunt València i Macho Hercules" junt a Julio Insa. Realment fins a que no va fer ningun d'aquestos programes mai li havia vist la cara, tan sols era una veu en off, rotunda, contundent, sarcàstica i 100% valenciana.
M'agradava i encara guarde en la memòria els colps més caràcterístics d'aquest esport a l'estil Paco Nadal: "patà" voladora, pica d'ulls, "patà" als collons, cadira elèctrica, l'helicopter... tot protagonitzat pels estrafalaris lluitadors de la WCW. Era curiós com alguns, Paco, els pronunciava i traduia bè : els doom (dos negres de 2x2), Jim "estaca" Duggan (un tio barbut en cara de males puçes) o Midnight Express (dos rossos oxigenats que donaven volantins). Pero d'altres semblaven més extrets de la factoria Paco Nadal com "el maneta" (un gros amb una ma dibuixada a l'esquena que sempre perdia), "el farina" (un tipo flac amb un mocador al cap que tiraba faria als ulls), "el porquet" (un personatge barbut que ensenyava la dentadura dels seus contrincants a les cameres). "l'ardilla" (castellanisme inclós, era un tipo que tenia cara d'esquirol) i d'altres els adaptava com al famós Rick Flair "el noi de la naturalea".

Sens dubte els meus preferits eren una parella de samarros peluts amb barret de coronel i gabardina estil sudista que portaven una bandera conefederada, el nom d'aquestos dos era realment "The faboulous freebirds" però per a Paco Nadal sempre varen ser "Els Pardals Lliures de Minnesota". Realment no se d'on va treure el nom, pero al llarg de molt temps vaig pensar equivocadament gràcies a Paco que Minnesota era un estat del sud (quan realment és i era part de l'Unió, i van vestir de blau a la guerra civil). Supose que a Paco li era igual i que comentava aquest espectacle amb la serietat que s'ho mereixia per a fer-nos disfrutar que, realment, és el que importava.

Mai més vaig veure la lluita lliure, ni la wwf ni ninguna d'altra. Realment no m'agradava i en castellà em semblava ridícul, amb gràcies forçades i una falta alarmant d'eixe sacasmé destructiu que només els nostres, els valencians, poden disparar.


pd. Paco Nadal també va introduïr al seu programa la lluita lliure femenina comentada per éll, pagarie per tornar a veure'l.