LEGENDS

Obrint el periodic (digital, es clar) m'he enterat que Maradona sera seleccionador argenti. Com a fervent seguidor de l'esglesia maradoniana m'he alegrat en sobremanera.

I ho he fet just despres de cordarme les botes i posar-me la camiseta verd i roja que el meu equip de futbol sala llueix orgullosament en la canxa del madinat arriadiia de l'universitat de Jordania.

En nostre equip, pintoresc i poliglota, englova a un grup de jugadors de diferent origen:

1. Jesus Castanyo es un gran tipo, conegut com Aszus en el markis al-lugat, es un noi d'Albacete que estudia filologia arab a Granada. Tot un personatge baix els pals el qual, lluint orgullosament una camiseta de Casillas, es preocupa en sobremanera cada gol que reb (ja n'han sigut uns quants per desgracia, incloent un als 20 segons de partit).

2. Vicenzo, es un italia de l'Abruzzia petit pero bragat, llicenciat en Literatura Italiana a Perugia. Corre com un puta i no es queixa mai, de moment es el maxim golejador.

3. Miguel Angel Lucena. Un xavalet de Cordova estudiant de filologia arab en Granada. Ha jugat al seneca de porter en aquells anys en els quals fa ilusio jugar a futbol. Preocupat mes per la nutrida presencia de dones arabs a les grades que pel propi partit la veritat es que es un dels pulmons de l'equip.

4. Hugo Pedrosa. He de confessar que mai havia conegut un asturia abans de tan a prop, i aquest xaval de 20 anys m'esta sorprenent en sobremanera.

5. Murad Romanenko. Un circasia de 19 anys, campio de russia de ball llati, un personatge dins i fora del camp, on sempre va amb alguna (o totes) prenda del barsa. \

6. Nicola Perrazo. Un genoves de 26 anys, diu haver jugat en el Genoa quan era molt jove, la veritat es que es nota que sap tocarla pero s'ha de confessar que esta molt mes cremat que jo...

7. Rami, un estudiant d'espanyol de jordania. Li agrada el Rock and Roll i la musica heavy, tot i que la sol mesclar amb els sons mes disparatats i esgarrifisos. Jugant a futbol es un paquet, pero ens ha servit de traductor dels insults i anims que ens venen de la grada (i del propi camp).

8. Be, l'ultim jugador ja el coneixeu prou. Un valencia de 31 anys, que deia haver estat professor de secundaria algun temps. Dins la seua vida deportiva destaquen els 4 anys del Rangers i els de davanter estrella del Tremendo.

L'universitat de Jordania ens ha agrupat per nacionalitats i juguem un campionat contra altres paisos. En contra de la meua voluntat i davant del desencis d'italians, jordans i circasians, el nostre equip va passar a denominarse "Espanya" i no "Unio Europea", inclus han penjat una bandera i tot.

Aixi que, el vell jugador es veu defensant la bandera dels seus enemics, pero envoltat de nous amics. El sorteig ha estat molt crudel amb nosaltres, el primer rival va ser Argelia, i varem empatar 5-5 en l'ultim minut. Anarem perdent tot el partit i a falta de 4 minuts marcarem 3 gols per empatar in extremis.

El segon partit el jugarem contra els campions de l'any passat, l'Iraq, i ens pelaren 7-1. El mes destacat va ser la monumental tangana que protagonitzarem alguns dels jugadors (un servidor incluit) a pocs minuts del final.

I aixi arrivem a la vispera del 3er partit. Un face to face contra Arabia Saudi, jugant-nos la clasificacio. Amb un jugador borrat i un altre lesionat, el vell guerrer dels Rangers pren mes protagonisme de nou, com sempre, el 7 en l'esquena, que porta desde temps inmemorials nomes ell sap perque. Despres d'un paper testimonial als dos primers partits, la precarietat ens crida a la porta i es hora de treure l'orgull, l'epica i el coratge. Enfront tidran als fills de sheiks de Riyad i potser Medina o la Meca fins i tot, xiquets multimillonaris que golfejen a Jordania abans de tornar als seus palaus plens de luxe i esclaves filipines. Ben segur que al seu voltant dema veura els fantasmes de vells companys caiguts: Jon Foruria, Pep Querol, Juan Montolio i Ruben Cansino, els Villores Rangers; els esperits de Miguel Salva i Carlos Gonzalez amb la seua magia tambe l'acompanyaran; pero sobretot eixa figura groseta i fantasmal que amb una camiseta blava solia correr al seu costat, amb un 9 en l'esquena i una llegenda promocional en el pit, Tremendo Mundo, el soroll d'aquelles vesprades de sacrifici, lluita, triomf i gloria resonara de nou en les seues orelles, el vent segur que moura el seu ara escas cabell. Per un moment tornara a sentir la melena d'atres temps... la forsa de nou en les cames, la mirada del tigre... dema per la vesprada els muecins de la meca lamentaran una nova derrota... es l'hora de la veritat, l'ultima batalla d'un Villores Ranger.

El 7... el perque per fi desvelat...

You know I'm not good...

Pillar cacho en el Raspa... casi que me demanare un altre cubata...

Un mes despres ja m'acostume al so de les mesquites quan, irremediablement, cau la nit a Jebbel Amman. Tire amunt per Rainbow street observant mentres paseje la gent com passa, l'olor dels locals de shawarma em conviden a entrar pero , errant, camine cap al downtown. No se molt be cap on vaig mentres pense i imatgine com maravellosa seria aquesta ciutat si la rossa d'Ankara haguera aceptat anar al cine amb mi a veure Hell Boy...

L'activitat comensa i aixo que es dissabte i dema hi haura que treballar. Dins el store Hakim sonriu al veurem entrar, ja em coneix des que acavara el Ramadan. Passeje pels estants replets de llaunes d'alguna cosa pareguda a la cervessa i enfile cap a l'estant de l'importacio. Hakim sap molt be on vaig.

El Jim Beam de la frontera ja reposa en pau i el jack daniels del duty free diu les seues oracions mentres Amy Winehouse i Ozzy Osbourne el conviden a l'infern. Aquesta setmana tornaran a ser set dies especials amb noms i cognoms, ja m'havia acostumat a castello a contar-los nomes de dos tot i pensant ja en el seguent divendres. Potser una festa, potser un viatge, el dessert ens rodeja pero dins la ciutat, aquesta lletja ciutat de pedra i pols, em sento segur i acompanyat, tres milions d'animes em rodejen.

No me haras ir al Four Seasons esta noche por las buenas, Torres...

Em toca eixir del local amb l'ampolla a la bossa, fins al taxi... assalaam ualeikum, saadhabu ila bab assamailia fi ja'mua al urduniia... el taxista palesti asenteix amb el cap somrient... auleikumu salaam, said, min aina anta?... i comensa una conversacio d indis que irremediablement portara a l'angles, encara es massa prompte per mes. Se que podria ser millor, pero "don't be hasty my friend"... La festa comensara a l'hora senyalada.

Tot i que tambe manquen algunes coses, son massa les que queden per descobrir i viure, sense billet de retorn i pensant seriosament contemplar l'arrivada de la primavera a Amman mataria per un treball, pero sobretot per un fosc local amb taules on uns vells expatriats melenuts plens de tatuajes desafiaren l'orient mitja amb versions de la cridens, ac/dc o ,si pot ser, Alice Cooper. Mentres la rossa d'ankara obriria el xampany, un servidor es fumaria un puro i diria allo de: "Me encanta que los planes salgan bien"... Tal volta en Tel Aviv aquest lloc existisca...

No es facil dir que no a certs vicis despres de tot...

Parlar massa no es propi de gent intel.ligent, i mes ara que s'apropa l'hivern i l'hora de les veritats ens dira qui som i que fem. Pero les intencions ahi queden i per sort en aquest pais, en aquesta ciutat, en aquesta cas, en aquesta anima, la nit no significa encara que es hora d'anar a dormir...

Un Ramadan per recordar

Con ese pelo, David Soul, muchos vampiros vas a cazar...

M'imaginaria una versio de "Que bello es vivir" en el mon arab en general si la meua ment poguera concebre a James Steward vestit com un sheikh i a Donna Reed amb vel, aixi com a Frank Capra dirigint-la en un Jebbel Amman nadalenc nevat fins al cim... lo qual segons diuen per aci es molt possible en decembre.

La veritat es que tan sols coneixia el mes de Ramadan per referents literaris i histories de turistes enojats per la manca de serveis al llarg d'aquestes 4 setmanes. Posem que a l'habitual seriositat dels arabs es suma una manca flagrant de regularitat horaria, manca de transport, mala llet general al llarg del dia, paralitzacio total de tota activitat per 40 minuts durant l'iftar i imposibilitat d'encontrar aliments decents fora dels exigus limits de les barriades cristianes...

I love Ramadan diriem els noctambuls... ja que per la nit l'activitat humana es dispara, vinga gent pel carrer, centres comercials i tendes obertes, la gent de bon humor... vaja, com viure en Salem Slot despres que marxara David Soul.
Jo vaig arrivar a Amman el 3er dia de Ramadan i fins fa una setmana l'he patit i disfrutat al mateix temps. Ahi queda l'imposibilitat de prendre certs transport cap al dessert de siria en l'aid, els preus hipertrofiats, eixes tres palisses que hem rebut al markis allugat football team per tipos arabes que no podien beure (11-1, 10-1, 6-1), el dia que ens varen prohibir l'entrada al krak des chevaliers a les 16h, la frontera de siria durant l'iftar... i tota una seri de peripecies heroiques com comprar vodka en una tenda en Amman a l'estil chicago anys 30, empalmar un divendres pels carrers d'Amman o cantar alcohol alcohol pels carrers de la capital.

Ramadan en la Vall, un altra manera de viure el Coran...

Living Ramadan, living dangerously...

En el cor de les tenebres

Encara podria anyadir mes coses...

Allah, el gran, el misericordios... sonava el cantic quan ja havia caigut la nit a Damasc. Era l'hivern de 1917, a prop de la bab assmalia, dins del barri cristia. En poc dies comensaria el Ramadan i en aquell tuguri de mala mort deixarien de servir alcohol de forma legal.

L'heterogenea multitud, alli congregada, mirava abobada a un exotica corista de marcats trets semitics com destruia una darrere l'atra diverses cansons en frances compostes molt lluny d'alli a;guns anys abans.

Tres oficials otomans fora de servei que maleien totalment ebris mentres jugaven els estalvis al blackgammon, savedors tal volta que aquesta seria la seua ultima nit; alguns adinerats turcs gastaven milers de dinars en aconseguir unes centenes de francs baix ma i qui sap si alguna lliura esterlina; un grup de cristians siris esperaven en un raco, continents de l emocio, amb les jerres en la ma dispostos a brindar pels temps que canvien; prostitutes eixutes, traficants de somnis, conductors de caravanes al no res, grossos senyors artritics i malfainers pauperrims de diverses confesions oblidades i rites totalment minoritaris rient plegats enfront d'una taula de joc trucada. Tal era l'atmosfera del Zarquaq aquella nit.

Ella no es para ti, ella no es para ti, las chicas listas saben elegir...

Passejant incansable Hussein , el propietari, parlava animadament amb la clientela: "No saps que els autralians l'han cagada a Gallipoli?"; "Diuen que a Russia les coses van calentetes des que apresaren al Tsar"; "Lawrence i Feisal ja estan a Dera, sera convenient aprendre frances en els dies que corren" ; "Si puguera encontrar uns diamants vendria les meues cases i marxaria a Ankara"; "Donc jo no pense establirme a Istambul, diuen que despres de la guerra els anglesos li regalaran la ciutat als grecs i mataran a tots els musulmans"; "Els veritables negocis es tanquen ara a Tripoli i a Beirut, el meu cosi Hassan s'ha establit prop del port per comerciar amb datils quan entren els francesos". Moltes converses, en la linea intermitja que separa la veritat, la mentida, el temor i la pocavergonya. Hussein les absorb totes, les clasifica, ben segur que un poc de tot sera de gran utilitat en els dies que corren.

La taula del fons, baix el retrat de Mustapha Kemal que poc a poc anava ocupant un lloc mes fons en el local, comprenia un extrany grup de clients: el pare Nicola, missioner genoves dispost a confessar a bona part de les clientes, anava de taula en taula oferint els seus serveis i consells a aquelles mes extrovertides i alegres; un mariner cordobes de risa facil i mans rapides anomenat Miguel bramava ebri cada cop que la corista movia els malucs; Jesus, un mercant de la manxa, feia el senyal de la creu cada cop que l'andalus maleia i basfemava, pero sense deixar de mirar a la sensual bellesa arab que cantava; un tal Pedrosa, natural d'asturies, vividor postadolescent de llengua facil i caracter brau, comentava els avatars del local mentres xuclava infatigable el narguile; i per fi, en el raco mes fosc, una figura trista i pensativa beu aiguardent mentres aspira fortament la sisha amb l'intencio de soltar uns minuts de vida en forma de fum a cada exhalacio, a cada 10 bategs del cor.

Era un personatge curios. Diuen que havia naixcut a algun lloc mediterrani, prop de Valencia tal volta. Acussat de dilentant per uns, poca vergonya i malfainer per altres, envejat pels mes inteligents, feia temps que havia perdut la seua nacionalitat real jugant a no ser major. No li agradaven les palmades en l'esquena d'aquells que tan sols saben dir allo que vols sentir, tampoc les frases fetes ni les dones i les coses predecibles. Enmig d'aquella confussio, d'aquell remoli d'oportunitats embotellades que representava el seu mon real, preferia somniar des d'un raco veient la vida passar, esperant a saltar en el moment mes esperat al tren, ja siga per agafar-lo o volar-lo pels aires, pero mai per deixar-se arrosegar ni embestir com una capsa buida ni com un cadaver acuirassat.

Deien que li agradaven les causes perdudes, de fet s'havia acostumat a perdre massa vegades per saber que ,de tant en tant, algunes guanyen. No li acavaven els boltxevics, massa amorfa de cretins, tampoc es sentia be entre la noblessa de Viena, ni entre els industrials de Liverpool que jugaven al bridge en el Seraton, i preferia la companyia d'una mala actriu exotica apenada per la vida a whitechappel abans que la d'una duquesa de costums eixutes i frangancies parisines en Chelsea. Tampoc simpatitzava amb la causa de Kemal, ni amb el Kaiser, dificilment el vorien brindar amb un junker o un pacha si no fos per afrontar l'abisme junt ells. Li agradava Budapest i la seua primavera, pero de nou havia arrivat tard per disfrutarla i maleia el dia en que l'oficial autrohongares s'havia endut a la corista Turca. Tambe trovava encantadora Siracusa al final de l'estiu, pero era conscient que per a arrivar a aquella tranquilitat calia encara caminar moltes milles, esperar moltes nits i, sobretot, viure un pocs anys mes.

No tindria por al dema si no fos perque pensava el dema es convertira en rutinari, en veinal, en gris, monoton i en esteril.

Des d'aquell fosc raco observava aquell mon tancat ple de fum, pudent de miseria, i agraia als deus que foren per haverli privat del sentit de l'olfacte, i per no destorbar-li els fums que tenen i provoquen els altres. El fum, per sort, es tan volatil que quasi no importa.

El pare Nicola se li arrima entre carcallades i ell li demana un altre ouzo. Intrigat l'italia li preguntava per la nova corista i ell asentia amb el cap. No es que no li agrades l'exhuberant bellessa siria de l'escenari, sino que potser era l'unic que en el seu lloc veia a la rossa d'ankara de la setmana anterior, i aixo el reconfortava i el tranquilitzava. Tal volta devia ser la mescla del seu narguile o l'aiguardent de creta, que li feien veure coses que per fortuna ell volia veure.

Un gran pena l'envai de sobte, disposta a menjarse el moment, tal volta podria pensar que era millor estar en qualsevol altre lloc, de fer qualsevol altra cosa. Pero uns segons despres comensa a recapacitar: tindria un carregament d'armes per Feisal que Lawrence pagaria a preu d'or, tal volta marxaria a Alep, Jerusalem i qui sap si Bagdad algun dia, Samarkanda l'esperava impasible enmig del dessert. Els secrets d'estat dins del fes de kemal estaven encara per robar, el Kaiser guillem i l'emperador Josep tambe tenien mals de pantxa i ben segur que alguns armenis, kurds i grecs li deurien algun dia la vida, i savia que, encara que mata-hari mai li mostara la roba interior, que l'or negre de mes enlla del nefud sempre fora liquid i llefiscos, algun dia des d'algun altre raco en algun altra taberna, acompanyat pels personatges mes diversos, alsaria el cap orgullosament i diria parafrasejant a algu: confese que he viscut.

I l'any que ve que? - Don't be hasty, booorraaarummm...

I la guerra, be, per sort encara no s'havia acavat.

Siria: Mission acomplished.

Ni te cases, ni te embarques

Si, si, se que el viatge a Siria deuria d'esser explicat pas a pas en un post ple de fotos i videos, pero aquest cap de setmana no he parat i encara no he trobat un ciber on es puga llegir la targeta de la meua camera... potser en jebbel Amman?

Be, la veritat es que Siria es un pais que recomane a tots, tot i que anar de tursita es un poc cul per la gran quantitat de penya que vol aprofitar-se de l'extranger.

Ja explicare tot un altre dia que ara es tard, tan sols dir que estic be (hem viscut 2 atentats terroristes a Damasc) i hem tingut alguns problemes de comunicacio telefonica amb el mon exterior. Gracies a tots els que es varen preguntar que collons estava fen a Balad As-Shams enmig de tot els follons.

pd. que acollonant estar en un carrer centric de Damasc i que d'una tenda comence a sonar l'himne de hezbollah i tot el carrer comense a cantar, es com viure dins un musical pero amb barbes i kalashnikov!!