En el cor de les tenebres

Encara podria anyadir mes coses...

Allah, el gran, el misericordios... sonava el cantic quan ja havia caigut la nit a Damasc. Era l'hivern de 1917, a prop de la bab assmalia, dins del barri cristia. En poc dies comensaria el Ramadan i en aquell tuguri de mala mort deixarien de servir alcohol de forma legal.

L'heterogenea multitud, alli congregada, mirava abobada a un exotica corista de marcats trets semitics com destruia una darrere l'atra diverses cansons en frances compostes molt lluny d'alli a;guns anys abans.

Tres oficials otomans fora de servei que maleien totalment ebris mentres jugaven els estalvis al blackgammon, savedors tal volta que aquesta seria la seua ultima nit; alguns adinerats turcs gastaven milers de dinars en aconseguir unes centenes de francs baix ma i qui sap si alguna lliura esterlina; un grup de cristians siris esperaven en un raco, continents de l emocio, amb les jerres en la ma dispostos a brindar pels temps que canvien; prostitutes eixutes, traficants de somnis, conductors de caravanes al no res, grossos senyors artritics i malfainers pauperrims de diverses confesions oblidades i rites totalment minoritaris rient plegats enfront d'una taula de joc trucada. Tal era l'atmosfera del Zarquaq aquella nit.

Ella no es para ti, ella no es para ti, las chicas listas saben elegir...

Passejant incansable Hussein , el propietari, parlava animadament amb la clientela: "No saps que els autralians l'han cagada a Gallipoli?"; "Diuen que a Russia les coses van calentetes des que apresaren al Tsar"; "Lawrence i Feisal ja estan a Dera, sera convenient aprendre frances en els dies que corren" ; "Si puguera encontrar uns diamants vendria les meues cases i marxaria a Ankara"; "Donc jo no pense establirme a Istambul, diuen que despres de la guerra els anglesos li regalaran la ciutat als grecs i mataran a tots els musulmans"; "Els veritables negocis es tanquen ara a Tripoli i a Beirut, el meu cosi Hassan s'ha establit prop del port per comerciar amb datils quan entren els francesos". Moltes converses, en la linea intermitja que separa la veritat, la mentida, el temor i la pocavergonya. Hussein les absorb totes, les clasifica, ben segur que un poc de tot sera de gran utilitat en els dies que corren.

La taula del fons, baix el retrat de Mustapha Kemal que poc a poc anava ocupant un lloc mes fons en el local, comprenia un extrany grup de clients: el pare Nicola, missioner genoves dispost a confessar a bona part de les clientes, anava de taula en taula oferint els seus serveis i consells a aquelles mes extrovertides i alegres; un mariner cordobes de risa facil i mans rapides anomenat Miguel bramava ebri cada cop que la corista movia els malucs; Jesus, un mercant de la manxa, feia el senyal de la creu cada cop que l'andalus maleia i basfemava, pero sense deixar de mirar a la sensual bellesa arab que cantava; un tal Pedrosa, natural d'asturies, vividor postadolescent de llengua facil i caracter brau, comentava els avatars del local mentres xuclava infatigable el narguile; i per fi, en el raco mes fosc, una figura trista i pensativa beu aiguardent mentres aspira fortament la sisha amb l'intencio de soltar uns minuts de vida en forma de fum a cada exhalacio, a cada 10 bategs del cor.

Era un personatge curios. Diuen que havia naixcut a algun lloc mediterrani, prop de Valencia tal volta. Acussat de dilentant per uns, poca vergonya i malfainer per altres, envejat pels mes inteligents, feia temps que havia perdut la seua nacionalitat real jugant a no ser major. No li agradaven les palmades en l'esquena d'aquells que tan sols saben dir allo que vols sentir, tampoc les frases fetes ni les dones i les coses predecibles. Enmig d'aquella confussio, d'aquell remoli d'oportunitats embotellades que representava el seu mon real, preferia somniar des d'un raco veient la vida passar, esperant a saltar en el moment mes esperat al tren, ja siga per agafar-lo o volar-lo pels aires, pero mai per deixar-se arrosegar ni embestir com una capsa buida ni com un cadaver acuirassat.

Deien que li agradaven les causes perdudes, de fet s'havia acostumat a perdre massa vegades per saber que ,de tant en tant, algunes guanyen. No li acavaven els boltxevics, massa amorfa de cretins, tampoc es sentia be entre la noblessa de Viena, ni entre els industrials de Liverpool que jugaven al bridge en el Seraton, i preferia la companyia d'una mala actriu exotica apenada per la vida a whitechappel abans que la d'una duquesa de costums eixutes i frangancies parisines en Chelsea. Tampoc simpatitzava amb la causa de Kemal, ni amb el Kaiser, dificilment el vorien brindar amb un junker o un pacha si no fos per afrontar l'abisme junt ells. Li agradava Budapest i la seua primavera, pero de nou havia arrivat tard per disfrutarla i maleia el dia en que l'oficial autrohongares s'havia endut a la corista Turca. Tambe trovava encantadora Siracusa al final de l'estiu, pero era conscient que per a arrivar a aquella tranquilitat calia encara caminar moltes milles, esperar moltes nits i, sobretot, viure un pocs anys mes.

No tindria por al dema si no fos perque pensava el dema es convertira en rutinari, en veinal, en gris, monoton i en esteril.

Des d'aquell fosc raco observava aquell mon tancat ple de fum, pudent de miseria, i agraia als deus que foren per haverli privat del sentit de l'olfacte, i per no destorbar-li els fums que tenen i provoquen els altres. El fum, per sort, es tan volatil que quasi no importa.

El pare Nicola se li arrima entre carcallades i ell li demana un altre ouzo. Intrigat l'italia li preguntava per la nova corista i ell asentia amb el cap. No es que no li agrades l'exhuberant bellessa siria de l'escenari, sino que potser era l'unic que en el seu lloc veia a la rossa d'ankara de la setmana anterior, i aixo el reconfortava i el tranquilitzava. Tal volta devia ser la mescla del seu narguile o l'aiguardent de creta, que li feien veure coses que per fortuna ell volia veure.

Un gran pena l'envai de sobte, disposta a menjarse el moment, tal volta podria pensar que era millor estar en qualsevol altre lloc, de fer qualsevol altra cosa. Pero uns segons despres comensa a recapacitar: tindria un carregament d'armes per Feisal que Lawrence pagaria a preu d'or, tal volta marxaria a Alep, Jerusalem i qui sap si Bagdad algun dia, Samarkanda l'esperava impasible enmig del dessert. Els secrets d'estat dins del fes de kemal estaven encara per robar, el Kaiser guillem i l'emperador Josep tambe tenien mals de pantxa i ben segur que alguns armenis, kurds i grecs li deurien algun dia la vida, i savia que, encara que mata-hari mai li mostara la roba interior, que l'or negre de mes enlla del nefud sempre fora liquid i llefiscos, algun dia des d'algun altre raco en algun altra taberna, acompanyat pels personatges mes diversos, alsaria el cap orgullosament i diria parafrasejant a algu: confese que he viscut.

I l'any que ve que? - Don't be hasty, booorraaarummm...

I la guerra, be, per sort encara no s'havia acavat.