Cuando sea mayor, me ire de fiesta a Spook Factory
Costa de vegades imaginar la història com una gran obra de teatre escrita, per dramaturgs més o menys afins a la comèdia o a la tragèdia segons la situació, amb l'intènció de constatar fets, dates i situacions i amb la fí d'amagar (o dissimular) els actors que en ella intervenen, convertint-los en personatges més o menys creibles en funció de les seues virtuds i en interpretació dels seus deféctes. De vegades aquest fet d'amagar el sentit de les coses per resaltar unes altres, cosa evident en les cròriques històriques, no tè tan sols una víctima de carn i ossos , sinò més bè moltes encarnades quan aquesta es refereix a un territori concret, i encara més a una ciutat. Dificilment trobarem un injusticia major en l'història més pròxima i tangiblement més interpretable que el devindre i significació històrica, antropològica, cultural i lúdico-festiva (si s'em permet l'expressió) que observem i sentim aquells que estimem el nostre territori envers del nostre cap i casal, la capital del nostre regne.
Si forem ignorants d'eixos que fan ciència miran les tapes del "yogurts", uns frikis arrematats o simplement uns malintencionats acadèmics amb poc que produïr i molt que agraïr, començariem el relat parlant de Tito Livio i la seua Història Natural per la fundació de la Valentia Edetanorum per veternas de les guerres contra Viriato al voltants del 616 ad urbe condita i que va ser poc després destruida per les guerres sertorianes del segle I b.c (és una història que començaria d'una manera molt valenciana, vaja) . El cert és que segles obscurantisme , destrucions i recontruccions , pertanyent a provincies, conventus i demés demarcacions territorials, la ciutat arrivà amb unes condicions aceptables a l'època visgòtica (la preferida por los españoles) i de la qual, no queda absolutament rés, d'ahi la seua importància i relevància posterior. Passat l'aventura visigòtica (i bizantina, potser?) els verdaders arquitèctes de la ciutat tan en sentit físic com espiritual de la ciutat de "Balinsiya" varen ser els musulmans. Tots sabem allò de la cava i don Julian, de Rodrigo el moniato i "la derrota de los visigodos españoles" a manos de los jinetes musulmanes i demés històries per no dormir. Pero el cert és que, tal i com es recorda, la verdadera dimensió política de la ciutat de València respón al contexte urbà musulmà. Una unitat urbana al costat d'un riu (aleshores) navegable i amb una important xarxa d'espais irrigats promté es convertí en una de les ciutats de referència del califat, així com jerarquicament influenciant decisivament un territori que comprenia des dels límits al nord amb Tortosa, al sud amb Alacant, Elx i Murcia, i a l'oest amb Albarracín, Conca i Saragossa.
És aqui justament on comença la verdadera història de la ciutat i la condemna historiogràfica ,amb persecució ideològica inclosa, que la caracteritza. Parlar de la València musulmana (sempre en un contexte popular, que és el que crea els patrons identitaris) ve a a ser caspós com un film de Mariano Ozores ja que es tendeix a remarcar personatges i fets puntuals que amb tota intencionalitat i crueltat desdibuixen el paper històric de la ciutat front a interesos identitaris aliens. Ja no es tracta només que s'anomene a Ibn Madranis (mandeeee?..) com a Rey Lobo de Murcia (quan sempre havia estat Rei LLop de València) o es reste importància al regne taifa de València (anomenant-lo Sharq al andalus, que vol dir la al andalus de l'est o de llevant) , personatges com el Cid (en valència 1093-99) i la defensa de doña Jimena i el seu gendre (ahi és l'altra) Ramón Berenguer III enfront dels Almohades són extravalorats en la història d'una ciutat que ja era gran i important abans d'aquesta gent i que ho seguiria siguent després d'ells. València era llavors la tercera ciutat més gran després de Sevilla i Granada en el territori peninsular.
La conquesta cristiana, episodi cabdal en la ciutat, obriria la porta a un paper d'una relevància fins al punt mai vista. És quan València, ara ja d'una manera constatable i documentada, pasarà a ser capital d'un regne estructurat d'acord a les noves idees "revolucionaries" del segle XIII. Un regne amb furs i costums, si bè venien inspirades per les lleis de Barcelona en el seu inici, que prompte s'adequaran a un espai territorial i humà excepcional de nova conquesta i de noves relacions socials entre els elements de la societat. La conquesta d'un espai que revolucionarà i promocionarà al seu monarca "Comitis Barchinonensis, rex aragonis, rex valentiae ..." com un dels sobirans més dinàmic de l'occident cristià i que desenvoluparà un paper cabdal en la expansió catalano-valenciana (per deu ARAGÓ NO TE MAR!!!! prou ja de mentides historiogràfiques castellanes) pel mediterrani, i si bè el segle XIV serà demogràficament desastrós, esdevindrà el segle XV com el segle d'or en la cultura, política i societat valenciana.
El demés és ben sabut, guerra, decadència , derrota ... 1522, 1707, 1939... la gent que mai va anar a amèrica, que mai va conquerir Flandes ni Milan, pero que va pagar moltes d'aquestes coses, la valencia de la taronja i l'arrós, de Sorolla i Blasco Ibañez, l'última capital de la república espanyola, de l'orxata i les falles, d'una ciutat vençuda que se li ha retornat la seua grandesa amb l'etiqueta i el rol d'una comunitat servil, d'una massa informe de descerebrats i serfs que ofrenen glòries a Madrid i als Espanyols a canvi d'una entitat folklòrica dins del cancerígen estandart identitari hispànic. La culpa sobretot dels valencians, que no hem sabut valorar-nos el suficient, ens hem enfrontat entre nosaltres per franjes de banderes, per titulacions de la llengua, per delimitacions provincials totalment artificioses i sobretot per abraçar lo aliè com un grau de superioritat no comunal, sinò individual, per demostrar que si som grans és a costa dels demés valencians com nosaltres.
Si Villa quan marcara un gol besare aquest escut, jo canviava de club
Com a nacionalista m'agrada apreciar els fets identitaris dels pobles, també dels castellans no us enganyeu, però demane respecte pels meus comentçant per la meua capital. O és menys recordar a Jaume I, als revoltats de l'unió, al regne d'homes lliures sense gleba o mals usatges, a la resistència contra els castellans en 1363 i 1364 (d'ahi les dos L de l'escut com a ciutat dos vegades lleial), ciutat de frontera entre enemics, del segle XV, de Pere Maça i Joanot Martorell entre d'altes, de les tropes dels "tretze oficis" declarant la guerra al rei espanyol en 1519, dels austriacistes , Basset i els Maulets a 1705, i perquè no, del crit del palleter (d'interpretació clarament territorial ), de la carlinada o de la resistència de la ciutat al fascisme o a l'infern de Nules en 1938... Elements històrics, molts d'ells tregiversats, edulcorats o nitidament oblidats per restar importància a la que avuí és la 3er ciutat en importància a l'estat espanyol, no tan sols en població, sinò en capacitat industrial, i que sembla de vegades que se la tracta amb una insofrible deferència.
No m'agrada ni la vela ni la formula 1, no soc del Llevant UD ni molt menys del València CF, i tampoc he de ser-ho per per estimar la història, importància i significació de la capital del país, del Regne o com collons vullguen dir-li. El cert és que aquestos dramatugs que escriuen l'obra de teatre del nostre país, deu sap qui els paga, s'han emperrat en transformar i manipular el fil argumental de l'obra per fer apareixer als secundaris com a actors i als actors com a simples secundaris, intencionalitat del director? sentit tràgic del argument? Més bè la malintenció de transformarla i transformar-nos a tots en un sainet, tal volta repetit i reforçat cada cop que les autoritats, autèntics enemics del llegat de la ciutat i tal volta cómplices dels contacontes de l'història, venent expresant sempre que saluden rient desde l'ajuntament i, encara més vergonyosament, desde la generalitat.
Una peli porno en falleres triomfaria com la cocacola
pd. Les dones valencianes i de les riberes i l'horta (aquelles que ho són i ho parlen) les més sensuals, lingüísticament eròtiques i templaes que hi han al món, collons.