Que guanyen els nostres

El model Kempes, en la transició van haver algunes esperances...

Ben sabut és, per tota la gent que em coneix, quines són les meues simpaties esportives i per quins colors m'agrada patir cada vegada que veig un parit de futbol o de basquet. Principalment el FC Barcelona i el Cd Castellón , a més de l'Athletic de Bilbao, són els culpables de més d'un disgust i d'alguna que altra alegria que vaig experimentant al llarg del meu cicle vital. Diuen que es pot canviar de cotxe, de casa, de ciutat o de dona, pero mai es canvia de club, i crec que és cert.

També saben quins són els més odiats per mi, el Reial Madrid principalment, el RCD Espanyol, i d'altres com el Mallorca o els equips Sevillans tampoc han estat sants de la meua devoció. No enganyaria a ningú, alguns ja hos saben, si diguera que alguna volta li he fet "botifarres" a la tele quan Scmidt, Fonseca i d'altres li marcaven gols al València CF, inclús quan aquest va anar a 2ona Divisió ja fa tants any que sembla una llegenda... No m'agradava Tuzon, ni Ortí i tot i que em feia gràcia Paco Roig pense que era un eixemple tópic de l'empresari valencià més caspós i absurd. I així ho pensava fins el 24 de maig del 2000...

S'enfrentaven les dos némesis , Real Madrid i Valencia CF, en una final de la Champions League. El meu amic Miguel va dir "No me puc creure que aço estigue passant..." i de sobte em va sembrar el dubte... un dels dos ha de guanyar... i vaig decidir. Com sempre apostar pel perdedor ha estat un constant en la meua personalitat, l'equip que vaig elegir va perdre 3-0 en un partit lamentable. Aquell dia vaig constatar perquè no soc del Real Madrid, un equip i una gent prepotent, màxim exponent del espanyolisme ranci i populista, que demostraren un cop més la poca classe i l'esperit de superbia que tots els estaments del Real Espanya (com li diu acertadament el meu pare) expandeixen als quatre vents cada cop que guanyen una copa. En canvi el maltractat València encara va tindre un altra oportunitat l'any següent contra el Bayern, i puc dir que mai he vist un disguts tan gran com el del meu company de pis aquell dia davant el televissor (era com un flashback a 1986 quan el Steaua ens va guanyar d'igual manera la copa, tot un trauma infantil difícil de superar). A més sumat a que alguns dels meus amics estaven a Milan per veure el partit en directe... doncs bè, alguna cosa et fa sentir implicat.
Més indignant ha estat encara, al meu entendre , per part de la premsa espanyola quan ha tractat de la sèrie de titols valencianistes com la UEFA o les dues lligues, o del meteòric ascens del Villareal CF a l'èlit futbolística estatal... que eixa és un altra.

No puc entendre el fet que en llocs com el nou Castalia es xule i es cante contra rivals com el Villareal, el València, l'Hercules o el Llevant i per contra, es puga veure tipos amb camisetes del Murcia, l'Almeria, el Salamanca, el Cadis i d'altres equips que són aplaudits tal volta des de el fons fins la tribuna. Una vesprada, sense anar més lluny, un personatge amb una camiseta del Castelló i sense dents, aplaudia a los de "su pueblo" el UD Salamanca i tot just després cantava allò de "Villareal aldea subnormal", supose que amb total coneixement de el cosmopolitisme que la seua persona (i part de la grada de Castalia emana) i "su pueblo" emanava envers d'una ciutat indústrial que podria "acaçar" a duros i a estudis no tan sols a Salamanca sinò també a gran part de la gent de la capital de la plana (amb el paleto de Guti inclós). Com a albinegro de cor i convicció refuse a aquesta gent com a castellonencs, com a valencians, i m'agrada exaltar un albinegrisme integrat dins d'un mapa esportiu exclusivament valencià (si forem independent jugariem UEFA i tot).

Diuen els vells que va existir de veres... pero jo no m'ho crec

De nou un equip valencià jugarà una final (tot i que li ha guanyat el tiquet justament al meu equip... de nou) i un servidor pasarà mil de la merda promadrilenya i proespanyola cutre que transmetran des de els mitjans de comunicació en favor del Getafe i apostaré ferventment per un València campió de la Copa del Rei i ho faré per a que el Symbol, Rubén Cansino, Isabel, Eduard, Elisa, Alejandro, Jaume, Paco , Cento, César, Silvia, Raquel, Ximo, Albert, Tico, Ruth i tanta gent que conec, la mateixa que va plorar a París i Milan com a Valencians, i que va riure i saltar a Gotebörg estiguen contents i no pateixen massa davant d'uns madrilenys (ja sabeu que un servidor els considere tan extrangers com un Francés o un Italià) que ben segur que seran amparats una vegada m´s per la España-del-buen-rollo-de-los equipos-pequeños (que no juegan contra el Madrid, claro) . Així doncs, que guanyen els notres i prou.

No hay que mezclar la política y futbol, siempre y cuando no sea la nuestra claro...

PD. I a l'eurocopa, que guanyen els més rubios i templats.