From Hell... (nova versio a mitjes entre Charles Manson i la nova Canso)

...sufriras, moriras, esa es su voluntad, pero aun hay aqui, hijos de Cain...

Eren les 15 hores de fa una setmana... un dijous que semblava qualsevol en una qualsevol pista de l'ordinaria universitat de jordania en Amman.

En la pista els restes de la batalla i el suor en la seua camisa, el 7 lluent en roig i verd, coixejant de la cama esquerra ( Si eixa, que tinc de fusta) i en el maracador un contundent 7-2 a favor de Saudi Arabia que no reflexa la realitat de la lluita que varem protagonitzar.

No deberias firmar con tu sangre pactos demoniacos en magdalena, piltrafilla... ara a la caldera...

Pero lo que mes l'inquietava era eixa bandera roig i gualda que onejava a l'estadi... haguera pogut esser pitjor, ens hagueren pogut possar la marcha de granaderos per iniciar el partit... menys mal que aquestos arabs son bons tipos- pensava mentres es retirava satisfet pel bon partit que, a sobre, hi havia realitzat.

En aquell moment es dirigi cap al vestuari, ja tots els "espanyols" (recordem que hi havien 2 italians, un rus circasia i un jorda...) eren fora lligant amb les envelades natives. Es lleva la camiseta satisfet amb si mateix quan senti la melodia... Jo vinc d'un silenci, antic i molt llarg... esglaiat es gira cap a les desertes dutxes... que pasa? que estic sentint?... res... tan sols sera fruit de la meua ment cansada per l'esfors i l'agotament... No es res.

Jesus m'esperava fora junt a la meua language partner, una noia jordana promesa amb el seu cosi, a la qual intentava ensenyar espanyol i a qui suposava que mai veuria si en veritat tenia cabells i orelles... Es dirigiren al markis al lugat dispostos a repasar l'examen que la noia tindria la setmana seguent... El adjetivo... El articulo en espanyol... el imperfecto.... Heba repetia com un loro tot allo que li deia i prenia notes presurosa a no perdre ningun detall.

De repent la noia deixa d'escriure -cosa que adverti ell de sobte- i comensa a parlarli amb una veu desconeguda usant un jerga incompresible seguida d'articles salats... De matinada han trucat, son al repla de l'escala... amb els ulls en blanc i una rialla sarcastica.

Ell s'esglaia sobremanera, mentres es retirava escales amunt, mentres la xica del hijab blanc avansava amenasadorament ... que volen aquesta gent, que truquen de matinada... corre Pau, corre... pensava mentres pujava per refugiar-se a l'oficina de Mamoun Faouri, el coach i amic.

-Mamoun, Mamoun! tenemos un problema!... -crida al senyor prim del bigot que seia divertit en la cadira del despatx.

-Keifak ia Pau? Mada fahaltuka huna? - digue Mamoun compartint l'esglai mentres el "jove" tancava la porta.

-Ja se que no em comprens Mamoun, i no se per on comensar... confese que he jugat amb Espanya i he defensat els seus colors... pero tambe ho fan Xavi, Pujol i Albelda...

En aquell moment sona el telefon, en la pantalla posava el nom de Tawfiq, el director del centre, el qual segurament cridava per tranquilitzar-los i dir que la boja musulmana poseida per Maria del Mar Bonet havia estat detesa.

Mamoun despenja el telefon i sona una veu cavernosa, mentres s'enxufa misteriosament el mans lliures... La gallineta ha dit que prou, ja no pot pondre cap mes ou a fer punyetes aquest show que fa tans anys que m'esclavitza... Era la veu de Tawfiq, pero ell savia que no era Tawfiq imitant accent oriental...

Mamoun no entenia res. Era aquest el seu cap? Que feia aquell extranger esglaiat? Que era eixa rumor de gent que es sentia arremolinada baix les escales... Som de la Pelitrummmpeli... En el moment de maxim pavor i quan es sentien multitud de passos lents pujant les escales, Mamoun es gira cap ell i digue... poca forsa que tinc, i tant de temps l'he malmanada...

Va obrir la porta com si li hagueren possat un dit al cul, cames per a que us vull! Corregue pel pasadis i salta per la fisnestra trencant els llibres. Ferit d'un peu corregue i corregue cap a la sortida de la bab assamaliia de l'universitat (quiero ser mas rapido que ellos, echar todo a perder un dia tras otro...).

Corria mentres tancava els ulls... no es real, no es real... al vent, la cara al vent, els ulls al vent... els obri davant de la jamuah imbrahim al lawzi... els habituals que sortien de l'oracio de la tarda el miraven estupefactes... un d'ells s'avansa i somrient cinicament afegi... A la pobla hi ha un vell, a la pobla hi ha un vell que li diuen Tio Canya...

Qui eres? Qui t'envia?... eres el fantasma dels 25 d'abril del futur?... el mitologic ciborg d'accio cultural que no ... Ho sento molt, no tornare a jugar amb Espanya! No per favor, no per favor! Ho sento, ho sento molt! Jo soc un militant de l'esquerra independentista, del MCAN, excoordinador temporal de la CEPC autonoma, exmilitant del BEI, exmilitant ho confesse d'ERCvalencia! M'he menjat una paella feta per expresos de Terra Lliure, he vist decenes de concerts d'Obrint Pas, li he tirat els trastos a militants femenines de totes les organitzacions i partits catalanistes i independentistes! He estat a tots els punts del correllengua! A manis d'ACPV! M'he alegrat quan lo de Corea, Fransa i Nigeria! Yo odio a los romanos como el que mas! He votat a Erc a Sant Joan d'Espi i ho haguera fet a Sabadell! Tot i que no m'agrada gens les CUP puc dir que tinc amics alli! He seguit el proces de Vinaros fins el final! He llegit nosaltres els valencians! Diguem-li Catalunya... diguem-li Catalunya! Diguem-li Catalunya! ... Jo no soc espanyol... No soc espanyooool!

A dios pongo por testigo... que alguna vegada m'he possat una estelada de capa!

Tot seguit es desmaia.

Es desperta en seu llit tot suat... blanc... exclama... uf... tot ha estat un somni, fruit tal volta de hashish libanes que pilla Hugo ahir, o tal volta, del shawarma amb salsa del bar d'estudiants... quin infern.

De sobte s'adona de la presencia d'un altre cos al llit que es velluga... collons si que ha estat extranya la nit...

Pero mes enlla de la rao, en eixe lloc on moren els records i pensaments mes oscurs, on l'horror no te nom perque seria impronunciable... alla on mora Serrat, Miguel Rios, Ana Torroja i La Union... d'alla on tot no es oblidable... d'alla va sortir aquella cara i aquella veu, que es l'ultim que va vore i l'ultima cosa que va sentir...

Ia, Ia! Yogh-Sothoth...

Mes fotos, mes fotos... que es la guerra!

Amb tots vosaltres, gran part de l'equip de futbol sala del Markis al-Lugat...

El paregut de Rami (en el mig) amb el princep Blai es pura coincidencia...

Dia y noche, suenya con llegar... el desierto es su prision...

Els taxistes a l'orient mitja, eixe colectiu personatgil... per cert, el taxista es el del mig amb la gorra...

Les primeres fotos...

Tal i com vaig prometre, algun dia penjaria fotos de veritat, d'aquestes que es veu per fi la gent de la qual em rodeje... i aci estan... almenys alguns d'ells...

De dreta a esquerra en la festa de la primera setmana a casa dún suiss que no he tornat a veure més... Houston (Memphis, Tenessee), Hugo Pedrosa (Oviedo, Asturies), Jesus Castaño (Albacete, La Mancha), Miguel Lucena (Cordova, Andalucia)...

Tambe vaig prometre en un blog amic que penjaria una foto de l'atractiu president de Siria... en una tanca en el centre de Damasc.

Benvinguts a Wadi Rum!!! (sempre he vollgut dir aixó...gran Auda Yibutai)

Dessert rats!!! amb Chou-chou i Mou Mou de Taiwan (vos jure per Alice Cooper que els noms no son inventats)

Hugo, Jesus i Jo amb el gran Mamun, secretari del centre de llengües i el nostre entrenador en la lliga interna, el veritable rei de Jordania...

Liders mundials

Convindria que hi haguera un editor de mons a l'estil age of empires, on diferents civilitzacions s'enfrentaren construint models de viure, infraestructures, mitjans de produccio i liders politics.
Caldria doncs incluir a tots, i quan dic tots son tots, aixi cadascu de nosaltres podriem construir un mon a la nostra mesura. Una vegada tot estaria al seu lloc fariem una reunio mundial de cocolitos per decidir el desti de l'humanitat, la meua tria seria la seguent:

Obama es guai, aixo diu "El Pais", a mes es negre i aixi mola mes. Barak deu guanyar, i encara que soc partidari de politics en cara de conill, he de confesar que la seua oratoria que no he sentit mai m'ha cautivat. 2008, vote for obama please...

Dimitri Medvedev, com a bon davanter del Racing, i de pas, president rus, mola molt tambe. M'agraden els president que s'inventen paisos imposibles amb noms com Abjasia o Osetia, demostrant que les normes internacionals que propugnen alguns tambe es publiquen en versio "paper higienic", avui estas bombardejant Siria i dema construint paisos, bravo! Li tindre que passar un email que posa PPCC per si d'encas...

Hereu d'una nissaga de grans Gordons, com Gordon de Khartoum o Flash Gordon, Gordon Brown es un politic de moda en aquest moment. Famos per no destacar en res es nota que encarna l'esencia actual del imperi britanic, "un cero a l'esquerra" es seu estil de govern es podria convertir en una de les maximes mes revolucionaries en la politica de l'union jack de cara al proxim segle.

Un dels reis actuals de la politica internacional, va saber derrotar a l'endemica Segolenne regina dels guais europeus tot i tenir un caracter "zafio", ser un calavera amb la seua exsenyora i molt inteligentment canviarla per una nova de molt, pero que molt, millor vore. Sarkozy es un tipo que diu el que vol i fa el que vol, la grandeur de la france esta asegurada en mans d'aquesta artista del balo.

Tots els que viscut a italia sabem que Gino Strada mola. Es un altre estil d'intelectual i politic. Sense pels a la llengua i enemistat de per vida amb els peines, Gino portaria a Italia al lloc que li correspon en l'univers, i si , a mes, contrata a Yoko Ono com a ministra o asesora encara molaria mes.

El dia que vaig descobrir a Tzipi Livni el meu cor es va enamorar irremediablement. Era en un congres de fans de Golda Mair on intercanviavem fotos erotiques de dones soldats d'Israel i em varen mostrar una de quan la meua Tzipi feia la mili. De repen vaig recordar eixa canso que diu " has sido tu, te crees que no te he visto, has sido tu la que me dio el mordisco, has sido tu, chica cocodrilo". Res mes a anyadir al respecte.

No diuen que tots els xinesos son iguals? pos si es aixi Stephen Chow deuria esser president de la republica popular xina, a la llarga el seu film "Shaolin Soccer" ha estat tan vist com el llibre roig de Mao, del qual encara no han fet pel.licula (tal volta Cristopher Lambert). Ben segur que amb Stephen arrivarien ministres com Jet Li o Jackie Chan i ajudaria per a que Tony Haa fora el nou president de Tailandia.

Tot el mon te el que es mereix i Esapnya tambe ho deuria tindre. Que millor per a un pais de veins que una presidenta d'escala. Rosa Diez encarna totes les virtuts espanyoles presents: es mentirosa, intransigent, hipocrita, tiranica amb els febles i rastrera i pusilanime amb els poderosos, 100% espanyola. Vamos Rosa...

Mai que ocultat la meua predileccio per Xabier Arzallus, un dels millors politics de l'estat espanyol en les darreries del segle XX. Xabier mai mor, mai es retira mai es cansa, es ferm en les seues decicions i en un estat independent basc, be , el millor seria ell..

He, he, que vos pensaveu? Els Paisos Valencians tambe serien independents en la meua partida del Age of empires i qui millor per a esser el president que Enric Nomdedeu. Saludant a Strada, rebent a Sarkozy i senyora en el palau imperial de Xativa, discutint a l'Onu amb Brown i Arzallus, veient el prego al costat d' Obama i Stephen Chow, Enric sabria quedar be amb tots el liders mundials i marcaria una epoca d'or dins la l'ata classe politica valenciana.

LEGENDS

Obrint el periodic (digital, es clar) m'he enterat que Maradona sera seleccionador argenti. Com a fervent seguidor de l'esglesia maradoniana m'he alegrat en sobremanera.

I ho he fet just despres de cordarme les botes i posar-me la camiseta verd i roja que el meu equip de futbol sala llueix orgullosament en la canxa del madinat arriadiia de l'universitat de Jordania.

En nostre equip, pintoresc i poliglota, englova a un grup de jugadors de diferent origen:

1. Jesus Castanyo es un gran tipo, conegut com Aszus en el markis al-lugat, es un noi d'Albacete que estudia filologia arab a Granada. Tot un personatge baix els pals el qual, lluint orgullosament una camiseta de Casillas, es preocupa en sobremanera cada gol que reb (ja n'han sigut uns quants per desgracia, incloent un als 20 segons de partit).

2. Vicenzo, es un italia de l'Abruzzia petit pero bragat, llicenciat en Literatura Italiana a Perugia. Corre com un puta i no es queixa mai, de moment es el maxim golejador.

3. Miguel Angel Lucena. Un xavalet de Cordova estudiant de filologia arab en Granada. Ha jugat al seneca de porter en aquells anys en els quals fa ilusio jugar a futbol. Preocupat mes per la nutrida presencia de dones arabs a les grades que pel propi partit la veritat es que es un dels pulmons de l'equip.

4. Hugo Pedrosa. He de confessar que mai havia conegut un asturia abans de tan a prop, i aquest xaval de 20 anys m'esta sorprenent en sobremanera.

5. Murad Romanenko. Un circasia de 19 anys, campio de russia de ball llati, un personatge dins i fora del camp, on sempre va amb alguna (o totes) prenda del barsa. \

6. Nicola Perrazo. Un genoves de 26 anys, diu haver jugat en el Genoa quan era molt jove, la veritat es que es nota que sap tocarla pero s'ha de confessar que esta molt mes cremat que jo...

7. Rami, un estudiant d'espanyol de jordania. Li agrada el Rock and Roll i la musica heavy, tot i que la sol mesclar amb els sons mes disparatats i esgarrifisos. Jugant a futbol es un paquet, pero ens ha servit de traductor dels insults i anims que ens venen de la grada (i del propi camp).

8. Be, l'ultim jugador ja el coneixeu prou. Un valencia de 31 anys, que deia haver estat professor de secundaria algun temps. Dins la seua vida deportiva destaquen els 4 anys del Rangers i els de davanter estrella del Tremendo.

L'universitat de Jordania ens ha agrupat per nacionalitats i juguem un campionat contra altres paisos. En contra de la meua voluntat i davant del desencis d'italians, jordans i circasians, el nostre equip va passar a denominarse "Espanya" i no "Unio Europea", inclus han penjat una bandera i tot.

Aixi que, el vell jugador es veu defensant la bandera dels seus enemics, pero envoltat de nous amics. El sorteig ha estat molt crudel amb nosaltres, el primer rival va ser Argelia, i varem empatar 5-5 en l'ultim minut. Anarem perdent tot el partit i a falta de 4 minuts marcarem 3 gols per empatar in extremis.

El segon partit el jugarem contra els campions de l'any passat, l'Iraq, i ens pelaren 7-1. El mes destacat va ser la monumental tangana que protagonitzarem alguns dels jugadors (un servidor incluit) a pocs minuts del final.

I aixi arrivem a la vispera del 3er partit. Un face to face contra Arabia Saudi, jugant-nos la clasificacio. Amb un jugador borrat i un altre lesionat, el vell guerrer dels Rangers pren mes protagonisme de nou, com sempre, el 7 en l'esquena, que porta desde temps inmemorials nomes ell sap perque. Despres d'un paper testimonial als dos primers partits, la precarietat ens crida a la porta i es hora de treure l'orgull, l'epica i el coratge. Enfront tidran als fills de sheiks de Riyad i potser Medina o la Meca fins i tot, xiquets multimillonaris que golfejen a Jordania abans de tornar als seus palaus plens de luxe i esclaves filipines. Ben segur que al seu voltant dema veura els fantasmes de vells companys caiguts: Jon Foruria, Pep Querol, Juan Montolio i Ruben Cansino, els Villores Rangers; els esperits de Miguel Salva i Carlos Gonzalez amb la seua magia tambe l'acompanyaran; pero sobretot eixa figura groseta i fantasmal que amb una camiseta blava solia correr al seu costat, amb un 9 en l'esquena i una llegenda promocional en el pit, Tremendo Mundo, el soroll d'aquelles vesprades de sacrifici, lluita, triomf i gloria resonara de nou en les seues orelles, el vent segur que moura el seu ara escas cabell. Per un moment tornara a sentir la melena d'atres temps... la forsa de nou en les cames, la mirada del tigre... dema per la vesprada els muecins de la meca lamentaran una nova derrota... es l'hora de la veritat, l'ultima batalla d'un Villores Ranger.

El 7... el perque per fi desvelat...

You know I'm not good...

Pillar cacho en el Raspa... casi que me demanare un altre cubata...

Un mes despres ja m'acostume al so de les mesquites quan, irremediablement, cau la nit a Jebbel Amman. Tire amunt per Rainbow street observant mentres paseje la gent com passa, l'olor dels locals de shawarma em conviden a entrar pero , errant, camine cap al downtown. No se molt be cap on vaig mentres pense i imatgine com maravellosa seria aquesta ciutat si la rossa d'Ankara haguera aceptat anar al cine amb mi a veure Hell Boy...

L'activitat comensa i aixo que es dissabte i dema hi haura que treballar. Dins el store Hakim sonriu al veurem entrar, ja em coneix des que acavara el Ramadan. Passeje pels estants replets de llaunes d'alguna cosa pareguda a la cervessa i enfile cap a l'estant de l'importacio. Hakim sap molt be on vaig.

El Jim Beam de la frontera ja reposa en pau i el jack daniels del duty free diu les seues oracions mentres Amy Winehouse i Ozzy Osbourne el conviden a l'infern. Aquesta setmana tornaran a ser set dies especials amb noms i cognoms, ja m'havia acostumat a castello a contar-los nomes de dos tot i pensant ja en el seguent divendres. Potser una festa, potser un viatge, el dessert ens rodeja pero dins la ciutat, aquesta lletja ciutat de pedra i pols, em sento segur i acompanyat, tres milions d'animes em rodejen.

No me haras ir al Four Seasons esta noche por las buenas, Torres...

Em toca eixir del local amb l'ampolla a la bossa, fins al taxi... assalaam ualeikum, saadhabu ila bab assamailia fi ja'mua al urduniia... el taxista palesti asenteix amb el cap somrient... auleikumu salaam, said, min aina anta?... i comensa una conversacio d indis que irremediablement portara a l'angles, encara es massa prompte per mes. Se que podria ser millor, pero "don't be hasty my friend"... La festa comensara a l'hora senyalada.

Tot i que tambe manquen algunes coses, son massa les que queden per descobrir i viure, sense billet de retorn i pensant seriosament contemplar l'arrivada de la primavera a Amman mataria per un treball, pero sobretot per un fosc local amb taules on uns vells expatriats melenuts plens de tatuajes desafiaren l'orient mitja amb versions de la cridens, ac/dc o ,si pot ser, Alice Cooper. Mentres la rossa d'ankara obriria el xampany, un servidor es fumaria un puro i diria allo de: "Me encanta que los planes salgan bien"... Tal volta en Tel Aviv aquest lloc existisca...

No es facil dir que no a certs vicis despres de tot...

Parlar massa no es propi de gent intel.ligent, i mes ara que s'apropa l'hivern i l'hora de les veritats ens dira qui som i que fem. Pero les intencions ahi queden i per sort en aquest pais, en aquesta ciutat, en aquesta cas, en aquesta anima, la nit no significa encara que es hora d'anar a dormir...

Un Ramadan per recordar

Con ese pelo, David Soul, muchos vampiros vas a cazar...

M'imaginaria una versio de "Que bello es vivir" en el mon arab en general si la meua ment poguera concebre a James Steward vestit com un sheikh i a Donna Reed amb vel, aixi com a Frank Capra dirigint-la en un Jebbel Amman nadalenc nevat fins al cim... lo qual segons diuen per aci es molt possible en decembre.

La veritat es que tan sols coneixia el mes de Ramadan per referents literaris i histories de turistes enojats per la manca de serveis al llarg d'aquestes 4 setmanes. Posem que a l'habitual seriositat dels arabs es suma una manca flagrant de regularitat horaria, manca de transport, mala llet general al llarg del dia, paralitzacio total de tota activitat per 40 minuts durant l'iftar i imposibilitat d'encontrar aliments decents fora dels exigus limits de les barriades cristianes...

I love Ramadan diriem els noctambuls... ja que per la nit l'activitat humana es dispara, vinga gent pel carrer, centres comercials i tendes obertes, la gent de bon humor... vaja, com viure en Salem Slot despres que marxara David Soul.
Jo vaig arrivar a Amman el 3er dia de Ramadan i fins fa una setmana l'he patit i disfrutat al mateix temps. Ahi queda l'imposibilitat de prendre certs transport cap al dessert de siria en l'aid, els preus hipertrofiats, eixes tres palisses que hem rebut al markis allugat football team per tipos arabes que no podien beure (11-1, 10-1, 6-1), el dia que ens varen prohibir l'entrada al krak des chevaliers a les 16h, la frontera de siria durant l'iftar... i tota una seri de peripecies heroiques com comprar vodka en una tenda en Amman a l'estil chicago anys 30, empalmar un divendres pels carrers d'Amman o cantar alcohol alcohol pels carrers de la capital.

Ramadan en la Vall, un altra manera de viure el Coran...

Living Ramadan, living dangerously...

En el cor de les tenebres

Encara podria anyadir mes coses...

Allah, el gran, el misericordios... sonava el cantic quan ja havia caigut la nit a Damasc. Era l'hivern de 1917, a prop de la bab assmalia, dins del barri cristia. En poc dies comensaria el Ramadan i en aquell tuguri de mala mort deixarien de servir alcohol de forma legal.

L'heterogenea multitud, alli congregada, mirava abobada a un exotica corista de marcats trets semitics com destruia una darrere l'atra diverses cansons en frances compostes molt lluny d'alli a;guns anys abans.

Tres oficials otomans fora de servei que maleien totalment ebris mentres jugaven els estalvis al blackgammon, savedors tal volta que aquesta seria la seua ultima nit; alguns adinerats turcs gastaven milers de dinars en aconseguir unes centenes de francs baix ma i qui sap si alguna lliura esterlina; un grup de cristians siris esperaven en un raco, continents de l emocio, amb les jerres en la ma dispostos a brindar pels temps que canvien; prostitutes eixutes, traficants de somnis, conductors de caravanes al no res, grossos senyors artritics i malfainers pauperrims de diverses confesions oblidades i rites totalment minoritaris rient plegats enfront d'una taula de joc trucada. Tal era l'atmosfera del Zarquaq aquella nit.

Ella no es para ti, ella no es para ti, las chicas listas saben elegir...

Passejant incansable Hussein , el propietari, parlava animadament amb la clientela: "No saps que els autralians l'han cagada a Gallipoli?"; "Diuen que a Russia les coses van calentetes des que apresaren al Tsar"; "Lawrence i Feisal ja estan a Dera, sera convenient aprendre frances en els dies que corren" ; "Si puguera encontrar uns diamants vendria les meues cases i marxaria a Ankara"; "Donc jo no pense establirme a Istambul, diuen que despres de la guerra els anglesos li regalaran la ciutat als grecs i mataran a tots els musulmans"; "Els veritables negocis es tanquen ara a Tripoli i a Beirut, el meu cosi Hassan s'ha establit prop del port per comerciar amb datils quan entren els francesos". Moltes converses, en la linea intermitja que separa la veritat, la mentida, el temor i la pocavergonya. Hussein les absorb totes, les clasifica, ben segur que un poc de tot sera de gran utilitat en els dies que corren.

La taula del fons, baix el retrat de Mustapha Kemal que poc a poc anava ocupant un lloc mes fons en el local, comprenia un extrany grup de clients: el pare Nicola, missioner genoves dispost a confessar a bona part de les clientes, anava de taula en taula oferint els seus serveis i consells a aquelles mes extrovertides i alegres; un mariner cordobes de risa facil i mans rapides anomenat Miguel bramava ebri cada cop que la corista movia els malucs; Jesus, un mercant de la manxa, feia el senyal de la creu cada cop que l'andalus maleia i basfemava, pero sense deixar de mirar a la sensual bellesa arab que cantava; un tal Pedrosa, natural d'asturies, vividor postadolescent de llengua facil i caracter brau, comentava els avatars del local mentres xuclava infatigable el narguile; i per fi, en el raco mes fosc, una figura trista i pensativa beu aiguardent mentres aspira fortament la sisha amb l'intencio de soltar uns minuts de vida en forma de fum a cada exhalacio, a cada 10 bategs del cor.

Era un personatge curios. Diuen que havia naixcut a algun lloc mediterrani, prop de Valencia tal volta. Acussat de dilentant per uns, poca vergonya i malfainer per altres, envejat pels mes inteligents, feia temps que havia perdut la seua nacionalitat real jugant a no ser major. No li agradaven les palmades en l'esquena d'aquells que tan sols saben dir allo que vols sentir, tampoc les frases fetes ni les dones i les coses predecibles. Enmig d'aquella confussio, d'aquell remoli d'oportunitats embotellades que representava el seu mon real, preferia somniar des d'un raco veient la vida passar, esperant a saltar en el moment mes esperat al tren, ja siga per agafar-lo o volar-lo pels aires, pero mai per deixar-se arrosegar ni embestir com una capsa buida ni com un cadaver acuirassat.

Deien que li agradaven les causes perdudes, de fet s'havia acostumat a perdre massa vegades per saber que ,de tant en tant, algunes guanyen. No li acavaven els boltxevics, massa amorfa de cretins, tampoc es sentia be entre la noblessa de Viena, ni entre els industrials de Liverpool que jugaven al bridge en el Seraton, i preferia la companyia d'una mala actriu exotica apenada per la vida a whitechappel abans que la d'una duquesa de costums eixutes i frangancies parisines en Chelsea. Tampoc simpatitzava amb la causa de Kemal, ni amb el Kaiser, dificilment el vorien brindar amb un junker o un pacha si no fos per afrontar l'abisme junt ells. Li agradava Budapest i la seua primavera, pero de nou havia arrivat tard per disfrutarla i maleia el dia en que l'oficial autrohongares s'havia endut a la corista Turca. Tambe trovava encantadora Siracusa al final de l'estiu, pero era conscient que per a arrivar a aquella tranquilitat calia encara caminar moltes milles, esperar moltes nits i, sobretot, viure un pocs anys mes.

No tindria por al dema si no fos perque pensava el dema es convertira en rutinari, en veinal, en gris, monoton i en esteril.

Des d'aquell fosc raco observava aquell mon tancat ple de fum, pudent de miseria, i agraia als deus que foren per haverli privat del sentit de l'olfacte, i per no destorbar-li els fums que tenen i provoquen els altres. El fum, per sort, es tan volatil que quasi no importa.

El pare Nicola se li arrima entre carcallades i ell li demana un altre ouzo. Intrigat l'italia li preguntava per la nova corista i ell asentia amb el cap. No es que no li agrades l'exhuberant bellessa siria de l'escenari, sino que potser era l'unic que en el seu lloc veia a la rossa d'ankara de la setmana anterior, i aixo el reconfortava i el tranquilitzava. Tal volta devia ser la mescla del seu narguile o l'aiguardent de creta, que li feien veure coses que per fortuna ell volia veure.

Un gran pena l'envai de sobte, disposta a menjarse el moment, tal volta podria pensar que era millor estar en qualsevol altre lloc, de fer qualsevol altra cosa. Pero uns segons despres comensa a recapacitar: tindria un carregament d'armes per Feisal que Lawrence pagaria a preu d'or, tal volta marxaria a Alep, Jerusalem i qui sap si Bagdad algun dia, Samarkanda l'esperava impasible enmig del dessert. Els secrets d'estat dins del fes de kemal estaven encara per robar, el Kaiser guillem i l'emperador Josep tambe tenien mals de pantxa i ben segur que alguns armenis, kurds i grecs li deurien algun dia la vida, i savia que, encara que mata-hari mai li mostara la roba interior, que l'or negre de mes enlla del nefud sempre fora liquid i llefiscos, algun dia des d'algun altre raco en algun altra taberna, acompanyat pels personatges mes diversos, alsaria el cap orgullosament i diria parafrasejant a algu: confese que he viscut.

I l'any que ve que? - Don't be hasty, booorraaarummm...

I la guerra, be, per sort encara no s'havia acavat.

Siria: Mission acomplished.

Ni te cases, ni te embarques

Si, si, se que el viatge a Siria deuria d'esser explicat pas a pas en un post ple de fotos i videos, pero aquest cap de setmana no he parat i encara no he trobat un ciber on es puga llegir la targeta de la meua camera... potser en jebbel Amman?

Be, la veritat es que Siria es un pais que recomane a tots, tot i que anar de tursita es un poc cul per la gran quantitat de penya que vol aprofitar-se de l'extranger.

Ja explicare tot un altre dia que ara es tard, tan sols dir que estic be (hem viscut 2 atentats terroristes a Damasc) i hem tingut alguns problemes de comunicacio telefonica amb el mon exterior. Gracies a tots els que es varen preguntar que collons estava fen a Balad As-Shams enmig de tot els follons.

pd. que acollonant estar en un carrer centric de Damasc i que d'una tenda comence a sonar l'himne de hezbollah i tot el carrer comense a cantar, es com viure dins un musical pero amb barbes i kalashnikov!!

La tomba de Salah Addin

"Que pretendes Yusuf? Tan solo eres un siervo de Nureddin y ya ansias para ti todo su poder. Nosotros que te hemos sacado de la nada sabremos devolverte a ella..."

Avui es dimecres, i mentres escric estes linees es faran les 20h... ja... comensa a cantar el muecin de la mesquita universitaria l'oracio del vespre. El ciber des d on refresque el blog esta a uns quants metres del temple. Fora comensa fer fred i d aci un parell d hores anire amb uns companys a fumar unes narguile de menta i discutir el viatge de dema mentres veiem el futbol.

Dema pot ser un gran dia. Apart de jugar el 2on partit en el equip de futbol sala del centre de llengues, del qual ja parlare tan sols tinga fotos, espere que la proxima oracio del vespre la pugue sentir des de la ciutat vella de damasc, prop de la gran mesquita omeia, on reposa el gran Salah Addin Yusuf ben Ayyub, senyor d'Egipte, Siria i Palestina, campio del Islam.

Anirem sis. Tres estudiants de filologia arab, un de Cordoba, un d Albacete i un italia, un de traduccio i interpretacio d'Oviedo, una estudiant de politiques d'Ankara i un servidor, que exactament no es sap que fa... Alquilarem un cotxe a Damasc per recorrer Siria: Alep, Homs, el Krak des Chevaliers i Ebla; despres visitarem Beirut. Tot aixo en una setmana.

Que Allah, el gran, el misericordios, ens protegeixa i ens siga favorable.

Tu no eres de la Vall?

Rick s Bar

En el bar de Rick no se permite la entrada a madridistas

No se perque ara em venen a la memoria els freds matins de Budapest. Pot ser tal volta perque ja de bon mati (si, de bon mati, quan vaig a classe despres de dormir 3 hores per culpa del meu maleit insomni) en Amman fa un sol que vaden pedres. En la capital d hongria un servidor rebia classes de llengua nativa en una academia privada al costat del nemzeti muszeum, en el cor de Pest, no molt lluny de la kalvin ter. Alli ens juntavem una serie de personatges curiosos que sempre recordare: Marc, un Holandes economista cassat en una hongaressa adicte al haxis, a la musica electronica i gran aficionat a la fotografia, que llogava el seu pis en el centre d Amsterdam per treballar a temporades en l universitat politecnica de Budapest i pegar-se la vida padre, tot i tenir 2 fills; Ryan, un personatge d Ohio que mai vaig saber que feia, pero que s havia cassat amb una nativa i li agradava molt pescar al Balaton i pillar unes sepies d Arany Aszov que marcaven epoca; Tobias, un estudiant de fisica d Uganda, negre com el carbo, que li agradava ballar i estudiar poc; i per fi, Ugo Nobili, un exjugador de Rugby profesional del Bolzano, antiberlusconia convensut i representant de ceramica, separat a italia encontra l amor a hongria en una noia fantastica, triatleta profesional.

Encara recorde quan parlavem a la cafeteria de l academia sobre histories i temes diversos. En un hongares rudimentari que encara conserve i en l angles eixe de pandereta que tots coneixem , la vida no tenia ninguna pressa. Tampoc importava la religio i la nacionalitat, tots erem rebels d alguna cosa: Tobias seu pais convols i cruel, Ryan recordava a George Bush cada vegada que li feia mal el cap, Ugo parlava del inter i odiava al cavaliere, enfront d ells jo els parlava del meu pais que no existeix i de l estat de cretins en el que em toca viure, mentres, beviem cafe i xocolata dessertors de tota responsabilitat i amb la conciencia tranquila que debia esser aixi.

Be, doncs gairebe 4 anys despres, de nou estic en una situacio similar. Aquesta volta, tot i que encara no conec a ningu, veig que sera diferent. Les classes universitaries no son les academies privades, aci hi ha un titol en joc i la gent, tal i com he vist a l escola oficial, no pareix disposada a parlar l arab per gust i antropologia. Part de les meues companyes son Ruses o Rumanes casades amb un jorda que aprenen arab per a parlar als seus fills, hi ha un rus ballari que tan sols vol ballar, diversos matrimonis de menys de 27 anys americans, una alemanya d eixes que saben anar per la vida, un hongares que te pinta de ser del fidesz, un hindu anomenat SORESH (ho jure), una sudafricana, diversos australians i un parell de suissos. Gairebe tots estudians universitaris, repetint i agafats a estereotips nacionals.Tot pot ser que cada cop soc mes vell per integrar-me amb la gent i que per sort confie en que alguna gent fa 7 o 8 mil kilometres per viure en un pais exotic no tan sols per a anar als viatges que organitza l universitat pero be, ja veurem. Espere que la cosa millore o deure d explorar tot sol l orient mitja.

Mira xati, este es el millor pianista negre dels Paisos Catalans i

a aquesta copa aconvide jo que no soc castellonero...

Amman, regne Haxemita de Jordania, 11 e dia de Ramadan de l any de l hegira de 1425.

pd. per cer, la c trencada i els accents en aquest teclat son una utopia...

Un creuat amb carnet d estudiant...

Sir Pau, mire una caravana de Oropesinos! -A per ells, per Sant Antoni!

Hola des d Amman, capital del Regne Haxemita de Jordania. Avui es un dia de festa, el primer divendres del mes de Rammadan. Abans de sentarme a un Ciber per escriure aquesta entrada he estat en el ruidos centre de la capital , en el barri de jebbel amman, prop de les ruines de la ciutat helenica de Filadelfia, del que queda d elles vaja, un de les ciutats pertinents a la decapolis, una xarxa de ciutats intercomunicades que constituien el poder roma a arabia. Aquesta es una gran ciutat, en extensio i poblacio. Caotica, bruta i ruidosa, com les ciutats vives de fora del primer mon. M agrada.

Ja porte quasi una setmana aci, i encara m estic adaptant a la vida jordana, tot i que el Ramadan esta siguent ubn tant pessat. El diumenge comence l universitat i per fi podre descobrir com son els diumenges al mati. (despres de dormir, clar)



Anire escribint tot el sobint que puga, tot i que no tinc internet a casa, en l universitat em puc conectar amb el portatil (si algu sap com debloquejar una linea baix clau que m ho diga, i aixi tambe tindria wifi a casa...).

Cert es que el meu objectiu "turistic" es descobrir l antic regne creuat de jerusalem, o almenys allo que es puga visitar sense arriscar massa la pell, supose que la primera visita sera Kerak , la setmana que ve. Seguire informant...

Els millors no vindran per diners, els millors vindran per mi...

Bè, ja no és un secret, aquell que no m'heu vist aquest estiu , tardareu més temps a veure'm ... demà diumenge 7 me'n vaig a Amman per a fer un curs d'àrab de 5 messos. Una nova ciutat, una nova vida, un nou país, més cd's de video per gravar i moltes històries per contar.

Ja que no estaré tampoc per nadal, nom´s dir que aquells que vullguen vindre a Jordania tan sols han de dir-ho...

" DRYDEN- Que sapies Lawrence , que tan sols hi han dos tipos d'homes als que els agrada el dessert: els Bedu i els deus, i tú no eres cap d'ells.

LAWRENCE. - Serà divertit ."

Herois del Cercle Polar Àrtic... 6235 km d'anada... (revisited)

¿De donde sacaran a estos tipos?

Sabeu oh príncep, que els temps que transcorregueren des l'afonament d'Atlantis i l'independència del Països Catalans hi hagué un época inconcevible on regnes rutilants s'extenien sobre la terra com un mantell baix les estrel.les: Alemania i les seues rectes autopistes, la seua cervessa tostada i la seua neteja inquietant; Dinamarca amb la faxe kondi i les seues fémines de vestits vaporosos; Suècia, boles de carn amb puré i mobles de baixa calitat i disseny minimalista; Noruega i els seus paissatges, els rens i els seus tunels interminables; pero sobretot, Finlandia, paradís del viatger, la tendror de les seues dones i l'alegria dels seus habitants.

I allí arrivà el meu senyor, amb barret de pell de jack i vestit de caqui, de barba masculina i cabells caducs, acompanyat de dos tios lletjos, roncadors, i grossos. Sortejant els perills i monstres que habiten el fons del mar bàltic, l'oceà atlàntic, el mar de noruega i el mar de barents, els trolls i bésties que s'amaguen els boscos més enllà de les valls d'Oslo i Lillestrom fins Rovariemi i l'interior del país dels Samis. Coquetejant amb princeses élfiques a la bónica Helsinki i la màgica Frederikstad, desafiant al temible finladés en botes dels supermercats rema 1000, més ràpid que el carter de la ciutat de Santa Claus i escoltant els savis consells de l'home de la Pipa... Aquest és el meu senyor, viatger incansable i diletant insofrible per als que busquen escuses a no saber caminar. Aquesta, senyors, continua siguent una época d'herois, i esta història en parla d'alguns d'ells.

Més endarrere d'Oslo i les seues maravelles, les cróniques estan perdudes, si bè el bard que les canta les coneix bè i així pot donar fé que tot alló aqui descrit és verídic...

... i el mesquí Leandre, follet de la furgoneta, es neguitejava de com no havia parlat amb les donzelles de la ciutat de Federik, i es dirigien mentres a l'encontre de sir Victor. Oslo era una ciutat per a viure-la. Tots tres entraren en una taberna ornada per vespes i motius "souleros". La velada podia ser molt llarga en el café Mono de la capital Noruega si no fos per la malvada bruixa del sopor musical... l'infame ELISABETH COOK!!!!

Mamá quiero ser artista y dar por saco en los pubs modernuquis del mundo...

Salvats de la malvada bruixa invocant el poder dels xarcuters alemanys i perque godzilla ja estaba per destruïr la capital noruega, els heroïs deixaren Oslo per dirigir-se a Bergen, en la costa occidental, més enllà de les montanyes dels trolls.

Si la montaña te derrota Gandalf... ¿Por donde pasarás?

Per cert que la ciutat de Bergen, antiga capital del regne de Noruega, deparava dies d'intensa pluja abans d'enfrontar-se a incesant viatge dels cavallers de la plana i la seua furgoneta cap al Nordkapp, uns 2200 km al nord creuant fiords, valls i la perillosa ciutat de Mo i Rana.

Les costums bárbares dels bárbars habitants de Bergen...

Melimes y Melames se comieron un besugo...

I tot deixant la ciutat cap al nord travesaren per llocs que els seus ulls mai havien vist, acampant en campings on solien estiuejar éssers mitológics i alguns holandesos...

Perdona que te diga Leandro, pero ahora si que estamos a tomar por culo... (paraules de Pau en el camping de Bela Lugosi, un lloc que mai més trobarem...)

Trondheim, Mo i Rana, Hell, Narvik, Narnia, Hibrasil... no son solo Orcos lo que guardan sus puertas...

Más allá del mar habrá un lugar, donde el Sol cada mañana brille más...

Ya estan aqui los subdesarrollados...

I per fí el cercle Polar Àrtic i la ciutat de Tromso, un lloc bucólic in sempre hem somniat arrivar amb un tipo amb un barret blau tipo "madrileño subnormal" i un altre en una camiseta de Stewie de Family Guy...

El Amudsen colega

El dia 11 d'agost de l'any de nostre senyor de 2008, els exploradors castellonencs arriven a la península de Nordkapp...

Los renos han cortado el camino! ... Maldición!

Michael Bolton como Kenny G! ... Adiós!

Bon viatge pel guerrers que al seu poble són fidels...

Una vegada arrivats al pun 71 graus, 20 minuts nord de la terra i amb la satisfacció d'haver-ho fet tan sols dir que tot viatge que te una anada, també té una tornada... via Finlandia plena d'aventures i personatges, es clar, pero que relatar-ho serà cosa d'un altra ocasió... tan sols dir que el dia següent a nordkapp, per l'altura de Rovariemi en Finlandia ens quedarem sense gasolina en el bell mig de la campinya finesa...

¿Te acuerdas Pau, te acuerdas de la lenceria femenina? ¿Que es lo que haces ahora aqui buscando gasolina?

TO BE CONTINUED...